Un bienni irrepetible?

Dies enrere fullejava aquella vella llibreta on anotava les vies que feia, malauradament sense la data.. .que ruc! Bé, com havia de pensar en un dia com avui trenta-cinc anys més tard.
Curioses anotacions fetes a posteriori complementaven les ratlles horitzontals que marcaven, suposo, algun ara ja llunyà i desdibuixat canvi llavors crucial: "desequilibri mental", "depuració", "retrobament".
El primer d'aquests encapçalaments serveix "d'incipit" d'una plana farcida d'aquelles inicials  entre parèntesi (S.I.) que tan familiars van ser aquells mesos tan convulsos emocionalment.

Com en Jordi apuntava, els anys 83-84 es va convertir en el bienni dels solos a Montserrat. Durant aquest espai de temps aquest estil va ser utilitzat per bastants dels habituals sobretot a Sant Benet, llavors centre capdavanter indiscutible de l'escalada esportiva.
Els darrers diàlegs a la xarxa sobre els diferents matisos que pot tenir un "solo integral", m'han fet recordar i "remugar" emocions i situacions viscudes, que no pretenen pas fer apologia, especialment perquè ara veig clarament que el rocam montserratí no és el més idoni per aquest estil. Segur que a tots se'ns han trencat un bon grapat de cantos

L'escalada a Montserrat es trobava en l'impàs de l'acceptació de l'escalada esportiva que trencava molts estereotips establerts i topava amb un frontal rebuig de la part més conservadora del col·lectiu, i de la no tant conservadora també. D'alguna manera suposo que aquestes escalades sense cordes eren  també reflex d'un revulsiu a tanta crítica i fins i tot menyspreu envers les noves tendències. Però aquest menyspreu es dirigia fins i tot a les escalades sense cordes que es feien amb una certa assiduïtat llavors, argumentant que era només una mostra del potencial físic i no tenia cap component psicològic.
Un popular escalador escrivia en una missiva al nº 14  la revista Extrem el següent: "...antecesores cuyas gestas ridiculizarian muchos hechos hoy admirados como desgrimpar la Momieta o hacer la via tal y cual sin cuerdas...Con todo esto quiero dar a entender que con el sofisticado material que corre y el estudiado entrenamiento al que algunos se someten, no lo considero una hazaña".
 Bé, el lector opinarà però crec que fa falta alguna cosa més que sofisticat material i entrenament per fer sense cordes vies com les que llavors es feien: la Gabinete ortopédico, la GAM i L'esperó Màgic de la Prenyada; pujada i baixada de la normal del Cavall; el Mur, la Capeta Noves i Cerdà Pokorsky de l'Elefant; Easy Rider i integral Soplamocos (reencuentros+easy rider) a la paret de l'Aeri; Pel davant, Badalona i Buriles rojos a la Panxa; del Frank, Quina i Ariadna a la Miranda de Sant Benet i un ventall de vies de totxo.

1ª en Solo integral (a quatre mans) a l'Esperó màgic de la Prenyada, any 1983. (foto Toni Jimenez)

Però tornem al que realment em va fer escriure aquestes ratlles. Pot tenir matisos un "solo"? Crec que aquesta és verdaderament la pregunta. Jo crec que sí, i notables. Penso que de les diferents maneres que es pot afrontar una escalada en aquest estil: amb arnés o sense; a vista o assajat;  una via difícil però curta davant d'una més fàcil llarga; fer una via ja oberta o obrir-ne una... l'única cosa que tenen en comú és una eventual caiguda, on els aspectes anteriors no influiran en absolut.

I que podria fer que un matís pugui ser tan determinant per uns i de tan poc per altres?
Durant un "solo" no es pensa mai amb el factor "por", ni tan sols en moments on per exemple s'ha de replantejar un pas i retrocedir. És a dir que mai et planteges durant l'ascensió una possible caiguda ja que aquest fet desembocaria en una fatal crisi de pànic. El que ara em desconcerta és per quin mecanisme pots fer que hi hagi l'absència total de por, la qual fins i tot ara m'envaeix només d'imaginar certes situacions viscudes. Ara però, em sembla fascinant la capacitat de poder abstreure't de tot i gaudir realment amb una força bestial d'un solo, o d'una escalada on una caiguda seria fatal.
A partir d'aquest concepte, crec que com algun companys ja apuntava en els diàlegs del "Roques parets", el fet de dur o no arnés i algun element de fixació, implica un compromís molt diferent, .
En cap cas però, desmereix mai una ascensió en aquest estil per algun d'aquests factors, però per mi la diferència de fer un solo amb arnés o sense, o fer-lo a vista o assajat , és evident.

