Un bienni irrepetible?

Dies enrere fullejava aquella vella llibreta on anotava les vies que feia, malauradament sense la data.. .que ruc! Bé, com havia de pensar en un dia com avui trenta-cinc anys més tard.
Curioses anotacions fetes a posteriori complementaven les ratlles horitzontals que marcaven, suposo, algun ara ja llunyà i desdibuixat canvi llavors crucial: "desequilibri mental", "depuració", "retrobament".
El primer d'aquests encapçalaments serveix "d'incipit" d'una plana farcida d'aquelles inicials  entre parèntesi (S.I.) que tan familiars van ser aquells mesos tan convulsos emocionalment.

Com en Jordi apuntava, els anys 83-84 es va convertir en el bienni dels solos a Montserrat. Durant aquest espai de temps aquest estil va ser utilitzat per bastants dels habituals sobretot a Sant Benet, llavors centre capdavanter indiscutible de l'escalada esportiva.
Els darrers diàlegs a la xarxa sobre els diferents matisos que pot tenir un "solo integral", m'han fet recordar i "remugar" emocions i situacions viscudes, que no pretenen pas fer apologia, especialment perquè ara veig clarament que el rocam montserratí no és el més idoni per aquest estil. Segur que a tots se'ns han trencat un bon grapat de cantos

L'escalada a Montserrat es trobava en l'impàs de l'acceptació de l'escalada esportiva que trencava molts estereotips establerts i topava amb un frontal rebuig de la part més conservadora del col·lectiu, i de la no tant conservadora també. D'alguna manera suposo que aquestes escalades sense cordes eren  també reflex d'un revulsiu a tanta crítica i fins i tot menyspreu envers les noves tendències. Però aquest menyspreu es dirigia fins i tot a les escalades sense cordes que es feien amb una certa assiduïtat llavors, argumentant que era només una mostra del potencial físic i no tenia cap component psicològic.
Un popular escalador escrivia en una missiva al nº 14  la revista Extrem el següent: "...antecesores cuyas gestas ridiculizarian muchos hechos hoy admirados como desgrimpar la Momieta o hacer la via tal y cual sin cuerdas...Con todo esto quiero dar a entender que con el sofisticado material que corre y el estudiado entrenamiento al que algunos se someten, no lo considero una hazaña".
 Bé, el lector opinarà però crec que fa falta alguna cosa més que sofisticat material i entrenament per fer sense cordes vies com les que llavors es feien: la Gabinete ortopédico, la GAM i L'esperó Màgic de la Prenyada; pujada i baixada de la normal del Cavall; el Mur, la Capeta Noves i Cerdà Pokorsky de l'Elefant; Easy Rider i integral Soplamocos (reencuentros+easy rider) a la paret de l'Aeri; Pel davant, Badalona i Buriles rojos a la Panxa; del Frank, Quina i Ariadna a la Miranda de Sant Benet i un ventall de vies de totxo.

1ª en Solo integral (a quatre mans) a l'Esperó màgic de la Prenyada, any 1983. (foto Toni Jimenez)

Però tornem al que realment em va fer escriure aquestes ratlles. Pot tenir matisos un "solo"? Crec que aquesta és verdaderament la pregunta. Jo crec que sí, i notables. Penso que de les diferents maneres que es pot afrontar una escalada en aquest estil: amb arnés o sense; a vista o assajat;  una via difícil però curta davant d'una més fàcil llarga; fer una via ja oberta o obrir-ne una... l'única cosa que tenen en comú és una eventual caiguda, on els aspectes anteriors no influiran en absolut.

I que podria fer que un matís pugui ser tan determinant per uns i de tan poc per altres?
Durant un "solo" no es pensa mai amb el factor "por", ni tan sols en moments on per exemple s'ha de replantejar un pas i retrocedir. És a dir que mai et planteges durant l'ascensió una possible caiguda ja que aquest fet desembocaria en una fatal crisi de pànic. El que ara em desconcerta és per quin mecanisme pots fer que hi hagi l'absència total de por, la qual fins i tot ara m'envaeix només d'imaginar certes situacions viscudes. Ara però, em sembla fascinant la capacitat de poder abstreure't de tot i gaudir realment amb una força bestial d'un solo, o d'una escalada on una caiguda seria fatal.
A partir d'aquest concepte, crec que com algun companys ja apuntava en els diàlegs del "Roques parets", el fet de dur o no arnés i algun element de fixació, implica un compromís molt diferent, .
En cap cas però, desmereix mai una ascensió en aquest estil per algun d'aquests factors, però per mi la diferència de fer un solo amb arnés o sense, o fer-lo a vista o assajat , és evident.

Bé, tot plegat només és una opinió.

Trenta anys de "Bastardo"

Un octubre d'ara fa trenta anys en John Redhead apareixia a Montserrat, vestia calçotets llargs i prenia te amb llet. Personatge sempre controvertit, i artista multimèdia,  ens deixava aquella tardor del 84 el seu petit llegat.
En una època on només s'havia assolit el 7a a Montserrat, en Redhead destacava no tan sols pel seu superior nivell sinó per l'ús de flotants, especialment d'alguns diminuts RP's que emprà com assegurances en algunes de les vies que obrí durant la seva breu estada. A la seva marxa els locals substituírem  per expansions els llocs on les peces flotants van ser col·locades . Quins campions !!!

1984 Jonh Redhead al "Bastardo" 7b+. Foto Toni Jimenez

Però si hi ha una via que està lligada a la visita d'en Jonh és sense cap dubte el "Bastardo".

Malgrat ell va encadenar la via en el que ells anomenaven "yoyoing" ( si queien començaven des del terra però amb la corda passada per l'assegurança ultima que havien "xapat"), aquell moment ha quedat en la retina i la memòria de tots els que visqueren aquell episodi de l'escalada de Montserrat. No tan sols per la via "per se", sinó també pel magnetisme inherent a ell.

Amb en Jonh al 2008.

Les fotos d'aquells dies testimonien la calidesa d'aquella tardor. Trenta anys més tard i més d'una vintena de l'última visita hi torno.
Tota la setmana ha estat més que benigna de temperatures. A la tarda i un cop a l'ombra, a última hora fins i tot s'hi respiraven moments d'aquells quasi màgics, només esgarrats per algun crit dels  turistes escampats pels voltants.

