Un forat al conglomerat

Potser és un bon moment per a reflexionar tots plegats, sobre el desgavell en el que ens trobem i camí del col·lapse. Des que els escaladors creiem tenir la potestat de foradar la roca sense cap escrúpol, s'han anat fent disbarats diversos. Avui l'augment exponencial de practicants i el controvertit trepant en mans de quatre eixelebrats han accelerat el procés.

Sentia dir a en Cerdà no fa gaire el punt d'inflexió marcat pel fet de portar el burilador al damunt. Suposo que el fet tenir "moralment" acceptada l'opció de col·locar un burí en lloc de la de baixar-se, ha anat desvirtuant vies obertes sense cap expansió com les arestes d'en Cerdà, normal de la Momieta o Navarro de la Cadireta.
Però és que encara avui dia trobem exemples colpidors com el que ens justifica amb un relat esfereïdor, com van haver de plantar un spit a la TIM de l'aeri davant d'un terrible perill. Segurament haurien d'haver contemplat la possibilitat de baixar, no? Potser ens hem oblidat que practiquem un esport que implica malgrat totes les precaucions, moments en que un error pot ser fatal.

Està clar que l'introducció de les expansions en l'escalada és un fet que va succeir arreu per tal de superar trams llavors considerats impossibles: Puigmal del Cavall a partir del nínxol ect. Molts anys més tard, els cantos picats fan acte de presència amb l'aparició de l'escalada esportiva. Dos fets molt llunyans en el temps però tan propers quan les expansions són de progressió, els populars Ae's. O no podem dir que és igual de nociu foradar la pedra per pujar amb estreps, que foradar la pedra per pujar en lliure? Ara mateix tinc molt clar que a vies com la "Sesion" o "l'Últim Ball" o la part de dalt de l'Arribabà mai s'hi haurien d'haver picat cantos. Llavors peró la nul·la visió de futur i la meva ànsia de pujar en lliure per aquells desploms anul·laven el poc seny que llavors tenia. I com aquests exemples en podriem posar molts més, però no tan sols de l'època de l'arribada de l'esportiva. O és que artificialades prou conegudes com l'Arcoiris , primeres tirades de la Antonio Machin o la part superior de l'AGP de l'Aeri entre d'altres, que són Ae's aporten alguna cosa més enllà de la feixuga feina de martell dels seus aperturistes? Hauria estat un pecat més gran picar cantos i pujar en lliure, o clavar graons i fer una escala de gat? Doncs penso que objectivament el disbarat por ser més o menys gran, però l'error és el mateix : foradar la pedra per sotmetre-la. Inexplicablement encara avui dia s'obren Ae's i es piquen cantos!
I que hem de dir de les ferrades, on el disbarat es multiplica i magnifica en forma de escales de gat o ponts de mico? Verdaderament demencial. No se a qui se li pot haver acudit muntar una via ferrada en un indret desplomat. Exemples com "el joc de les dames" il·lustrarien bé aquestes situacions grotesques.
Entenc que una via ferrada hauria d'esser un indret on majoritàriament progresses pels teus mitjans i la línia de vida és només un element d'assegurança peró en cap cas de progressió.

Tot plegat són exemples del jou imposat a la roca per satisfer els nostres desitjos, amb el resultat de ferros més o menys vells penjant de les parets. Tant fa si el forat és per posar-hi una expansió com per posar-hi els dits.

Qui té però llavors dret podríem dir "ètico-moral" a obrir una via? Tothom? És ètic obrir un V-Ae per un pany de paret que on d'altres obririen un 6a sense deixar-hi cap expansió, només perquè em ve de gust i és legal? . Crec que la resposta sembla prou òbvia!

De la mateixa manera penso que és necessari obrir vies per dalt. Però vies que en cap cas es puguin  obrir en tradicional i amb peces mòvils, on ja s'han assolit dificultats de 7b+!.
 Obrir vies no ha de ser una activitat de "producció" en la que s'ha convertit en algunes zones, on el mateix individu pot obrir varies vies en un dia! Penso que només s'haurien d'obrir vies que realment aportessin alguna cosa a l'escalada i a un mateix, una mica més enllà de la part lúdica.

En tot això hi ha també un reflex del canvi en el procés creatiu a l'hora d'obrir una via o un simple bloc: recerca, visualització etc. Com he dit abans de la creació s'ha passat a la producció en cadena. Lluny de cercar i trobar les vies que ja són a la roca i limitar-nos a assegurar-les, hem passat a creure'ns posseïdors d'un omnipotent "poder creador", i foradar la roca en línies rectes i creure que les vies han aparegut al nostre pas amb el trepant! El resultat final: zones monstruoses farcides de bolts on necessites GPS o xapes de colors per saber quina via fas.

 El fet d'obrir d'una via fins el més petit bloc, a part d'un vessant lúdic, hauria d'esser una eina per superar-te com a escalador a nivell físic i psíquic, i això implica que cada cop ha de ser més difícil superar el nous reptes que ens plantegem.
Al llarg dels darrers trenta any sembla que l'escalada esportiva només ha evolucionat en relació a les assegurances, que sense dubte són millor. El compromís en canvi ha desaparegut, i ens volen fer creure que escalar ha de ser tan segur com asseures al sofà, i tot té que estar sobre-equipat.

D'ença finals del segle XIX, curiosa i inexplicablement Montserrat ha atret molts homes amb la fixació de dominar la muntanya a base de tones de ferro. Així ho testimonien tant els primers projectes de mitjans de transport projectats però no realitzats per sort (un d'ells contemplava fer arribar un funicular a cim del gorro Frigi!) com en els duts a terme especialment a principis del segle passat: funiculars i cremalleres.

Cim de la Paret de l'aeri abans de fer-hi la instal·lació

L'Aeri de Sant Jeroni es un bon exemple d'aquesta "voràgine" de l'acer; caprici nascut de l'enginyer Ramon Soler (família benestant i benefactora del monestir) i que va plantar tones i tones de ferro al capdamunt d'aquell espadat vertical, a més de dinamitar els darrers quaranta metres obrint camí per l'entrada de les cabines a l'estació superior.

Bastidor als tallers Damians del carrer Urgell. Els volants dels extrems és l'únic que en queda al lloc.

Un dels dos volants d'11 tones de ferro colat format per dos peces unides per femelles..

Com a colofó, al 95 s'hi instal·la una antena de 14 tones de ferro i dos-mil cargols en un últim espernec de febre del ferro...esperem.

Antena paret de l'aeri. Muntatge maig 1996

Sí lectors, un conglomerat ple de forats serà el nostre llegat fins que la roca esdevingui bocins altra vegada i tot torni a començar.