Bé, tot plegat només és una opinió.

430 llunes o l'Anarquia montserratina

Blocs de Santa Cecília.

Ja ho deies bé Joan allò de que canviem els homes i no pas les pedres. A voltes i veient algun pany de roca, sembla ben bé veure-hi abocada tota la nostra ira davant de la seva quasi bé immesurable longevitat que eclipsa la nostra efímera estada.

De que canviem els homes me'n donava fe aquella porta tancada a  pany i forrellat prop del Piteu ;  fa una mica més de vint anys enrere, al mateix lloc un cartell convidava a passar i deia així: "Passeu, a caseta pau i amor".

Ja no es refà amb pedretes blanques aquell reivindicatiu rètol a l'indret de plaça Catalunya, que ja s'ha convertit en un topònim com altre mentre el temps desdibuixa la seva gènesi.

 Al cor de Montserrat veig venir de lluny un "runner", m’aparto per falicitar-li el pas pel corriol, i quan passa per davant meu el miro als ulls i el saludo... ell me’l nega. Enfurismat l’increpo amb un "adéu" pujat de to; el tercer i encoleritzat adéu el fa reaccionar, i me’l torna tot estranyat! El mateix m'ha passat en arribar a un sector i veure com a alguns se’ls desencaixa el rostre quan els saludes i et miren pensant : i ara aquest paio que vol?

Corrues de gent s’enfilen per la Teressina i després (si no avisen a bombers perquè plou) faran un beure a la terrassa de qualsevol conegut bar amb l'arnés posat amb els seus corresponents mosquetons encara penjant. Com és que ningú els ha explicat que criden l’atenció lamentablement?

Mentrestant un individu amb un pot de pintura gris "mimetitza", sota tutela oficial, totes les marques no oficials de GR. Em pregunto el "cervell" que ha arribat a la conclusió que el conglomerat és només gris, i que amb un pot de pintura d'aquest color tot quedaria mimetitzat.

Que coi està passant? Per què la gent no es saluda en creuar-se per un corriol? Per què la gent es caga i es pixa al bell mig dels camins i hi deixa els papers penjant pels matolls com si de boles de Nadal es tractés? Per què les restes de "picnics" sencers queden on s'han fet? El que abans era esporàdic ara s'ha convertit en habitual, i fa realment fàstig passejar per camins com el dels "tres quarts", pels voltants de Can Massana o qualsevol altre lloc dels més transitats.

Pot ser que una part d’aquest "massiu" nou col·lectiu que s'ha convertit en usuari de la muntanya, estigui desubicat lluny del seu habitual medi?. Reflecteixen algunes d’aquestes actituds, tal vegada, la vida urbanita on la individualitat està per sobre d’actituds de grup? És senzillament l’extrapolació del fet que a ciutat no saludo a tothom qui em creuo, el perquè no ho faig amb qui em creuo en un corriol?

El que abans es feia a través per exemple dels centres excursionistes o per tradició familiar, ara sovint es fa a través de la xarxa o els col·legues, obviant un aprenentatge i una cultura inherent de base que comportava unes bones praxis al medi. No vol dir això que abans no es fessin coses mal fetes però, i. d'exemples a Montserrat no en falten. On antigament hi havien els restaurants de Sant Joan i Sant Jeroni, es van abocar durant anys i sistemàticament les deixalles a la canal més propera. O al mateix refugi d'Agulles, on algun dels seus guardes llençava les deixalles a la canal, on van restar fins a l’últim gran aiguat quan van quedar escampades per tota la canal que puja des de Pallers. Una iniciativa popular promuguda `per en Pere Subirana i Xavier Garcia llavors guarda d'Agulles  va dur a terme la neteja de totes aquestes deixalles.