La situació em rememora moments viscuts en un clar "Flash-back". Gent i cordes en el mateix roc però tot en perfecta harmonia. Les baixades a buscar el pa al "Monas" jugades cada dia a la carta més alta, i l'apat únic d'una sola olla i diverses culleres em venen al cap. En Jaume sojornava cada dia sota la llastra de Trinitats compartint llar amb la resta de moradors eteris del lloc. Silencis perllongats per hores però no pas incòmodes anaven omplin jornades d'aquella "intensa" vida on el temps no tenia quasi bé cap importància.

Sota el Bastardo.

Per moments puc imaginar-me la perfecta solitud d'aquells vells estadants de Sta. Anna, només trencada per alguns ocasionals visitants àvids de tenir algun dels seus tresorets de fusta de boix.

L'atzar fa que just trenta anys després de la visita d'en John, torni al lloc. Per allò de tancar el cercle potser?

Bastardo octubre 2014

Bastardo octubre 2014


Bastardo octubre 2014

Però de tot plegat crec que podem fer-ne una lectura quan veiem els dos pams al voltant de la primera assegurança.

Primera assegurança del Bastardo

No sabem durant quan temps més escalarem a Montserrat, però si el que es veu és el resultat de trenta anys d'activitat, no puc imaginar-me el panorama d'aquí a un segle per exemple, malgrat que la vida de les expansions sigui cada cop més llarga. Podem dir que el conglomerat és etern, però també són perpètues les nafres que hi deixem. 

De la tebior d'aquell octubre vàrem passar passar a l'hivern més cru que recordo a la muntanya. Cap d'any ebri sota el Bastard tot trastejant aquell crani amunt i avall. Després la neu començà a caure la nit de reis d'aquell gener del 85, neu que el fred glaçaria per molts dies.

Bastardo octubre 2014. Video Adri Zamora

                                                                         

Diapos dins una capsa de cartró

D'aquella oblidada capsa de cartró, prenc aquelles "diapos" que mai havia acabat de mirat bé.

A en Toni com sempre li toca salvar-me i escanejar-les. Després amb el PS fins i tot algú poc destre com jo pot aconseguir un resultat vistós.

Un grapat d'instants capturats de tots aquells llargs estius cremats esgarrapant només uns pocs rocs. De vegades penso que una mica malbaratats, i en d'altres moments me'n sento ben cofoi.

Estiu 1987, 1ª ascensió via "Zimbabwe" 7b+ a la Calavera amb M. Millet a la R

L'any abans Montserrat cremava descobrint l'espectador silenciós que l'estiu següent hauria de gaudir de les vistes d'aquella superba línia sorgida dels traços blaus d'aquell imponent mur. Mur que restaria oblidat durant una dècada fins que en Kim el convertia en un gran sector.

Les curioses transliteracions del castellà d'aquella colla de suissos donaven nom a vies com la "Policieros secretivos" o la "Es a veder" (ya veremos)
 També ells van trobar les restes del veí de Sant Boi que jeia tranquil encara amb texans dins la solitària fondalada i que donaria nom al sector.

1987 "Cuenta atras"

Aliens al desastre succeït i que hauria de repetir-se vuit anys més tard, ens acostumem  a la vista del cadavèric paisatge cremat de part de la muntanya, indrets que ja mai més els tornarem a conèixer tal com eren abans del 86, curiosament alguns d'ells ja no recordo com eren..

Ara faig una mica de repàs i puc valorar més objectivament l'activitat d'aquells frenètics anys enverinats de fanatisme. I no tinc cap dubte de quins itineraris són els millors, de quins al menys llavors encara no s'haurien d'haver obert, i fins i tot dels que mai s'haurien d'haver obert. La pressa però va poder més que el seny.

També trobo dins la caixa de cartró un clar exemple d'una via que mai s'hauria d'haver equipat, és la "Ceguera temporal" sota la Quilla al camí de la Cova, una via lletja, il·lògica i amb un parell de cantos tallats.
Una clara imposició a la pedra d'una línia completament antinatural.

Ceguera temporal

Penso que totes les vies haurien de respondre primer a la visualització d'una línia, ja sigui per la seva geometria, color, estructura etc. En segon lloc que presenti les mínimes possibilitats de permetre l'escalada lliure (jo l'escalada només l'entenc en lliure), i ho dic amb tots els respectes envers l'escalada artificial. I podríem afegir que amb les possibilitats tècniques que hi ha avui dia, hauriem de començar a valorar sempre la possibilitat de l'ús de flotants, que és el que crec que ha de marcar l'evolució del que es va començar a fer fa ara tres dècades.

Marionetas del sistema

D'una estructura i estètica que recorda la Zimbabwe, la "Marionetas del sistema" crec que reflecteix un dels encerts de llavors. Algú però es va prendre la llicència de modificar la situació de les assegurances finals per iniciativa pròpia.

Suposo que massa sovint els que ens enfilem als rocs d'aquesta muntanya fem el que ens sembla sense parar gaire a rumiar-nos-ho.

Un forat al conglomerat

Potser és un bon moment per a reflexionar tots plegats, sobre el desgavell en el que ens trobem i camí del col·lapse. Des que els escaladors creiem tenir la potestat de foradar la roca sense cap escrúpol, s'han anat fent disbarats diversos. Avui l'augment exponencial de practicants i el controvertit trepant en mans de quatre eixelebrats han accelerat el procés.

Sentia dir a en Cerdà no fa gaire el punt d'inflexió marcat pel fet de portar el burilador al damunt. Suposo que el fet tenir "moralment" acceptada l'opció de col·locar un burí en lloc de la de baixar-se, ha anat desvirtuant vies obertes sense cap expansió com les arestes d'en Cerdà, normal de la Momieta o Navarro de la Cadireta.
Però és que encara avui dia trobem exemples colpidors com el que ens justifica amb un relat esfereïdor, com van haver de plantar un spit a la TIM de l'aeri davant d'un terrible perill. Segurament haurien d'haver contemplat la possibilitat de baixar, no? Potser ens hem oblidat que practiquem un esport que implica malgrat totes les precaucions, moments en que un error pot ser fatal.

