Blocs de Santa Cecília. |
Ja ho deies bé Joan allò de que canviem els homes i no pas les pedres. A voltes i veient algun pany de roca, sembla ben bé veure-hi abocada tota la nostra ira davant de la seva quasi bé immesurable longevitat que eclipsa la nostra efímera estada.
De que canviem els
homes me'n donava fe aquella porta tancada a pany i forrellat prop del
Piteu ; fa una mica més de vint anys enrere, al mateix lloc un cartell
convidava a passar i deia així: "Passeu, a caseta pau i amor".
Ja no es refà amb
pedretes blanques aquell reivindicatiu rètol a l'indret de plaça Catalunya, que
ja s'ha convertit en un topònim com altre mentre el temps desdibuixa la seva
gènesi.
Al cor de Montserrat
veig venir de lluny un "runner", m’aparto per falicitar-li el pas pel
corriol, i quan passa per davant meu el miro als ulls i el saludo... ell me’l nega. Enfurismat l’increpo
amb un "adéu" pujat de to; el tercer i encoleritzat adéu el fa
reaccionar, i me’l torna tot estranyat! El mateix m'ha passat en arribar a un
sector i veure com a alguns se’ls desencaixa el rostre quan els saludes i et
miren pensant : i ara aquest paio que vol?
Corrues de gent s’enfilen
per la Teressina
i després (si no avisen a bombers perquè plou) faran un beure a la terrassa de
qualsevol conegut bar amb l'arnés posat amb els seus corresponents mosquetons
encara penjant. Com és que ningú els ha explicat que criden l’atenció
lamentablement?
Mentrestant un
individu amb un pot de pintura gris "mimetitza", sota tutela oficial,
totes les marques no oficials de GR. Em pregunto el "cervell" que ha
arribat a la conclusió que el conglomerat és només gris, i que amb un pot de
pintura d'aquest color tot quedaria mimetitzat.
Que coi està
passant? Per què la gent no es saluda en creuar-se per un corriol? Per què la
gent es caga i es pixa al bell mig dels camins i hi deixa els papers penjant
pels matolls com si de boles de Nadal es tractés? Per què les restes de "picnics"
sencers queden on s'han fet? El que abans era esporàdic ara s'ha convertit en
habitual, i fa realment fàstig passejar per camins com el dels "tres
quarts", pels voltants de Can Massana o qualsevol altre lloc dels més transitats.
Pot ser que una part
d’aquest "massiu" nou col·lectiu que s'ha convertit en usuari de la
muntanya, estigui desubicat lluny del seu habitual medi?. Reflecteixen algunes d’aquestes
actituds, tal vegada, la vida urbanita on la individualitat està per sobre d’actituds
de grup? És senzillament l’extrapolació del fet que a ciutat no saludo a tothom
qui em creuo, el perquè no ho faig amb qui em creuo en un corriol?
El que abans es feia
a través per exemple dels centres excursionistes o per tradició familiar, ara
sovint es fa a través de la xarxa o els col·legues, obviant un aprenentatge i una cultura
inherent de base que comportava unes bones praxis al medi. No vol dir això que
abans no es fessin coses mal fetes però, i. d'exemples a Montserrat no en falten. On antigament hi havien els restaurants de Sant Joan i Sant Jeroni, es
van abocar durant anys i sistemàticament les deixalles a la canal més propera.
O al mateix refugi d'Agulles, on algun dels seus guardes llençava les deixalles
a la canal, on van restar fins a l’últim gran aiguat quan van quedar escampades
per tota la canal que puja des de Pallers. Una iniciativa popular promuguda `per en Pere Subirana i Xavier Garcia llavors guarda d'Agulles va dur a terme la neteja de totes aquestes deixalles.
Em pregunto si tot
plegat és "l’anarquia" de la que més d’un s’omple la boca quan renega
de les tan estigmatitzades i poc populars regulacions que suposadament retallen les nostres llibertats. M’agradaria saber si qui
preconitza la susdita anarquia a Montserrat, la vol també en l’àmbit de la seva
vida quotidiana. Imagino si és així que no els molestarà que la gent es cagui o
es pixi al portal de casa seva; ni que li pintin la façana de casa seva, la foradin sense pietat o que
els vehicles circulin per les voreres o per l'esquerra. Em puc imaginar que
pintoresc si tots ens poguéssim pintar la façana de casa del color que ens
sortis dels pebrots: fúcsia amb rodones blanques o amb els colors de la samarreta
del nostre equip de futbol preferit!