Em pregunto si tot plegat és "l’anarquia" de la que més d’un s’omple la boca quan renega de les tan estigmatitzades i poc populars regulacions que suposadament retallen les nostres llibertats. M’agradaria saber si qui preconitza la susdita anarquia a Montserrat, la vol també en l’àmbit de la seva vida quotidiana. Imagino si és així que no els molestarà que la gent es cagui o es pixi al portal de casa seva; ni que li pintin la façana de casa seva, la foradin sense pietat o que els vehicles circulin per les voreres o per l'esquerra. Em puc imaginar que pintoresc si tots ens poguéssim pintar la façana de casa del color que ens sortis dels pebrots: fúcsia amb rodones blanques o amb els colors de la samarreta del nostre equip de futbol preferit! 

La reflexió tal vegada seria si l’anarquia la volem només en casa aliena.

Malauradament penso que si volem preservar un lloc com pot ser Montserrat amb l'augment desmesurat  d'afluència de gent que ha patit els darrers anys, i que entra al parc per dur a terme diferents activitats, calen unes normes, ja que el gènere humà dissortadament no té prou seny per gestionar-se per si mateix, i si no ens foten garrotada no n'aprenem.

No Pícnic

Durant els últims temps sempre m'hi fixo i m'ha fet reflexionar cada vegada que hi passava per davant. Allà on abans resava un rètol d'aquesta manera : " Passeu, a caseta pau i amor" i alguna cosa més que ara ja no recordo, ara després d'uns vint-i-cinc anys, està tot tancat a pany i forrellat, amb el popular cartell que tots hem vist de "gossos perillosos". Un recó ben segur farcit d'episodis foscos silenciats, i connivències d'aura divina.

Ja al 1325 el prior Gallard de Balaguer, demanà al rei Jaume II d'Aragó poder muntar botigues i establiments per tal que els romeus poguessin comprar queviures. Era intenció del prior no haver de proveir als romeus de menjar i veure tal i com era de costum des de temps antics (Annals de Montserrat 1258-1485, pp. 163-164; i també "Història de Montserrat" d'Anselm Albareda, 1ª edició,1931, p.167).
Com a dada curiosa si més no, al segle XIV en un dia feiner a mitja nit podiem trobar més d'un centener de persones vetllant la Moreneta a l'església ("Història de Montserrat" d'Anselm Albareda, 1ª edició,1931, p.168).
El rei respongué amb una negativa a la petició del prior i ordenava que se seguís avituallant als romeus tal i com es venia fent de costum.

Però a sant de que ve tot aquest serial? L'altra dia em sobtà el rètol que us mostro a continuació.

"NO PÍCNIC" així informa aquest cartell a la plaça que precedeix l'entrada de la basílica.

Prou sabem que ja no es dona cap tipus d'avituallament als romeus, però resulta pintoresc (per dir-ho d'alguna manera) que un cop a Montserrat no es puguin menjar un entrepà allà on els plau..

Un forat al conglomerat

Potser és un bon moment per a reflexionar tots plegats, sobre el desgavell en el que ens trobem i camí del col·lapse. Des que els escaladors creiem tenir la potestat de foradar la roca sense cap escrúpol, s'han anat fent disbarats diversos. Avui l'augment exponencial de practicants i el controvertit trepant en mans de quatre eixelebrats han accelerat el procés.

Sentia dir a en Cerdà no fa gaire el punt d'inflexió marcat pel fet de portar el burilador al damunt. Suposo que el fet tenir "moralment" acceptada l'opció de col·locar un burí en lloc de la de baixar-se, ha anat desvirtuant vies obertes sense cap expansió com les arestes d'en Cerdà, normal de la Momieta o Navarro de la Cadireta.
Però és que encara avui dia trobem exemples colpidors com el que ens justifica amb un relat esfereïdor, com van haver de plantar un spit a la TIM de l'aeri davant d'un terrible perill. Segurament haurien d'haver contemplat la possibilitat de baixar, no? Potser ens hem oblidat que practiquem un esport que implica malgrat totes les precaucions, moments en que un error pot ser fatal.