Està clar que l'introducció de les expansions en l'escalada és un fet que va succeir arreu per tal de superar trams llavors considerats impossibles: Puigmal del Cavall a partir del nínxol ect. Molts anys més tard, els cantos picats fan acte de presència amb l'aparició de l'escalada esportiva. Dos fets molt llunyans en el temps però tan propers quan les expansions són de progressió, els populars Ae's. O no podem dir que és igual de nociu foradar la pedra per pujar amb estreps, que foradar la pedra per pujar en lliure? Ara mateix tinc molt clar que a vies com la "Sesion" o "l'Últim Ball" o la part de dalt de l'Arribabà mai s'hi haurien d'haver picat cantos. Llavors peró la nul·la visió de futur i la meva ànsia de pujar en lliure per aquells desploms anul·laven el poc seny que llavors tenia. I com aquests exemples en podriem posar molts més, però no tan sols de l'època de l'arribada de l'esportiva. O és que artificialades prou conegudes com l'Arcoiris , primeres tirades de la Antonio Machin o la part superior de l'AGP de l'Aeri entre d'altres, que són Ae's aporten alguna cosa més enllà de la feixuga feina de martell dels seus aperturistes? Hauria estat un pecat més gran picar cantos i pujar en lliure, o clavar graons i fer una escala de gat? Doncs penso que objectivament el disbarat por ser més o menys gran, però l'error és el mateix : foradar la pedra per sotmetre-la. Inexplicablement encara avui dia s'obren Ae's i es piquen cantos!
I que hem de dir de les ferrades, on el disbarat es multiplica i magnifica en forma de escales de gat o ponts de mico? Verdaderament demencial. No se a qui se li pot haver acudit muntar una via ferrada en un indret desplomat. Exemples com "el joc de les dames" il·lustrarien bé aquestes situacions grotesques.
Entenc que una via ferrada hauria d'esser un indret on majoritàriament progresses pels teus mitjans i la línia de vida és només un element d'assegurança peró en cap cas de progressió.

Tot plegat són exemples del jou imposat a la roca per satisfer els nostres desitjos, amb el resultat de ferros més o menys vells penjant de les parets. Tant fa si el forat és per posar-hi una expansió com per posar-hi els dits.

Qui té però llavors dret podríem dir "ètico-moral" a obrir una via? Tothom? És ètic obrir un V-Ae per un pany de paret que on d'altres obririen un 6a sense deixar-hi cap expansió, només perquè em ve de gust i és legal? . Crec que la resposta sembla prou òbvia!

De la mateixa manera penso que és necessari obrir vies per dalt. Però vies que en cap cas es puguin  obrir en tradicional i amb peces mòvils, on ja s'han assolit dificultats de 7b+!.
 Obrir vies no ha de ser una activitat de "producció" en la que s'ha convertit en algunes zones, on el mateix individu pot obrir varies vies en un dia! Penso que només s'haurien d'obrir vies que realment aportessin alguna cosa a l'escalada i a un mateix, una mica més enllà de la part lúdica.

En tot això hi ha també un reflex del canvi en el procés creatiu a l'hora d'obrir una via o un simple bloc: recerca, visualització etc. Com he dit abans de la creació s'ha passat a la producció en cadena. Lluny de cercar i trobar les vies que ja són a la roca i limitar-nos a assegurar-les, hem passat a creure'ns posseïdors d'un omnipotent "poder creador", i foradar la roca en línies rectes i creure que les vies han aparegut al nostre pas amb el trepant! El resultat final: zones monstruoses farcides de bolts on necessites GPS o xapes de colors per saber quina via fas.

 El fet d'obrir d'una via fins el més petit bloc, a part d'un vessant lúdic, hauria d'esser una eina per superar-te com a escalador a nivell físic i psíquic, i això implica que cada cop ha de ser més difícil superar el nous reptes que ens plantegem.
Al llarg dels darrers trenta any sembla que l'escalada esportiva només ha evolucionat en relació a les assegurances, que sense dubte són millor. El compromís en canvi ha desaparegut, i ens volen fer creure que escalar ha de ser tan segur com asseures al sofà, i tot té que estar sobre-equipat.

D'ença finals del segle XIX, curiosa i inexplicablement Montserrat ha atret molts homes amb la fixació de dominar la muntanya a base de tones de ferro. Així ho testimonien tant els primers projectes de mitjans de transport projectats però no realitzats per sort (un d'ells contemplava fer arribar un funicular a cim del gorro Frigi!) com en els duts a terme especialment a principis del segle passat: funiculars i cremalleres.

Cim de la Paret de l'aeri abans de fer-hi la instal·lació

L'Aeri de Sant Jeroni es un bon exemple d'aquesta "voràgine" de l'acer; caprici nascut de l'enginyer Ramon Soler (família benestant i benefactora del monestir) i que va plantar tones i tones de ferro al capdamunt d'aquell espadat vertical, a més de dinamitar els darrers quaranta metres obrint camí per l'entrada de les cabines a l'estació superior.

Bastidor als tallers Damians del carrer Urgell. Els volants dels extrems és l'únic que en queda al lloc.

Un dels dos volants d'11 tones de ferro colat format per dos peces unides per femelles..

Com a colofó, al 95 s'hi instal·la una antena de 14 tones de ferro i dos-mil cargols en un últim espernec de febre del ferro...esperem.

Antena paret de l'aeri. Muntatge maig 1996

Sí lectors, un conglomerat ple de forats serà el nostre llegat fins que la roca esdevingui bocins altra vegada i tot torni a començar.

"Yes we can". Via "Pa siempre" a Ecos

Amb els temps un xic convulsos i decadents en relació a l'abús de les expansions per part d'alguns, us deixo una alenada d'aire fresc. La via "Pa siempre", oberta sense expansions i per baix en una mostra de que si es pot evolucionar i tenir com un dels principals objectius el respecte envers la roca i el medi.

La via s'inicia poc abans d'arribar a la font dels Aurons i acaba a prop de la cota 231 segons el plànol d'en Semir a 1160 metres d'altitud, i que l'han anomenat punta "Trini Climb".