La reflexió tal
vegada seria si l’anarquia la volem només en casa aliena.
Malauradament penso
que si volem preservar un lloc com pot ser Montserrat amb l'augment desmesurat d'afluència de gent que ha patit els darrers anys, i que entra al parc per dur a terme diferents activitats, calen unes normes, ja que el gènere humà
dissortadament no té prou seny per gestionar-se per si mateix, i si no ens foten garrotada no n'aprenem.
De moment ja tenim ptohibit equipar, per culpa de quatre ignorants ególatres i egoistes que van fer el que els va donar la gana ( sika, noms, ....).
ResponderEliminarNo m estranya. En altres escoles segueix passant. Cal prohibir per entendre que la muntanya no es seva i s ha de preservar??
Falta educació, cultura i empatía.
Sobren mal educats , equipadors compulsius i demes gent impresentable.
Endavant amb el Trad, stop als equipadors tipo " doctor"...
Em sembla que més enllà de les coses que òbviament s'han fet malament des de fa molt temps i per part de tots, l'augment de gent fent una activitat determinada i les conseqüències a tots nivells, és el que genera les regulacions. Com exemples la circulació de vehicles o la caça són representatius en quant a les seves regulacions, esdevingudes del gran nombre de practicants i les conseqüencies d'aquest fet.
EliminarReferent a la prohibició d'equipar està generada per la saturació de vies que hi ha, que al meu parer és evident en molts llocs. Un cop passada la moratòria no sé com aniran les coses però penso que la tradicional no tindrà les restriccions de l'equipament amb bolts, que és el que ha generat haver arriba a aquest punt
Salut anònim
soposo que es un signe dels temps que corrent cada any que pasa com a societat som.me egolatras mes superbs mes autosuficiens i mes creguts que estem en.posesio de la veritat i la rao i aixins ens va
ResponderEliminarSí Joan, som uns grans depredadors que acabem amb tot el que ens envolta. No sé que ha de passar per que canviem el rumb a tots nivells i ens tornem una mica més humans amb qui ens envolta.
ResponderEliminarSalut
Salutacións... Molt xulu el Bloc.
ResponderEliminarGràcies Joan Juan John
EliminarM'agrada el text i el bloc. Salutacions, Oscar
ResponderEliminarGràcies Oscar per llegir el blog i pel teu apunt.
EliminarSalut
molt ben expresat Josep.Jo no deixaria pujar ni un cotxe.Aparcament gratuit i autocars amb ampli horari.Tots els cotxes a Monistrol,bruc,collbatò etc.així,només pujaria qui realment vol.
ResponderEliminarÉs cert Paca, però "con la iglesia hemos topado". Mai podrem contra els privilegis de dalt que perduren des de l'edat mitjana i ara gestionats per empreses semipúbliques o semiprivades (tot bastant complex). Pensa que fins i tot el que ara ens sembla tan bucòlic com els noms de Monistrol de Montserrat o Olesa de Montserrat, la part "de Montserrat" van ser imposats al segle XIV quan els poderosos priors montserratins van comprar les jurisdiccions civils i criminals dels pobles del voltant de la muntanya. Olesa i Monistrol són els únics que el conserven dels altres en perduren els vestigis documentals. El monestir però ocupa una petita part de la muntanya i al menys hauriem de vetllar per conservar la resta.
EliminarSalut Paca i gràcies per llegir el blog.
Salut
"La montaña es libertad", "La escalada no tiene normas", "Yo en la montaña hago siempre lo que me da la gana", "Yo no tengo por que dar explicaciones a nadie" etc... ¿Cuantas veces hemos oído estas frases en boca de los "Hombresniño", prisioneros de la peor cárcel, el propio ego, como justificación y excusa de aquello que no beneficia más que a ellos mismos?
ResponderEliminarLa montaña de Montserrat es un paraíso para la escalada, y eso a pesar de las normas, no ha cambiado un ápice. Las normas referentes a la escalada han llegado con el abuso y la falta de respeto de unos pocos que se lamentan de no poder escalar como a ellos les gusta, acompañados de su taladro, ¿cuantas vías nos quedan por escalar a los asiduos del lugar, el 80%?