Està clar que l'introducció de les expansions en l'escalada és un fet que va succeir arreu per tal de superar trams llavors considerats impossibles: Puigmal del Cavall a partir del nínxol ect. Molts anys més tard, els cantos picats fan acte de presència amb l'aparició de l'escalada esportiva. Dos fets molt llunyans en el temps però tan propers quan les expansions són de progressió, els populars Ae's. O no podem dir que és igual de nociu foradar la pedra per pujar amb estreps, que foradar la pedra per pujar en lliure? Ara mateix tinc molt clar que a vies com la "Sesion" o "l'Últim Ball" o la part de dalt de l'Arribabà mai s'hi haurien d'haver picat cantos. Llavors peró la nul·la visió de futur i la meva ànsia de pujar en lliure per aquells desploms anul·laven el poc seny que llavors tenia. I com aquests exemples en podriem posar molts més, però no tan sols de l'època de l'arribada de l'esportiva. O és que artificialades prou conegudes com l'Arcoiris , primeres tirades de la Antonio Machin o la part superior de l'AGP de l'Aeri entre d'altres, que són Ae's aporten alguna cosa més enllà de la feixuga feina de martell dels seus aperturistes? Hauria estat un pecat més gran picar cantos i pujar en lliure, o clavar graons i fer una escala de gat? Doncs penso que objectivament el disbarat por ser més o menys gran, però l'error és el mateix : foradar la pedra per sotmetre-la. Inexplicablement encara avui dia s'obren Ae's i es piquen cantos!
I que hem de dir de les ferrades, on el disbarat es multiplica i magnifica en forma de escales de gat o ponts de mico? Verdaderament demencial. No se a qui se li pot haver acudit muntar una via ferrada en un indret desplomat. Exemples com "el joc de les dames" il·lustrarien bé aquestes situacions grotesques.
Entenc que una via ferrada hauria d'esser un indret on majoritàriament progresses pels teus mitjans i la línia de vida és només un element d'assegurança peró en cap cas de progressió.

Tot plegat són exemples del jou imposat a la roca per satisfer els nostres desitjos, amb el resultat de ferros més o menys vells penjant de les parets. Tant fa si el forat és per posar-hi una expansió com per posar-hi els dits.

Qui té però llavors dret podríem dir "ètico-moral" a obrir una via? Tothom? És ètic obrir un V-Ae per un pany de paret que on d'altres obririen un 6a sense deixar-hi cap expansió, només perquè em ve de gust i és legal? . Crec que la resposta sembla prou òbvia!

De la mateixa manera penso que és necessari obrir vies per dalt. Però vies que en cap cas es puguin  obrir en tradicional i amb peces mòvils, on ja s'han assolit dificultats de 7b+!.
 Obrir vies no ha de ser una activitat de "producció" en la que s'ha convertit en algunes zones, on el mateix individu pot obrir varies vies en un dia! Penso que només s'haurien d'obrir vies que realment aportessin alguna cosa a l'escalada i a un mateix, una mica més enllà de la part lúdica.

En tot això hi ha també un reflex del canvi en el procés creatiu a l'hora d'obrir una via o un simple bloc: recerca, visualització etc. Com he dit abans de la creació s'ha passat a la producció en cadena. Lluny de cercar i trobar les vies que ja són a la roca i limitar-nos a assegurar-les, hem passat a creure'ns posseïdors d'un omnipotent "poder creador", i foradar la roca en línies rectes i creure que les vies han aparegut al nostre pas amb el trepant! El resultat final: zones monstruoses farcides de bolts on necessites GPS o xapes de colors per saber quina via fas.

 El fet d'obrir d'una via fins el més petit bloc, a part d'un vessant lúdic, hauria d'esser una eina per superar-te com a escalador a nivell físic i psíquic, i això implica que cada cop ha de ser més difícil superar el nous reptes que ens plantegem.
Al llarg dels darrers trenta any sembla que l'escalada esportiva només ha evolucionat en relació a les assegurances, que sense dubte són millor. El compromís en canvi ha desaparegut, i ens volen fer creure que escalar ha de ser tan segur com asseures al sofà, i tot té que estar sobre-equipat.

D'ença finals del segle XIX, curiosa i inexplicablement Montserrat ha atret molts homes amb la fixació de dominar la muntanya a base de tones de ferro. Així ho testimonien tant els primers projectes de mitjans de transport projectats però no realitzats per sort (un d'ells contemplava fer arribar un funicular a cim del gorro Frigi!) com en els duts a terme especialment a principis del segle passat: funiculars i cremalleres.