Oberta aquest estiu per "Francis", "Canijo" i Mariajo. Bona feina!

Crash pad vs matalàs reciclat... i altres

Desconec si el que veiem a les imatges és habitual a altres llocs on es fa boulder, peró ben aprop de casa he captat aquestes dues instantànies.

Sí, a Montserrat es fan disbarats molt més grossos a nivell mediambiental, no hi ha dubte, però que el col·lectiu col·labori amb visions tan "cutres" ho trobo lamentable. A més ens trobem en un moment que mediàticament sembla que  l'activitat de l'escalada és l'únic problema d'impacte sobre el medi que hi ha a Montserrat, i no ens convenen gens imatges com aquestes que les podrien donar com a falsament generalitzades en algun mitjà de comunicació.

I ja que hi estem posats, "rajarem" una mica de l'administració i l'estat lamentable en que tenen l'antiga "Colonia Puig" de la que són propietaris, i on en pocs dies hi han hagut dos incendis . Una patent mostra de la permanent i eterna desidia que el Patronat mostra per alló que està extramurs del Monestir.

Bé, com sempre és una simple i personal opinió i cadascú és ben lliure de fer i pensar el que li sembli millor.

He d'esmenar el què havia dit en referència  a la propietat d'aquest immoble. Segons m'han manifestat la Colònia encara està en mans de qui ho va comprar i no va poder reobrir el negoci, i tot i que l'administració ha fet oferta de compra, els propietaris no han acceptat. Prego disculpes per l'error.

La generació que es va distreure amb els "Chiripitifláuticos". Acaronant el 7a. 1983-84

Els "chiripitifláuticos" omplien aquelles ensopides tardes davant de la caixa tonta "Normende" en blanc i negre i amb només la 1ª i l'UHF. Recordo com m'impactava veure en "Locomotoro" com apropava el nas al terra sense caure recte com un canó d'escopeta i després tornava a pujar. Provinents de classes treballadores i amb un poder adquisitiu més aviat justet, els diners pel bitllet de plaça Espanya a Monistrol eren suficient per escapar d'un entorn social encara amb molts prejudicis i pressions, i campar descaradament si calia tot impregnant-nos d'una certa mala reputació.

Bé, tot recordant entre d'altres episodis el de la castanyada del 84 amb corredisses i alguna breu estada a la caserna de la Guardia Civil a Monistrol , tal vegada no era infundada la mala imatge que els locals i l'Staff" del monestir tenien del col·lectiu.

Els "Chiripitifláuticos"

Entre d'altres fets destacables com el susdit de la castanyada del 84 dels que no en farem apologia, l'escalada canviava a mans dels nascuts durant el baby-boom dels 60's i que encara havien begut de les fonts clàssiques, influenciats sense dubte entre d'altres per l'espectacularitat d'imatges arribades de l'altra banda de l'Atlàntic. Quedaven ja més que obsolets aquells tan estimats clàssics com el "Hielo, nieve i roca" d'en Rebuffat.

Per bé que el primer setè a Montserrat sobre el paper va ser el primer llarg de l'Atmosfera Chunga a la Momieta (avui dia 6c+) al setembre del 82, fins un any després i a mans del vingut del "Foro" Txavo Valés, no apreniem el significat del Rotpunkt i s'oblidava allò tan ambigu dels punts de repòs. Al setembre del 83 Txavo feia el primer rotpunkt a la popular Brown sugar.  Per aquells temps, aquell personatge tot brandant un llarg ganivet de cuina, tallava i llençava tot aquell "fi-fi" que es posava al seu abast en aquell vell eremitori, col·laborant al ferm establiment de les més pures normes de l'escalada lliure. En Gancedo sempre gastava mètodes expeditius.

Em ve al record la coïssor que va causar a alguns el 7è graduat al primer llarg de l'Atmósfera". Després de la tercera ascensió a càrrec del nostre amic Armand i en J. Olmo, ens va regalar al llibre de piades de Sant Benet un dels seus acurats dibuixos on deixava de v/v+ el primer llarg. Més tard publicaria a l'Extrem aquesta ressenya fent encara apologia del VI- i fins i tot del pas d'esqueneta!

 1ª ascensió "Atmosfera Chunga". Setembre 1982

Ressenya apareguda a la revista Extrem nº6

Més aprop del que podriem anomenar una addicció a la llibertat montserratina, que no pas un fanatisme de grau, tot el col·lectiu sojornava setmana rera setmana en algun dels epicentres de trobada : Sta Ceci, St. Benet, Camping o Agulles. El limitat poder adquisitiu de llavors al que al·ludiem abans, convertien Ca la Montse en un festival, sovint desenfrenat, a preu de bitllet de carrilet d'anada i tornada.

Camping Montserrat. Estiu del 83. Àfrica, Yose, Àlex Simón, M. Millet, Litos, Patata, T. Saélices, Paco i J. Batlle.
 Foto: Edu Viana

 Tot i que la prioritat ara no crec que fos l'escalada "per se", veient la foto em plau de recordar un fet protagonitzat per Ricardo Estrada "Patata" i que malgrat els trenta anys que han passat és digne de recordar, tenint en compte que encara estàvem molt lluny de pensar en entrenaments seriosos com subliminalment (o no) es desprèn de la foto.

No puc precisar si al 83 o al 84, en "Patata" solcava sense cordes la via "Easy Rider" de la paret de l'Aeri.
El segon llarg que part encara es feia en artificial s'encetava amb alguns passos de les populars i menudes pitonises de fisura. Sovint, fets d'aquells anys només quedaven en el fugaç record del reduït col·lectiu de llavors, a diferència del que passa avui que de ben segur ho veuríem a la xarxa el mateix dia.

En Txavo marxava però ens deixava un petit llegat sense rotpunkt que esdevindria el segon 7a peró el més popular de Sant Benet, "El número de la bestia", encadenat al gener del 85, un mes més tard que la "syncronisity" del Macana del desembre del 84. L'escassetat o podríem dir l'exclusivitat de vies de dificultat, convertien aquestes vies en inevitables icones i punts de trobada de tota la penya.

