Si aquest any als blocs del camí de la font de les Guilleumes hi ha hagut un protagonista, han estat indiscutiblement els mosquits, que han fet alguna de les jornades realment angoixants degut a l'exèrcit de mosquits que hi havia.
Bloc del niu. Sibilatrix sit 6c+
Mica en mica es van resolent problemes descoberts i iniciats l'any passat, a l'hora que cada roc ens va descobrint nous camins que a primera vista no hauries imaginat.
Entre els vestigis dels treballs dels antics en forma de paret seca, els diferents blocs quasi bé sempre estan proveïts de les anivellades terrasses, llegat d'aquells antics camperols.
Roc del torrent. Aresta dos dits 6c
L'"Almeja". Provant La última nit de la Lluerna sit 7b?
Us deixo la coreografia d'Alidaina a les Bessones. Una llarga travessa tècnica i lleugerament desplomada sobre cantell molt petit. Està marcada per un inici dur sobre cantells molt petits de mans i peus seguit d'una zona més generosa i un pas de "nyapa" en descens superada la meitat del recorregut.
Després d'un inici de novembre generós, les boires, la humitat i l'ombra que deixa mullats els blocs, fan ja difícil l'escalada en aquesta zona fins a finals d'hivern.
La roda de les estacions, com sempre inexorable, dóna pas a un altre estiu. Ara però, ja hem perdut aquell regust a no saps ben bé què que el bon temps duia. La percepció de lentitud de l'hivern i de l ràpid esvaïment de l'estiu ja s'ha transformat en quelcom diferent i equilibrat.
El forat del pany sit 6c
Algunes tonades però encara et duen molt temps enrere fent reviscolar sensacions de temps molt diferents, ni millor ni pitjors, només diferents. Aquell Peter Pan adormit però no pas mort, revifa amb el més subtil alè d'una tarda tèbia enmig de l'alzinar madur o d'una sempre escadussera vista a Montserrat d'aigua corrent.
La Nevera sit 7b
Sempre cercant la màgia d'aquests petits bocins amagats en llocs inversemblants i composant formes impossibles fins ara cobertes d'un vel que les havia fet passar desapercebudes a la meva mirada.
Petit Paradís 7b
Viaranys que et duen on tu ets el soroll més poc integrat al medi i on el cargolet reclama la seva usurpada propietat. Heures que podrien haver sortit d'alguna de les històries d'en Joanne Kathleen, i salts d'aigua efímers quasi bé imaginaris van conformant aquell món secret paral·lel on fins i tot pots quedar-t'hi atrapat.
Però com cada vegada, la roda de les estacions seguirà girant i els ombrívols paradisos es convertiran en inferns glaçats que no rebran més que alguna llunyana mirada del corriol estant.
El ganivet d'Anaïs sit 7a
Hotel California sit 6a+
Carles a Petit paradís sit 7b+. Foto: Francisquillo
La recerca entre els bocins de conglomerat expulsats de la muntanya no deixa de donar-me grates sorpreses.
Després de més d'una quarantena de blocs nets, us volem avançar aquest singular roc amb una cara oest espectacular i atípica d'argila compactada i moviments sobre presa roma que creuen pel bell mig del mur vermell.
Amb una alçada respectable, és recomanable un bon coixí de "crashpads" tot i que els "crux" no estan a les sortides.
Linies
La pedra està situada només a uns cinc metres de la carretera! sobre el Km 1'5 de la carretera que va de Collbató a Monistrol, i el vehicle es pot deixar molt a prop.
Malgrat és ideal per hivern i entretemps, a última hora de dies no molt calorosos s'hi pot passar una bona estona.
Sí... suposo que així ens sentíem llavors, invencibles i eterns sovint filtrejant amb els límits, aliens i immunes encara a les misèries humanes que el temps encara t'ha de mostrar. Nits tèbies d'estiu emboirades de fum, "54-46 és el meu número". Altres cançons ja ens insinuaven el prim fil que separa paraules tan antagòniques; carismes perniciosos i somriures maquiavèl·lics. El temps corria tan a poc a poc que fins i tot sovint desitjaves que anés més ràpid encara desconeixedors de la vàlua del mateix.
Hem passejat pels passadissos de les piràmides montserratines i hem imaginat trobar l'origen del brogit descrit en aquell llibre i els nou canons estimbats.
El temps però ens ha anat posant a tots al nostre lloc encara que encara algú s'entesta en negar-ho.
Hem tingut temps per a tot i fins i tot l'hem malbaratat.
Ara tot és ben diferent. Aquell mateix temps val molt més i ja no és infinit com llavors creies.
Sembla de vegades una lluita contrarellotge per apurar i esprémer cada dia com si no hi hagués demà.
En aquesta frenètica recerca hem voltat entre els esquitxos i vòmits de roca montserratina, intentant donar ànima i vida a cada fragment de pinyolenc expulsat del gran bloc eocènic.
Amagats recons on hem trobat el cap de pedra potser d'algun parent de la pantera rosa.
Ens hem enfilat a l'agulla més petita de totes i en tingut la sensació diferent de pujar dalt d'un roc sense fita al cim on sí més no tenim el dubte de ser o no els primers. Podem nomenar cada pedra, cada roc d'aquells que mai ens havien cridat l'atenció.