Cim de la Paret de l'aeri abans de fer-hi la instal·lació

L'Aeri de Sant Jeroni es un bon exemple d'aquesta "voràgine" de l'acer; caprici nascut de l'enginyer Ramon Soler (família benestant i benefactora del monestir) i que va plantar tones i tones de ferro al capdamunt d'aquell espadat vertical, a més de dinamitar els darrers quaranta metres obrint camí per l'entrada de les cabines a l'estació superior.

Bastidor als tallers Damians del carrer Urgell. Els volants dels extrems és l'únic que en queda al lloc.

Un dels dos volants d'11 tones de ferro colat format per dos peces unides per femelles..

Com a colofó, al 95 s'hi instal·la una antena de 14 tones de ferro i dos-mil cargols en un últim espernec de febre del ferro...esperem.

Antena paret de l'aeri. Muntatge maig 1996

Sí lectors, un conglomerat ple de forats serà el nostre llegat fins que la roca esdevingui bocins altra vegada i tot torni a començar.

Crash pad vs matalàs reciclat... i altres

Desconec si el que veiem a les imatges és habitual a altres llocs on es fa boulder, peró ben aprop de casa he captat aquestes dues instantànies.

Sí, a Montserrat es fan disbarats molt més grossos a nivell mediambiental, no hi ha dubte, però que el col·lectiu col·labori amb visions tan "cutres" ho trobo lamentable. A més ens trobem en un moment que mediàticament sembla que  l'activitat de l'escalada és l'únic problema d'impacte sobre el medi que hi ha a Montserrat, i no ens convenen gens imatges com aquestes que les podrien donar com a falsament generalitzades en algun mitjà de comunicació.

I ja que hi estem posats, "rajarem" una mica de l'administració i l'estat lamentable en que tenen l'antiga "Colonia Puig" de la que són propietaris, i on en pocs dies hi han hagut dos incendis . Una patent mostra de la permanent i eterna desidia que el Patronat mostra per alló que està extramurs del Monestir.

Bé, com sempre és una simple i personal opinió i cadascú és ben lliure de fer i pensar el que li sembli millor.

He d'esmenar el què havia dit en referència  a la propietat d'aquest immoble. Segons m'han manifestat la Colònia encara està en mans de qui ho va comprar i no va poder reobrir el negoci, i tot i que l'administració ha fet oferta de compra, els propietaris no han acceptat. Prego disculpes per l'error.

Unes escasses i d'altres "úniques"

El gènere "Oxalis" el trobem representat a Montserrat per tres espècies diferents.
En tots els casos tot i que la podem trobar puntualment de forma abundant, no és un gènere molt extès en la zona. L'aspecte de les seves fulles és molt similar a les del conegut "trebol" del gènere "Trifolium", tot i pertànyer a famílies diferents.

L'espècie més vistosa és la "Oxalis articulata" de boniques flors morades amb un llarg peduncle. Abundant a la font de la Mare de Déu al Bruc de la parròquia.

Oxalis articulata

Amb peduncles molt més curts, flors de color blanc i per trobar-la a llocs més assoleiats, es caracteritza la "Oxalis debilis" , coneguda amb el nom popular de "Violins". Aquests peus eren a l'inici del Torrent de Sta Maria ,als replans d'un antic hort prop de la característica gran balma.

Oxalis debilis

El "pa de cucut" (Oxalis corniculata) és el més abundant segons el mapa de distribució d'en Nuet a la seva flora. Amb unes gràcils flors grogues comparteix hàbitat amb la primera espècie que hem vist.

Oxalis corniculata

Ara veurem un parell d'espècies "úniques" en la seva espècie, valgui la redundància. Les podem veure a plena llum del dia i no són gens tímides. Aquest esplèndid exemplar era al bell mig de les escales al camí dels 3/4, per poder-ne gaudir de tota la seva bellesa. De vegades la trobem tancada dins de la seva closca protectora.

