Blocs de Santa Cecília. |
Ja ho deies bé Joan allò de que canviem els homes i no pas les pedres. A voltes i veient algun pany de roca, sembla ben bé veure-hi abocada tota la nostra ira davant de la seva quasi bé immesurable longevitat que eclipsa la nostra efímera estada.
De que canviem els
homes me'n donava fe aquella porta tancada a pany i forrellat prop del
Piteu ; fa una mica més de vint anys enrere, al mateix lloc un cartell
convidava a passar i deia així: "Passeu, a caseta pau i amor".
Ja no es refà amb
pedretes blanques aquell reivindicatiu rètol a l'indret de plaça Catalunya, que
ja s'ha convertit en un topònim com altre mentre el temps desdibuixa la seva
gènesi.
Al cor de Montserrat
veig venir de lluny un "runner", m’aparto per falicitar-li el pas pel
corriol, i quan passa per davant meu el miro als ulls i el saludo... ell me’l nega. Enfurismat l’increpo
amb un "adéu" pujat de to; el tercer i encoleritzat adéu el fa
reaccionar, i me’l torna tot estranyat! El mateix m'ha passat en arribar a un
sector i veure com a alguns se’ls desencaixa el rostre quan els saludes i et
miren pensant : i ara aquest paio que vol?
Corrues de gent s’enfilen
per la Teressina
i després (si no avisen a bombers perquè plou) faran un beure a la terrassa de
qualsevol conegut bar amb l'arnés posat amb els seus corresponents mosquetons
encara penjant. Com és que ningú els ha explicat que criden l’atenció
lamentablement?
Mentrestant un
individu amb un pot de pintura gris "mimetitza", sota tutela oficial,
totes les marques no oficials de GR. Em pregunto el "cervell" que ha
arribat a la conclusió que el conglomerat és només gris, i que amb un pot de
pintura d'aquest color tot quedaria mimetitzat.
Que coi està
passant? Per què la gent no es saluda en creuar-se per un corriol? Per què la
gent es caga i es pixa al bell mig dels camins i hi deixa els papers penjant
pels matolls com si de boles de Nadal es tractés? Per què les restes de "picnics"
sencers queden on s'han fet? El que abans era esporàdic ara s'ha convertit en
habitual, i fa realment fàstig passejar per camins com el dels "tres
quarts", pels voltants de Can Massana o qualsevol altre lloc dels més transitats.
Pot ser que una part
d’aquest "massiu" nou col·lectiu que s'ha convertit en usuari de la
muntanya, estigui desubicat lluny del seu habitual medi?. Reflecteixen algunes d’aquestes
actituds, tal vegada, la vida urbanita on la individualitat està per sobre d’actituds
de grup? És senzillament l’extrapolació del fet que a ciutat no saludo a tothom
qui em creuo, el perquè no ho faig amb qui em creuo en un corriol?
El que abans es feia
a través per exemple dels centres excursionistes o per tradició familiar, ara
sovint es fa a través de la xarxa o els col·legues, obviant un aprenentatge i una cultura
inherent de base que comportava unes bones praxis al medi. No vol dir això que
abans no es fessin coses mal fetes però, i. d'exemples a Montserrat no en falten. On antigament hi havien els restaurants de Sant Joan i Sant Jeroni, es
van abocar durant anys i sistemàticament les deixalles a la canal més propera.
O al mateix refugi d'Agulles, on algun dels seus guardes llençava les deixalles
a la canal, on van restar fins a l’últim gran aiguat quan van quedar escampades
per tota la canal que puja des de Pallers. Una iniciativa popular promuguda `per en Pere Subirana i Xavier Garcia llavors guarda d'Agulles va dur a terme la neteja de totes aquestes deixalles.
Em pregunto si tot
plegat és "l’anarquia" de la que més d’un s’omple la boca quan renega
de les tan estigmatitzades i poc populars regulacions que suposadament retallen les nostres llibertats. M’agradaria saber si qui
preconitza la susdita anarquia a Montserrat, la vol també en l’àmbit de la seva
vida quotidiana. Imagino si és així que no els molestarà que la gent es cagui o
es pixi al portal de casa seva; ni que li pintin la façana de casa seva, la foradin sense pietat o que
els vehicles circulin per les voreres o per l'esquerra. Em puc imaginar que
pintoresc si tots ens poguéssim pintar la façana de casa del color que ens
sortis dels pebrots: fúcsia amb rodones blanques o amb els colors de la samarreta
del nostre equip de futbol preferit!
La reflexió tal
vegada seria si l’anarquia la volem només en casa aliena.
Malauradament penso
que si volem preservar un lloc com pot ser Montserrat amb l'augment desmesurat d'afluència de gent que ha patit els darrers anys, i que entra al parc per dur a terme diferents activitats, calen unes normes, ja que el gènere humà
dissortadament no té prou seny per gestionar-se per si mateix, i si no ens foten garrotada no n'aprenem.