"Checo" al Número 7a, Yose i Victor a baix. 1984.

A redós del Càmping i a mans del carismàtic i visionari M. Millet, la via "Vais a morir" al "via Crucis" es converteix en el primer 7a de la zona i si la memòria no em traeix en el primer 7a de Montserrat encadenat a la primavera del 84. Us deixo un document de video escalant amb en "Patata" provant la "Vais a morir" al 83. Encara amb dues cordes, peus de gat Galibier , i dues bosses de magnesi una a cada banda, que durant un temps se'n preconitzava el model. La película va ser feta per en Edu Viana.

Coetanis als anteriors la "pastel de buitre" de la Momieta alliberada a l'abril del mateix 85 va ser un altre dels primers 7a, tot i que els intents de fer-la en lliure es remonten a principis del 84, moment de la instantànea que ve, encara usant dues cordes i arnés sencer "Simond". Moments després de la foto, una caiguda arrencava el buril que assegurava el tram aterrant a la rampa increïblement sense conseqüències.

Tercer llarg de "Pastel de buitre" 7a

A partir del 85 la cursa i l'evolució ja va ser imparable tant a nivell de dificultat com en relació al de nombre de vies i d'escaladors. Ara després de tres dècades potser la bèstia que vàrem crear s'ha convertit en un monstre de set caps que tal vegada  ja ha devorat massa pedra, per bé o per mal. O com amb tantes altres coses, és el preu de l'evolució que s'ha de pagar.

Algú va volar des del niu del cucut

Els darrers esdeveniments succeïts a la Tai-Chi de Plecs, inevitablement em fan recordar d'altres episodis amb final feliç que d'alguna manera han anat omplint la llegendària de l’escalada a Montserrat.

No redundarem amb el vol del Plàtan ni l'impresionant salt base damunt d'una alzina d'en Prunera des de la tercera reunió de la Pirenaic a la Mòmia, sinó d'un parell de caigudes de 40 metres a la Paret de l'Aeri de les que en varen sortir il·lesos els seus protagonistes.

L'agost del 84 un escalador de Mataró (crec recordar) queia a la meitat de la 5ª tirada de la Easy Rider un cop sobrepassat la branca d’un matoll que sempre es llaçava però que ell no va fer. Crec que llavors era la única assegurança del llarg. El vol de 40 metres i factor 2, va aturar-se on comença la part vertical de la 4ª tirada, quedant inconscient cap per avall. Un cop revifat van baixar i ens varem trobar amb ells a peu de via, ja que no hi havia ningú més a la paret. Miraculosament no tenia ni una rascada i només un peu una mica coix ja que la corda se li va enredar i al tensar-se li va arrencar el peu de gat , uns super-gratton. Aquest és el record que tinc d'aquell fet.

Ara us vull presentar el protagonista d’un altra dels grans vols mítics de la Paret de l'Aeri, en Ricardo Pelegrina "Richi". Allà per l'any 80 en Richi estava fent la popular tirada de la bavaresa de la Valentin-Casanovas quan davant de l’esglai dels viatgers de la lenta cabina de l’aeri, un tac cedia i s’iniciava un descens que s’emportaria d’altres assegurances abans d’aturar-se vora quaranta metres més avall. Un trau al genoll va ser la única secuel·la de l’esdeveniment! No recordo si d'ell o del seu company en Oriol Pie.

 Diu la llegenda que des d’aquell dia li van començar a sortir cabells blancs!

J. Batlle i "Richi" estiu 2012

El "Botó Vermell"

No puc negar-ho, darrerament les quantitats ingents de transeünts de tota mena per tots els racons de la muntanya em causen un gran enuig. Si, segurament sóc molt egoista i voldria embriagar-me d’aquella màgica solitud sempre que em vingués de gust.
 Moltes vegades en el punt àlgid de meu enfurismament m’agradaria tenir un "botó vermell" per enviar a d’hiperespai ( o potser fondre’ls?) a tots aquells que estronquen la presa de les meves dosis d’endorfines. Munts de cagarades amb els seus corresponents enllardats papers arreu, marques de pintura pels camins, personalitzades per cada grup o colla  a dos o tres metres de separació en camins on no hi ha cap trencall ! Potser el lector es preguntarà si un servidor no ha cagat a la muntanya. Doncs sí, però estic orgullós de poder dir que sempre he practicat allò de "el que caga en el campo se limpia con un canto" ( malauradament en català per completament la poca rima que té) amb la posterior muntanyeta de pedres o terra perquè altri no caigui en la trampa.

Senyalització al camí de les aigues amb motiu d'alguna marxa

Ah, i no cal parlar dels típics indrets on donem als difunts el darrer adéu. Ja posats també hi deixen la urna i fins i tot n'he vist una amb la funda de plàstic que la protegeix, i de colofó un ram de flors artificials per tal de fer una ofrena ben duradora. Hi ha dies que estaria prement el botó vermell sense descans.

Per sort no tenim tal artilugi, altrament ens aniquilaríem els uns als altres sense remei, suposo que així és la raça humana.

També però de tant en tant ens hem de prendre les coses en un to lúdic malgrat l'abast de la desgràcia. Tot passejant per les Magdalenes on l’últim cop que hi vaig passar només hi havien puntets de dos colors a peu de les vies de la Miranda, veig de lluny que hi han pintat (molt curosament això sí) els noms d’algunes vies amb els seus respectius graus.

M’hi acosto, llegeixo els rètols, i quan veig les graduacions no sabia si necessitava un curs d’actualització de noves tendències en el món de les graduacions, o si allò ho havia fet algú amb bona fe i poquets coneixements de tot plegat. Bé us deixo amb aquests curiosos graus de les vies de la Miranda de Sta Magdalena.

De les Escometes al Mirall

Els dies ja discorrien tranquils, i la síndrome d'abstinència del carbonat de magnessi ja havia desaparegut. Ja no em negitejava només de pensar que no podria escalar durant dos dies. Després d'un bon grapat d'anys em vaig adonar que es podia viure sense escalar, i que no era el "què" sinó "on", el que em tenia atrapat.
  Els objectius ara eren omplir aquella vella llibreria de volums i saciar un cervell àvid de coneixements després d'anys inactiu i mogut només a base d'endorfines generades per la roca.
 La vida a les Escometes, sota el marge del Piteu, malgrat la falta d'aigua corrent i llum encetava un altre cicle amb noves prioritats.