La següent espècie és molt comuna a la muntanya, i la trobem a distintes formes i colors i quasi mai n'hi han dos d'iguals. Algunes fins i tot s'enfilen per les verticals parets en forma de punts equidistant i  s'especula si serveix perquè alguna espècie poc espavilada i enfiladissa no es perdi per les dretes parets. Diuen els entesos però que alguna altra espècie les col·loca al seu indret definitiu amb no se sap bé el perquè, ni amb quina finalitat. La que us mostrem té però quelcom d'inquietant i resta inmovil a l'Hort del Malany al peu d'Ecos.

De la infinita estupidesa humana

Ja ho deia algú allò de que "el ser humano es extraordinario", tot i que de vegades podriem acabar-ho amb un "extraodinariamente estúpido". És increïble veure materialitzades les múltiples manifestacions d'aquesta  estupidesa. Malauradament a Montserrat veiem sovint diverses modalitats d'aquesta qualitat humana.

 Després d'una plàcida pujada per la canal de Sant Jeroni, el prat que mira a llevant al costat de l'ermita convidava a jeure i gaudir del sol abans de l'arribada del bullici diari en aquest cim. Només un escadusser corredor trencava la màgia del moment.

Llavors alguna cosa extranya als matolls d'estepa blanca em va cridar l'atenció. M'hi acosto i no podia donar crèdit del que estava veient. Era una nova forma de l'estupidessa humana la qual al·ludiem abans!
Alguns essers superior mentalment havien omplert amb 2 0 3 centenars d'etiquetes, de les que es fan servir per posar el preu als anells i altres coses menudes, un munt de mates d'estepa blanca. Se m'acuden molt qualificatius per descriure aquests essers tot i que no els farem servir. Aqui en teniu una mostra.

Estepa blanca amb etiquetes

Lamentable però real, com tantes altres coses que passen en aquesta muntanya.
No us deixarem però amb tan mal regust i aprofito per mostrar-vos una espècie d'orquídia que pel seu aspecte ens podriem creure perfectament que prové de qualsevol selva tropical, tot i que la fotografia està feta prop de Santa Cecília el mes passat. Disfruteu-la

Plathantera bifolia

El "Botó Vermell"

No puc negar-ho, darrerament les quantitats ingents de transeünts de tota mena per tots els racons de la muntanya em causen un gran enuig. Si, segurament sóc molt egoista i voldria embriagar-me d’aquella màgica solitud sempre que em vingués de gust.
 Moltes vegades en el punt àlgid de meu enfurismament m’agradaria tenir un "botó vermell" per enviar a d’hiperespai ( o potser fondre’ls?) a tots aquells que estronquen la presa de les meves dosis d’endorfines. Munts de cagarades amb els seus corresponents enllardats papers arreu, marques de pintura pels camins, personalitzades per cada grup o colla  a dos o tres metres de separació en camins on no hi ha cap trencall ! Potser el lector es preguntarà si un servidor no ha cagat a la muntanya. Doncs sí, però estic orgullós de poder dir que sempre he practicat allò de "el que caga en el campo se limpia con un canto" ( malauradament en català per completament la poca rima que té) amb la posterior muntanyeta de pedres o terra perquè altri no caigui en la trampa.

Senyalització al camí de les aigues amb motiu d'alguna marxa

Ah, i no cal parlar dels típics indrets on donem als difunts el darrer adéu. Ja posats també hi deixen la urna i fins i tot n'he vist una amb la funda de plàstic que la protegeix, i de colofó un ram de flors artificials per tal de fer una ofrena ben duradora. Hi ha dies que estaria prement el botó vermell sense descans.

Per sort no tenim tal artilugi, altrament ens aniquilaríem els uns als altres sense remei, suposo que així és la raça humana.

També però de tant en tant ens hem de prendre les coses en un to lúdic malgrat l'abast de la desgràcia. Tot passejant per les Magdalenes on l’últim cop que hi vaig passar només hi havien puntets de dos colors a peu de les vies de la Miranda, veig de lluny que hi han pintat (molt curosament això sí) els noms d’algunes vies amb els seus respectius graus.

M’hi acosto, llegeixo els rètols, i quan veig les graduacions no sabia si necessitava un curs d’actualització de noves tendències en el món de les graduacions, o si allò ho havia fet algú amb bona fe i poquets coneixements de tot plegat. Bé us deixo amb aquests curiosos graus de les vies de la Miranda de Sta Magdalena.