Muy buen texto Josep
Comparto lo que dices.
ResponderEliminarSalud Jose
La solucion es más fácil , democrática y lógica. Que sancionen directamente a los culpables , por todos conocidos Brasil, Doctor fernando, Llaseras, etc.
ResponderEliminarBuen texto , como siempre.
Salut
Gracias por leer el blog.
EliminarSalud
Si el home com a la cuspide final de la escala alimenticia i havenhi depravat tot lo que te a sota de susdita escala No li queda mes remei que acabanse depredant en si mateix
ResponderEliminarLa humanitat ho manipula tot ho transforma tot ho sociabilitza tambe tot lo que anomenen silvetre lo deixem en domesticat tot al nostre posible servei sense pensar amb les consecuencies que tot aixor comporta
En conclusio : Vivim en un lloc( la terra) on el medi ambient y la climatologia existent ens pasara una factura mes que irreversible on els llocs havitables ho deixeran de esser acabant reduint la especia humana ( que a la veritat realment conve)
Jo ya entrat en anys potser lo veure de resquillon pero aquesta joventut que venen ara ho pasaran fatal i tot per la nostre mala cociencia de lo politicament ben establert
J Coma
Collons Jordi quina disertació.!!!!
EliminarVinga merci per llegir i participar.
Salut
La humanitat s'en va a fer punyetes: canvi climàtic, sobreexplotació mediambiental, increment de població, etc. Evidentment manquen estaments que regulin activitats que abans eren totalment lliures, encara que aixó ens comporti a tots un petit sacrifici. Jo recordo que de jove fins hi tot abans d'escalar cada cop feiem una foguera a sota l'agulla, cuiem unes botifarres, menjavem i després escalavem. Ara és evident que aixó no és possible i tots ens tenim que conformar amb les exigències dels temps que vivim i ens agradi o no, fer cas de les restriccions que hi hagin sempre i quan les hagin prés estaments creats democràticament, en el cas de l'escalada a Montserrat evidentment crec que és el Patronat de Montserrat. El de que hem de fugir, tots crec jo, és que cadascú a les parets i agulles posi els limits a on ell cregui convenient i equipi o desequipi quan a ell li vingui de gust. Jordi Monterde,
ResponderEliminarEn quan a les deixalles a la muntanya, crec que el tema no està tan malament, donat que si es compte la quantitat de gent que va a Montserrat, deu ser mínim el % de gent que embruta la muntanya. Per altre banda jo crec que sóm més a netejar que no pas a embrutar. És molt probable que la gent que embruta habitualment no hagi pujat a peu, sinó utilitzant mitjans mecanics: cotxe, funicular etc. i el muntanyenc o escalador habitual és dels que més aviat neteja que no pas embruta. Abans hi havía molt poca gent per les agulles, i els qui hi erem, quasi tots ens conexiem i ens passavem setmanes i setmanes sense veure'ns doncs no coincidiem en lloc. Evidentment aixó provocava que la muntanya estigués molt més neta, Jordi Monterde
ResponderEliminarEstic d'acord amb les teves línies Jordi. És inevitable que apareguim regulacions en qualsevol activitat quan es dispara el nombre de practicants de la mateixa, tot i que com dius s'ha de renunciar a certs "privilegis" que abans teniem.
ResponderEliminarGràcies per entrar al blog i comentar.
Salut
La cultura de masses ha arribat a la muntanya. El fenòmen és imparable en dos fronts: primer, l'enmerdament general, que inclou la visió tan trista de tot de burros utilitzant la muntanya com qui va de copes a un carrer ple de baretos; segon, l'increment desesperat i desesperant de normatives que miren d'aturar aquell enmerdament general del punt u. El problema, doncs, el tenim els que havíem gaudit de l'entorn quan encara era desconegut per les masses. La muntanya no en té cap de problema. La brutícia i l'erosió no li fan res, si ho mesurem en la seva escala temporal. M'ha encantat el teu text. Gràcies. Salut. Dani Bruga
ResponderEliminarGràcies Dani, per llegir i comentar
EliminarSalut
X cert, explica'ns això de la Plaça Catalunya... que encara que sigui obvi, segur que fa bonic d'explicar-ho i de llegir-ho també!)