Mas de les Escometes 1991

Els veïns

 Durant les tranquiles nits d'estiu, amb aquell conus de carretera teniem alguna que altra conversa pactada a crits amb el Salva que era a Sta Ceci.

Esmorzar a les Escometes. Al fons el marge del Piteu

 A "Guardame el último baile" amb "Chochin" 1989

Era l'any 91, lluny quedava ja aquell darrer ball que mai vaig ballar, víctima de la revenja d'aquell forat tallat que mai hauria d'haver fet. Segurament allò era la culminació del declivi i la decadència encetats després de la "titelles del sístema".

Marionetas del sistema 1988

Que esplèndids aquells matins, llevant-te sota aquelles parets tan familiars.
Aquell estiu del 91 en Salva em va parlar de la seva intenció d'anar al Mirall en solitari a la tardor. Malhauradament el vaig convencer perquè m'acceptés de company de viatge, sense saber llavors que allò faria fracassar l'empresa.

Sense cap experiència en artificial de dificultat (si no recordo malament a part de Mirall només hi havia l'Alternativa del plàtan) iniciem el nostre viatge amb un primer dia molt plàcid, muntant el vivac a la quarta reunió, i amb només un parell d'aterissades. Allò era una bassa d'oli i el nostre optimisme estava pels núvols.

Salva al vivac

Encara no sé que collons llegia!

L'endemà però al cinquè llarg, sense cap expansió crec, començava el meu calvari particular. Després de quatre hores arribava a la reunió esgotat sobretot psiquicament. En Salva recorria el mur de la sisena amb sis hores d'escalada i uns moments de tensió quan la corda va sortir-se del mosquetó de l'únic buril de tot el llarg.
 Em vaig enfonsar i les ganes de tocar de peus a terra altra vegada em van anular. Malgrat que el meu company estava amb plenes facultats i solament quedava un llarg, vaig obligar-lo a abandonar a l'endemà. N'estic ben segur que tot sòl, ell hauria fet la via, és per això que tot i que mai m'ho ha retret sempre m'he sentit culpable d'aquell fracàs.

Encara que amb regust agredolç, però sempre bons moments.

El manuscrit 53 o les hores de Munich-Montserrat

L'aprenent "Everwinus" practica la decoració "vigne blanche" fins que el mestre "Hildebertus" comenci a deixar-lo treballar sobre la vitela. Everwinus es farà uns farts de llimar el pergamí i moldre pigments fins que el mestre li permeti brandar el pinzell i la ploma d'oca sobre el noble suport. De ben segur passaran anys.

Hildebertus i l'aprenent Everwinus. s.XII

Després d'anys de trastejar amb plomes, pinzells i pergamins en sessions maratoianes estiu rere estiu a la Creu dels Escolans, redescobreixo en Simon Bening i la seva obra.

Montserrat, Creu dels Escolans 1994-2004

S. Bening fou el darrer gran miniador renaixentista amb una ingent producció dels més bells llibres d'hores de l'època, molts per encarrec de l'aristocràcia i la noblesa. A partir de l'implantació progressiva de  l'impremta s'extingeix l'art de la miniatura i amb ella cal·ligrafs i miniadors.
La meva fascinació per en Bening em porta a copiar varies de les seves obres, i fins i tot m'arribo a creure hàbil amb el pinzell tot comparant el seu desembre i el meu".  Que ilús per part meva!.
                                   

"Desembre" 15'2x10'2 cm. Simon Bening s.XVI.
Pigments en pols sobre vitela.
Victoria and Albert Museum.
 London .

Rèplica. Acuarel·la en tub sobre vitela.
Mateixes mides que original.

             

 



Cau a les meves mans "Illuminating the renaissance", un fastuós catàleg d'una exposició de miniatura renaixentista . Quasi sis-centes planes farcides d'extraordinàries reproduccions en color i colmades de coneixements a un preu de riure. Al menys una vintena de planes estan dedicades a l'obra d'en Bening, fascinant!
 Veig que un dels exemplars del cataleg s'anomena: " Munich-Montserrat Hours". Llegeixo i descobreixo que el manuscrit 53 de la Biblioteca de Montserrat és una obra d'en Bening. Tot seguit prenc  "scripta et documenta" del P. Alexandre Olivar, que tants anys feia que tenia a casa, i efectivament, el susdit llibre d'hores m'havia passat inadvertit.
No serà però tasca fàcil accedir a tal llibre i encara més amb la condició de no poder acreditar els teus coneixements amb títols acadèmics. Poso en marxa els pocs contactes que hi tinc dintre de la complexitat de la congregació  i consegueixo una cita amb el llibre i el seu "guardià", en Dom Damià Roure.
Arribat el dia i després de l'espera i de desitjar tant aquell moment... no vaig poder veure el ms.53. Aquella cita va acabar com "El rosari de l'Aurora", i posseit pel dimoniet "Titivillus" vaig muntar un numeret a la sala de consulta de la biblioteca de tan sacre indret. Em sortia foc pels queixals i no se quin munt de renegs van sortir de la meva boca. Em sentia discriminat per motiu del meu limitat nivell acadèmic.
He de dir que aquest cop el meu enuig i la claredat de les meves paraules manifestant la meva indignació, va produir un efecte positiu i finalment vaig poder veure (no tocar) el treball d'en Bening uns dies més tard.

Quina humiliació tant fascinant! No podia creure el que veia. El que aquest home i d'altres del seu taller eren capaços de fer estava a anys llum de les "merdes" que jo pintava. Observava amb una lent les petites miniatures de 3x3 cm, i descobria tot un món a dintre que passava inadvertid a ull nu, no tenia paraules. Allò era 9a i jo feia com a molt 7a, un treball d'aprenent. Una gran lliçó d'humilitat. Després de tenir tan aprop aquest llibre d'hores, no he tornat a pintar mai més. Suposo que fruit d'una barreja d'anacronia, mancances insalvables i una incapacitat de crear la meva propia manera d'expresar-me.

