sábado, 27 de abril de 2013

Altra vegada colors de primavera

Silencioses però impactants les flors han eixit de nou. Latents tot l'hivern, les herbàcies anuals com l'almesquí donen llum als prats de les pendents montserratines en rebre els primer raigos tebis de febrer. Després de florir, granaran i romandran desapercebudes fins la primavera vinent sense que ningú s'adoni de la seva presència. Quina diferència amb nosaltres que deixem petjades "in eternum" per allà on passem!

Almesquí "narcissus assoanus"
La natura però, poc rancuniosa, oblida les ferides que li fem i ens regala petites joies any rere any.
Les plujes presagiaven una gran orgia floral, i així ha estat.
Amb l'inestimable ajuda de l'obra d'en Nuet i en Panareda i amb el suport de la xarxa, algú tan sapastre com jo amb les claus dicotòmiques, treu molt profit de cada petita passejada per la muntanya.

O.Fusca
O. Sphegodes







Les abelleres primerenques (O. fusca i O. Sphegodes) floreixen en gran nombre, però el camí de les aigues em mostra un curiós exemplar híbrid d' "O. Sphegodes" amb una altra espècie que no puc determinar.

Ophrys Sphegodes x  ???
No tan sols capricioses de formes, sinó que també a l'hora de triar on hauran de florir. Així doncs els mateixos indrets ens poden sorprendre cada any en trobar espècies d'orquídies que no hi eren temporades passades. D'aquesta manera prop de Sta Cecília al camí de l'arrel trobo un únic petit peu d' "Orchis Mascula".

Orchis Mascula
Cada espècie nova és com un rotpunkt d'aquella cobejada via, font d'un especial i addictiu plaer.
I que me'n dieu dels noms populars? No és a cas  fantàstic tenir una humil planta anomenada "pebrots de ruc" ?
Pebrots de ruc "Reseda Phyteuma"
La familia de les geraniàcies omplen de ben d'hora les vores dels camins soleiats prop les viles. L'erodium malacoides amb les típiques llavors d'aquesta família és un dels primers a florir.


Flor i fruit d'Erodium malacoides















L'estrella però de moment ha estat la "Fritillaria pyrenaica ssp boissieri", petita liliàcia d'una bellesa simplement extraordinaria que sovint passa desapercebuda a les clarianes dels prats sobretot al sector oriental a partir dels 300 o 400 metres. Aquesta ja veieu on era.

Fritillaria pyrenaica ssp boissieri

Encara amb el fred ben viu sota la cara nord em van sorprendre dues diminutes plantes que curiosament sempre es troben juntes cobrint sovint clars pedregosos "Horungia petraea" i "Erophila verna". Aquestes eren al GR sota la cara nord d'Ecos.

Erophila verna

Horungia petraea

Bé us deixo amb una petita flor escampada arreu de la muntanya però que cal una mirada propera per veure la delicadesa de les seves formes, la "Linaria supina", tot esperant la florida entre moltes altres d'una de les estrelles de l'alzinar: el marcolic.

Linaria supina
Salut i colors.










lunes, 15 de abril de 2013

De les Escometes al Mirall

Els dies ja discorrien tranquils, i la síndrome d'abstinència del carbonat de magnessi ja havia desaparegut. Ja no em negitejava només de pensar que no podria escalar durant dos dies. Després d'un bon grapat d'anys em vaig adonar que es podia viure sense escalar, i que no era el "què" sinó "on", el que em tenia atrapat.
  Els objectius ara eren omplir aquella vella llibreria de volums i saciar un cervell àvid de coneixements després d'anys inactiu i mogut només a base d'endorfines generades per la roca.
 La vida a les Escometes, sota el marge del Piteu, malgrat la falta d'aigua corrent i llum encetava un altre cicle amb noves prioritats.


Mas de les Escometes 1991

Els veïns



 Durant les tranquiles nits d'estiu, amb aquell conus de carretera teniem alguna que altra conversa pactada a crits amb el Salva que era a Sta Ceci.


Esmorzar a les Escometes. Al fons el marge del Piteu


 A "Guardame el último baile" amb "Chochin" 1989
Era l'any 91, lluny quedava ja aquell darrer ball que mai vaig ballar, víctima de la revenja d'aquell forat tallat que mai hauria d'haver fet. Segurament allò era la culminació del declivi i la decadència encetats després de la "titelles del sístema".


Marionetas del sistema 1988











Que esplèndids aquells matins, llevant-te sota aquelles parets tan familiars.
Aquell estiu del 91 en Salva em va parlar de la seva intenció d'anar al Mirall en solitari a la tardor. Malhauradament el vaig convencer perquè m'acceptés de company de viatge, sense saber llavors que allò faria fracassar l'empresa.

Sense cap experiència en artificial de dificultat (si no recordo malament a part de Mirall només hi havia l'Alternativa del plàtan) iniciem el nostre viatge amb un primer dia molt plàcid, muntant el vivac a la quarta reunió, i amb només un parell d'aterissades. Allò era una bassa d'oli i el nostre optimisme estava pels núvols.

Salva al vivac
Encara no sé que collons llegia!


















L'endemà però al cinquè llarg, sense cap expansió crec, començava el meu calvari particular. Després de quatre hores arribava a la reunió esgotat sobretot psiquicament. En Salva recorria el mur de la sisena amb sis hores d'escalada i uns moments de tensió quan la corda va sortir-se del mosquetó de l'únic buril de tot el llarg.
 Em vaig enfonsar i les ganes de tocar de peus a terra altra vegada em van anular. Malgrat que el meu company estava amb plenes facultats i solament quedava un llarg, vaig obligar-lo a abandonar a l'endemà. N'estic ben segur que tot sòl, ell hauria fet la via, és per això que tot i que mai m'ho ha retret sempre m'he sentit culpable d'aquell fracàs.

Encara que amb regust agredolç, però sempre bons moments.