ResponderEliminarA l'indret conegut com a plaça Catalunya sobre el sector del Casot sota la nord i a prop de la font de Sant Josep, abans ( no sé dir-te data peró jo encara ho havia vist) sempre hi havia escrit amb pedretes blanques un "Visca Catalunya". Explicaven que la guardia civil ho desfeia i excursionistes i escaladors ho tornaven a escriure.De fet al monestir sempre hi havia un escamot d'aquest cos abans de l'aparició de Mossos. Aquest topònim no apareix peró en el plànol d'en Semir ni en l'última versió del de l'Alpina. Sí en canvi el trobem al plànol del llibre "camins i canals de Montserrat" d'en Ramon Ribera Mariné al menys en la seva primera edició. Com es veu fins i tot els noms dels llocs canvien segons els temps que corren, res és estàtic tot està en contínua evolució i si mirem els diferents plànols de la muntanya aquests canvis són molt evidents.
EliminarSalut
Estic totalment d'acord... Us heu fixat que desde que no es pot pasar i aparcar en cotxe per el Clot de la Monica ja no si veu tanta gent mes amunt del Serrat del Muntaner o la Pastereta....
ResponderEliminarÉs trist peró si no és així amb limitacions no hi han resultats. De tota manera és un bon sistema per que el que no és realment usuari del medi no s'aventuri a segons quins indrets. Gràcies per entrar al blog.
ResponderEliminarSalut
Curiosa sincronia, Josep, o dues versions del mateix relat...
ResponderEliminarAra dedicava una estona als blocs amics i acabo de llegir l'apunt "Generositat excursionista" de l'aranès Jaume.
( http://meditacionspirinenques.blogspot.com.es/2014/11/generositat-excursionista.html ).
Apart, i per afegir alguna cosa a la tan necessària reflexió que fas, recordaré la idea d'una "democràcia dels caçadors" que va encunyar ara no em ve quin pensador francès. La cosa va de què si mai es presentés a les eleccions un "Partit dels Caçadors de França" podria perfectament guanyar; de com hem acabat identificant vida amb les activitats i aficions del nostre lleure, que escolliríem aquell que ens prometés la llibertat absoluta de practicar-les. Podrien ser caçadors, pescadors de silurs, motoristes de muntanya, rúnners o geocàchers, o fanàtics del trepà. La diversitat és tan gran, i tan diferenciada, que el corredor ja només identifica al corredor; la resta, els caminants, són "els altres" i no hi ha raó de saludar-los.
Gràcies com sempre per les teves aportacions Girbén. Ara hi dono un cop d'un al bloc del teu company.
ResponderEliminarSalut
Jo ho veig tot molt fàcil: No taladrar la roca. Si no pots passar, busca un altre camí o baixa...
ResponderEliminarPollito
Bones!
ResponderEliminarCom a membre de la Subcomissió Tècnica per l'Escalada de Montserrat volia contestar al primer comentari: a partir del gener que ve, per obrir una via nova a Montserrat caldrà omplir un formulari de solicitud,com és fa a Yosemite,per posar un exemple.
Salut!!
Willow
Salut!
Ei Willow gràcies per la teva aportació i per entrar al blog.
EliminarSalut
Ningú ha trencat una llança en favor de la anarquia aixi que ho fare jo mateix, per que no sigui dit. Com deia aquell "l'anarquia es la maxima expressio de l'ordre", i amb aixo vull dir que la anarquia no es pixar-me a casa teva ni pintar els colors d'un equip esportiu o no se quines tonteries mes. La anarquia es educacio, respecte, solidaritat i amor, i tot aixo dista molt de totes les accions descrites. Entenc i comparteixo que es necessaria certa regulacio en un moment on el respecte pel territori esta a la cua de les priritats generals, inclus en l'obertura de vies, pero aixo no vol dir que sigui cap solucio al problema. El problema son les prioritats, i la solucio, l'educacio, el respecte, la solidaritat i l'amor (entenguis que em refereixo a l'anarquia). Nomes aixi acabarem amb les accions i actituds que el capitalisme alienant ha acabat fent arribar a la muntanya, una muntanya desdibuixada on ja no s'hi va a viure aventures sino a passar el diumenge per fugir del ciment i fer quatre fotos per que tothom se n'enteri.
ResponderEliminar