Moltes vegades aparentment les coses que fem ens poden semblar ben fetes, però hem de mirar al voltant amb honestedat, jutjar-nos imparcialment, i fixar-nos en les màximes expressions d'allò que fem, intentar sempre millorar i no justificar les nostres incapacitats amb arguments "inargumentables".
Ara pensem amb la roca com si d'un llenç es tractés. La mateixa línia la podem "crear" de diferents maneres. Se m'acuden per exemple, en grau minvant de compromís i obviant opcions intermitges les següents:
En solitari integral a vista; Per sota amb peces mòbils; Per dalt amb peces fixes
Quin abisme les separa! tot i que de lluny no hi veurem cap diferència si no és que el sol delata alguna xapa. De vegades la diferència és talment com la del "Ecce homo" i l"Ecce mono" de Borja de la bona Cecília Gimenez.

Ecce homo                                Ecce mono

El mateix mal pot fer un pinzell en mans inexpertes com un taladro en la mateixa situació: "irreparable".
 Fins i tot la mateixa via oberta per dalt posarà de manifest si ho ha fet   en "Hildebertus" o l "Everwinus". Però com que aquí sóm tant "catxondos", fem samarretes amb el Crist de la Cecília o justifiquem el fet d'obrir vies farcides d'innecessari ferro amb principis ètico-morals com els següents (cito textual):
“Más vale la moral bajo tierra, que el cuerpo bajo ella”  com a molt V o V+ (fàcil) i Ae 1 
Sóc, actualment, un escalador de : “Panxa Cervesera” o “ de “Bar - Escalada – Bar” és a dir, practico el noble esport del “Baring”   i sobre tot SENSE XAPES, faria anys que estaria jugant a la petanca
Bé, sobra tot comentari.                                          

Amb flaire a pólvora

Del Clot a la Sagrada Família. Molt sovint hi pujavem. Allà l'Albert o algun coetani seu ens explicava alguna "batalleta".  Mentrestant,  ell dibuixava alguna de les seves populars ressenyes tot assenyalant els merlets, sabines... a l'hora que gesticulant feia el pas clau amb aquella coneguda coreografia.
Amb en "Harry" , en Julio de tant en tant feiem de "cobradors del frac", o de "segurates" de fortuna durant les vacances de Nadal. Eren finals dels 70s i no era fàcil conseguir algun ferro o algun mosquetó, i sempre feiem un bescanvi per la feina feta.
Sempre els he guardat afecte a ell i a la Carmen, i d'any en any sempre els faig alguna visita.
L'any passat i en motiu de l'encàrrec de les cal·ligrafies del baldaquí de la Sagrada Família, vaig passar a fer la visita.
Com sempre mil viaranys diferents porten la nostra conversa a través, com no, del món montserratí; escalades, racons, en Basili...
No recordo com, però de sobte em pregunta si sabia d'on habien sortit els blocs que hi han davant de l'ermita de Sant Benet.
- Collons, doncs de la muntanya no?
Intuia però que m'anava a explicar una història que de ben segur desconeixia.
Amb les seves pauses en els moments adients tot mirant-te per sobre les seves ulleres, l'Albert m'explica la  història.

Albert Iglesias, Carmen Torres i Muntaña  a la finestra (foto col·lecció A. Iglesias)

Allà l'any 1960 en Muntaña feia el servei militar a Barcelona en un polvorí, i sembla ser que com a "divertimento" es va endur cap a Montserrat una carrega de pólvora d'una munició de gran calibre.

Al nostre personatge no se li va acudir res més que després de col·locar la pólvora i una llarga metxa a la llastra de l'agulla del Guarda i detonar-la.

Es veu que es va produir una explosió d'una magnitud que poc s'imaginaven i que va provocar el desprendiment dels blocs que encara estan davant de Sant Benet.

El tarrabastall es va sentir des de el Monestir on hi havia sempre presència de la "Benemérita". De fet em venen al cap esdeveniments, que de vegades no vull ni recordar, durant la castanyada del 84 amb els del "tricormio" com artistes convidats. Els protagonistes que corrien més que en un "encierro" dels S. Fermines, ja us els presentaré un altre dia.

El mateix dia van marxar de S. Benet pel camí de l'Arrel per no passar pel Monestir. 

Sant Benet amb els blocs despresos a la dreta

A l'endemà la guàrdia civil va pujar al refugi sense poder treure'n l'aigua clara del que va succeir
Diu l'Albert que la olor a pólvora va persistir durant molt temps al lloc on va ser col·locada.
Mai millor dit que a Montserrat cada roc, per petit que sigui, té la seva propia història.

Amb l'Albert Iglesias a la botiga. Febrer 2013

Un fòssil montserratí

Un cop més tibarem del bagul dels records. Malauradament si no és així, ara mateix els meus posts no anirien més enllà de notes informatives sobre vies per afectats amb la síndrome del "bloqueig físic-mental per bolt situat per sota els peus".

La qualitat de la imatge és molt dolenta, ja que està digitalitzada d'una cinta de video en bastant mal estat, però crec que paga la pena veure'l.

Sant Benet novembre 1984, era l'estiuet de Sant Martí, no sé perquè, però m'enrecordo d'aquest detall. Reportatge emès a TV3 dins el programa "tot esport" al gener de 1985. Pocs dies abans en "fetge petat" es trinxava un peu a la Panxa, i poca estona més tard qui subscriu aquest blog , s'esparracava dues vertebres en una fosca canal pel seu mal cap. En Basili em feia una imposició de mans i en Toni Jimenez i cia. feien aquell dia dos viatges amb aquella camilla de perxes que pesava un disbarat. He de fer justícia al P. Basili i dir com agnòstic, que sempre he tingut els meus dubtes si aquella imposició de mans va tenir el seu efecte.

Eren els primers anys de vida de l'escalada esportiva i abans de l'irrupció de les malles de colors!

Vies encara assegurades amb "burils" a distàncies respectables, reminiscència dels origens quan s'anava "de buril a buril". Mica en mica es van anar fer "rotpunkts" a totes les vies existents i s'alliberaren altres d'antigues.