Ahir el so dels primers trons de l'any feien pensar en la vinent primavera, la calamarsa cobria el terra. Des de la balma del roc del Baldaquí, podia gaudir de la solitud i el silenci. Sentiments contradictoris passen pel meu cap davant del poder destructiu de l'home.
Calamarsa a la balma del Baldaquí i sortida amb compromís a la "set pecats set virtuts" del baldaquí.
En aquest mar de pedra vàrem també trobar el testicle d'Urà, el vàrem extirpar i llençar el buit. En aquest nou univers encara tot per descubrir i per donar vida i sentit a cada petit tros de pell caigut de la muntanya.
Pedres que semblen més un meteorit caigut del planeta vermell que un bocí de conglomerat. Passant tants anys pels seus peus guardaven amagades espectaculars línies solcades ja d'antuvi per algun mestre virtuós de mans blanques.
La pedra vermella "Virtuosos de mans blanques" 7a
Ara ja sí que quasi bé una vida ha passat, alguns ja l'han consumit de fet, els cossos mig atrotinats ja no es guareixen com feien abans... però malgrat les clivelles del rostre i cabells blancs, aquell nen immadur, irreflexiu i irresponsable que pensa que l'esgarrapar pedres i la seva llibertat està per damunt de tot, crec que roman fins el darrer dia.
Prop de la carretera i sota la via del cremallera, un bloc que sembla eixit de mans d'un tallador de pedres precioses, descansa d'empeus.
Gravitoclàstic
Descansa com si esperés que l'encastador el prengues i l'encastés sobre algun noble metall ben polit per veure's reflexat en ell i gaudir d'un narcissista modus de les seves propies formes.
Una evident, esmolada i desplomada aresta amb un inici de canto menut, seguida de canto gentil, i una sortida amb un cert grau de compromís on la tentació de sortir de genolls és real, i cal un esforç per tal de guardar les formes i fer una sortida digna.
El cos feixug i lent és ja un esvaït miratge d'aquella sensació d'ingravidesa corporal d'antuvi. Cossos enverinats d'aquelles anafrodisíaques endorfines, que tan aviat et catapultaven al plaer més intens com t'enfonsaven al més profund pou amb l'ajut de tan subjectiu binomi!
Ments tancades i coreografies contínues sense sentit ni ritme amb mans i peus. Una eterna subjugació a tant ancestral i inherent instint.
Espernecs d'aquells records encara de tant en tant et fan suar les mans. Encara de vegades t'envaeix un desig contradictori però: de creació i de destrucció davant tanta ignomínia. Ja se n'han fet prou de nyaps. No és fàcil ara conjuminar creativitat, solitud, recerca i descoberta d'una manera digna en aquest tan exhaurit indret.
Aquells oblidats blocs netejats ja fa més d'una dècada i altra cop plens d'aritjols obren un camí. Em submergeixo en la recerca de cada petit esquitx disseminat per la muntanya. Sempre amb aquell morbo de desvetllar si l'atzar i l'erosió i a voltes l'home, hauran creat una joia o alguna cosa estèril. Acostar-te, i tocar tots el seus racons, acaronar-los, prendre'ls amb força a voltes i d'altres delicadament es converteix ja en un automàtic i interioritzat ritual.
Els efluvis de Cytherea 6c
Aquell petit roc solitari apoiat damunt d'una pedra de clau de volta amagà per uns dies el seu natural i curiós camí de sinuós traçat: "Els efluvis de Cytherea".
Dos gegants amb arestes ben escairades, l'un al costat de l'altre; tenen un lligam que veus instintivament però fins després d'una tranquil·la mirada no t'adones de la seva unió en temps pretèrits
La quilla del vaixell. Els Swingers sit 6a
Com un dels vaixells clavats del mar d'Aral, i separat del seu bessó encara d'empeus, aquest allargassat bloc ens mostra una cara poc amable i molt "nyaposa" que contrasta amb l'antagonista del seu separat germà siamès amb complaents agafadors. Curiosament només comparteixen la verticalitat.
Navegant entre les restes del vaixell tombat Alidaina 7a
La proa esberlada per una neta fissura (Un món sense bolts) si s'afegeix al final d'Alidàina es converteix en "Alidàina en un món sense bolts" 7b.
Un món sense bolts sit 6b
Cara nord i cara sud, sol i ombra, nyapa i canto. Un antagonisme que conforma un equilibri perfecte d'aquests dos blocs que en algun moment de la seva longeva vida formaven una sola pedra de conglomerat probablement en algun altre indret no llunyà.
La cara amable del siamès d'empeus.Bondage 6a
Com si d'un joc de nens amb regust narcisista es tractés, cerco entre allò que abans no havia merescut més que una ràpida llambregada. Regals de pedra envoltats d'aritjols on satisfer aquesta extranya addicció d'una manera INNÒCUA, i on el breu pas del temps ho deixarà tot al seu lloc.
Més enllà de la dificultat "per se", d'altra part per raons òbvies, valguin aquestes ratlles per dignificar alguna cosa que va més enllà de la simple activitat en si, i que pot esdevenir profunda i enriquidora malgrat que el nostre cap ni tan sols arribi a eixir per sobre les capçades de les alzines. I valgui també com a clam i rebuig en contra de la banalització pública que fan alguns personatges de l'escalada, que tenen com únic objectiu inflar la seva panxa cervesera al bar, i després explicar-ho a tothom fent-ne gala!
