viernes, 22 de mayo de 2015

Das wunder von Katalonien

L'any 1993 una productora alemanya feia un documental de 45 minuts dedicat a la muntanya de Montserrat amb el títol que encapçala aquest post.
Al llarg de tres quarts d'hora es fa un recorregut pels recurrents aspectes monàstics i artístics de tot documental dedicat a Montserrat: comunitat benedictina, arquitectura, verge, escolania etc...
Interessant però d'aquest documental és que parla també de les "altres" comunitats que comparteixen l'àmbit montserratí: trobades ufològiques dels dies 11, recerques d'una porta a una altra dimensió dins de les coves del Salnitre, i com no de la comunitat escaladora i l'omnipresent P. Basili.
Us deixo el retall dels fragments on apareixen el P. Basili a la Sta. Creu i en Víctor Pirés, Marcel Millet, Salva González i jo mateix escalant al Cavall. Sí... el temps fa estralls.



jueves, 26 de febrero de 2015

Un bienni irrepetible?

Dies enrere fullejava aquella vella llibreta on anotava les vies que feia, malauradament sense la data.. .que ruc! Bé, com havia de pensar en un dia com avui trenta-cinc anys més tard.
Curioses anotacions fetes a posteriori complementaven les ratlles horitzontals que marcaven, suposo, algun ara ja llunyà i desdibuixat canvi llavors crucial: "desequilibri mental", "depuració", "retrobament".
El primer d'aquests encapçalaments serveix "d'incipit" d'una plana farcida d'aquelles inicials  entre parèntesi (S.I.) que tan familiars van ser aquells mesos tan convulsos emocionalment.

Com en Jordi apuntava, els anys 83-84 es va convertir en el bienni dels solos a Montserrat. Durant aquest espai de temps aquest estil va ser utilitzat per bastants dels habituals sobretot a Sant Benet, llavors centre capdavanter indiscutible de l'escalada esportiva.
Els darrers diàlegs a la xarxa sobre els diferents matisos que pot tenir un "solo integral", m'han fet recordar i "remugar" emocions i situacions viscudes, que no pretenen pas fer apologia, especialment perquè ara veig clarament que el rocam montserratí no és el més idoni per aquest estil. Segur que a tots se'ns han trencat un bon grapat de cantos

L'escalada a Montserrat es trobava en l'impàs de l'acceptació de l'escalada esportiva que trencava molts estereotips establerts i topava amb un frontal rebuig de la part més conservadora del col·lectiu, i de la no tant conservadora també. D'alguna manera suposo que aquestes escalades sense cordes eren  també reflex d'un revulsiu a tanta crítica i fins i tot menyspreu envers les noves tendències. Però aquest menyspreu es dirigia fins i tot a les escalades sense cordes que es feien amb una certa assiduïtat llavors, argumentant que era només una mostra del potencial físic i no tenia cap component psicològic.
Un popular escalador escrivia en una missiva al nº 14  la revista Extrem el següent: "...antecesores cuyas gestas ridiculizarian muchos hechos hoy admirados como desgrimpar la Momieta o hacer la via tal y cual sin cuerdas...Con todo esto quiero dar a entender que con el sofisticado material que corre y el estudiado entrenamiento al que algunos se someten, no lo considero una hazaña".
 Bé, el lector opinarà però crec que fa falta alguna cosa més que sofisticat material i entrenament per fer sense cordes vies com les que llavors es feien: la Gabinete ortopédico, la GAM i L'esperó Màgic de la Prenyada; pujada i baixada de la normal del Cavall; el Mur, la Capeta Noves i Cerdà Pokorsky de l'Elefant; Easy Rider i integral Soplamocos (reencuentros+easy rider) a la paret de l'Aeri; Pel davant, Badalona i Buriles rojos a la Panxa; del Frank, Quina i Ariadna a la Miranda de Sant Benet i un ventall de vies de totxo.


1ª en Solo integral (a quatre mans) a l'Esperó màgic de la Prenyada, any 1983. (foto Toni Jimenez)
Però tornem al que realment em va fer escriure aquestes ratlles. Pot tenir matisos un "solo"? Crec que aquesta és verdaderament la pregunta. Jo crec que sí, i notables. Penso que de les diferents maneres que es pot afrontar una escalada en aquest estil: amb arnés o sense; a vista o assajat;  una via difícil però curta davant d'una més fàcil llarga; fer una via ja oberta o obrir-ne una... l'única cosa que tenen en comú és una eventual caiguda, on els aspectes anteriors no influiran en absolut.

I que podria fer que un matís pugui ser tan determinant per uns i de tan poc per altres?
Durant un "solo" no es pensa mai amb el factor "por", ni tan sols en moments on per exemple s'ha de replantejar un pas i retrocedir. És a dir que mai et planteges durant l'ascensió una possible caiguda ja que aquest fet desembocaria en una fatal crisi de pànic. El que ara em desconcerta és per quin mecanisme pots fer que hi hagi l'absència total de por, la qual fins i tot ara m'envaeix només d'imaginar certes situacions viscudes. Ara però, em sembla fascinant la capacitat de poder abstreure't de tot i gaudir realment amb una força bestial d'un solo, o d'una escalada on una caiguda seria fatal.
A partir d'aquest concepte, crec que com algun companys ja apuntava en els diàlegs del "Roques parets", el fet de dur o no arnés i algun element de fixació, implica un compromís molt diferent, .
En cap cas però, desmereix mai una ascensió en aquest estil per algun d'aquests factors, però per mi la diferència de fer un solo amb arnés o sense, o fer-lo a vista o assajat , és evident.

Bé, tot plegat només és una opinió.