Apareixen Alfons Valls, Pep Boixadós "Roso", Quildo Carreter, Josep Batlle, i crec que a la Mòmia hi ha en Joan Olivé dintre el grup que apareix.

He de dir que hi haurà segona part, tot i allò de que segones parts mai van ser bones

Els draps bruts millor rentar-los a casa

Avui llegia un post on un grimpaire ens explicava amb tot luxe de detalls, la seva estada en una comissaria dels "mossos d'esquadra". La seva visita a les dependències era per denunciar que algú havia tret els "bolts" de la primera tirada d'una via que ell mateix havia obert. Després de cercar la ressenya a la xarxa, veig que el llarg estava graduat de II/III. Entre els comentaris al post algú l'havia ja feta sense les assegurances sustretes, i un altre li pregunta que si està segur que la via era seva ja que sembla ser que hi havia material molt vell a la mateixa !!!!!!!!!!!!! ????????????????
 Però no fugim d'estudi. Com a ciutadà té tot el dret a posar en marxa tota la feixuga i lenta maquinària administrativa que al no haver "demandat", la causa serà arxivada com podem imaginar.
La reflexió però em suscita diverses preguntes:
Cal?
Ens beneficien actituds d'aquesta mena?
Estaran els agents de l'autoritat que suposadament han de patrullar per Montserrat del nostre costat,com suggereix el denunciant?
Doncs hauriem de començar per fer-nos la següent pregunta tot i que ens pot semblar ben esgarrifosa:

ÉS, EN BASE A LA NORMATIVA VIGENT, PERMÉS ESCALAR A MONTSERRAT?

Doncs pot ser instructiu fer un repàs de la normativa que està de la banda de l'escalador i la que no.

Començarem amb la creació al 1987 del "parc natural" i la "reseva natural". La creació d'aquestes figures contemplades a la llei 12/1985 del PEIN, impliquen la protecció de tot (rocam,fauna i flora) menys dels "escaladors", tot i que l'escalada es podria defensar com a ús tradicional a l'hora de fer un recurs.
A l'article 3e, llegim que l'organ gestor té la potestat de prohibir la circulació de persones en determinades zones del parc.

L'article 4d del PEIN (sorolls innecessaris que poden destorbar la fauna) és l'utilitzat com a instrument jurídic a l'hora d'aixecar denúncies per no respectar les zones regulades. Actualment el Serveis Juridics es basen en aquest precepte legal per imposar les sancions relacionades amb l'escalada a Montserrat. Les sancions variaran depenent quina espècie s'ha pogut afectar. Així doncs no serà el mateix afectar un falcó pelegri que una cuabarrada catalogada en perill d'extinció.


L'any següent, 1988,es redacta el "pla especial del parc natural de Montserrat", on novament l'escalada no apareix ni com a ús admès ni com a ús no permès.L'article 17 d'aquest pla especial contempla la creació de "reserves integrals" on només estan acceptats els usos científics o els dictats per l'òrgan gestor.
Aquells anys el col·lectiu era petit si ho comparem amb l'actualitat. A tall d'exemple podem dir que era improvable trobar-se algú escalant entre setmana. Innimaginable avui dia!
Resumint: l'impacte de l'escalada era imperceptible i no causava problemes.

D'altra banda hi ha el decret 148/1992 que regula les activitats esportives i fotogràfiques, on al seu article 6 ens diu que caldrà una autorització expressa per "escalar". Per sort aquest decret en la seva part sancionadora "penjava" d'una llei de protecció dels animals ja derogada, i en fer el nou decret legislatiu del 2008 sobre protecció d'animals, van oblidar-se'n. En resum: aquest decret no es pot aplicar per un error dels qui redacten les lleis i un simple recurs d'alçada farà desestimar qualsevol denúncia feta en base a aquest instrument legal.

Afagirem també l'acord de regulació de l'escalada a Montserrat (any 2008) on al seu article 7 ens diu que caldra autorització o comunicació per obrir vies noves depenent de la zona. Tot i que aquest acord no té rang de llei i per tant no es pot utilitzar per sancionar, la denuncia es faria atenen al PEIN i el fet d'incomplir la regulació podria ser, o no, un agravant, tot depenent de l'instructor. Direm també que la mateixa infracció pot ser sancionada a Barcelona i desestimada pels serveis jurídics de Lleida, inversemblant però cert.

Ara passarem a la normativa que defèn a l'escalador... Doncs no existeix de moment cap ni una!

També dir que mentre no hi hagi una llei (estatal,autonòmica o directiva europea d'obligat compliment) que digui com s'han d'obrir les vies d'escalada i la responsabilitat que hi tenen els qui les obren, ningú ens pot reclamar res. Les administracions públiques en canvi, si que tenen responsabilitat de les lesions que es puguin produir per deficiències en  els serveis que han de donar a la ciutadania. Només la jurisprudència (que un tribunal dictés sentència responsabilitzant els aperturistes de vies per danys a tercers) seria eina legal.
Resulta però bastant difícil que facin responsable a algú per una cosa que tu decideixes fer lliurament.
De fet aquest argument sovint és utilitzat per aficionats al taladro i a  l'abundància de bolts.

De tot plegat potser hauriem de triar i prioritzar la conservació de l'entorn (flora, fauna i gea) per sobre de les nostres aficions no exercint tanta pressió com la que estem fent els darrers anys. O bé lliurar-nos a l'anarquia total, però pensem que no serem només nosaltres, perquè ara tots volem deixar la nostra petjada, collar la nostra placa conmemorativa a la paret amb ciment cola o pintar el nostre "graffitti".

Graffitti fet  el 10 de gener de 2013 a Sta Anna

Graffitti fet  el 10 de gener de 2013 a Sta Anna

Potser paga la pena pensar-hi una mica, no fer gaire enrenou, treure una mica de pit i collons i fer llargs de II/III sense bolts; i si tenim draps bruts, rentar-los a casa i no fer-ne tanta propaganda, no sigui que en sortim escaldats.
Ah!, segur que qui va brandar el pot d'espray n'està orgullòs. No se que pot passar si tots els "graffiters" venen a Montserrat a deixar la seva signatura.  Per cert, les xapes i els parabolts són del mateix color que el "graffitti".