miércoles, 26 de noviembre de 2014

430 llunes o l'Anarquia montserratina

Blocs de Santa Cecília.


Ja ho deies bé Joan allò de que canviem els homes i no pas les pedres. A voltes i veient algun pany de roca, sembla ben bé veure-hi abocada tota la nostra ira davant de la seva quasi bé immesurable longevitat que eclipsa la nostra efímera estada.
De que canviem els homes me'n donava fe aquella porta tancada a  pany i forrellat prop del Piteu ;  fa una mica més de vint anys enrere, al mateix lloc un cartell convidava a passar i deia així: "Passeu, a caseta pau i amor".

Ja no es refà amb pedretes blanques aquell reivindicatiu rètol a l'indret de plaça Catalunya, que ja s'ha convertit en un topònim com altre mentre el temps desdibuixa la seva gènesi.
 Al cor de Montserrat veig venir de lluny un "runner", m’aparto per falicitar-li el pas pel corriol, i quan passa per davant meu el miro als ulls i el saludo... ell me’l nega. Enfurismat l’increpo amb un "adéu" pujat de to; el tercer i encoleritzat adéu el fa reaccionar, i me’l torna tot estranyat! El mateix m'ha passat en arribar a un sector i veure com a alguns se’ls desencaixa el rostre quan els saludes i et miren pensant : i ara aquest paio que vol?

Corrues de gent s’enfilen per la Teressina i després (si no avisen a bombers perquè plou) faran un beure a la terrassa de qualsevol conegut bar amb l'arnés posat amb els seus corresponents mosquetons encara penjant. Com és que ningú els ha explicat que criden l’atenció lamentablement?

Mentrestant un individu amb un pot de pintura gris "mimetitza", sota tutela oficial, totes les marques no oficials de GR. Em pregunto el "cervell" que ha arribat a la conclusió que el conglomerat és només gris, i que amb un pot de pintura d'aquest color tot quedaria mimetitzat.

Que coi està passant? Per què la gent no es saluda en creuar-se per un corriol? Per què la gent es caga i es pixa al bell mig dels camins i hi deixa els papers penjant pels matolls com si de boles de Nadal es tractés? Per què les restes de "picnics" sencers queden on s'han fet? El que abans era esporàdic ara s'ha convertit en habitual, i fa realment fàstig passejar per camins com el dels "tres quarts", pels voltants de Can Massana o qualsevol altre lloc dels més transitats.

Pot ser que una part d’aquest "massiu" nou col·lectiu que s'ha convertit en usuari de la muntanya, estigui desubicat lluny del seu habitual medi?. Reflecteixen algunes d’aquestes actituds, tal vegada, la vida urbanita on la individualitat està per sobre d’actituds de grup? És senzillament l’extrapolació del fet que a ciutat no saludo a tothom qui em creuo, el perquè no ho faig amb qui em creuo en un corriol?

El que abans es feia a través per exemple dels centres excursionistes o per tradició familiar, ara sovint es fa a través de la xarxa o els col·legues, obviant un aprenentatge i una cultura inherent de base que comportava unes bones praxis al medi. No vol dir això que abans no es fessin coses mal fetes però, i. d'exemples a Montserrat no en falten. On antigament hi havien els restaurants de Sant Joan i Sant Jeroni, es van abocar durant anys i sistemàticament les deixalles a la canal més propera. O al mateix refugi d'Agulles, on algun dels seus guardes llençava les deixalles a la canal, on van restar fins a l’últim gran aiguat quan van quedar escampades per tota la canal que puja des de Pallers. Una iniciativa popular promuguda `per en Pere Subirana i Xavier Garcia llavors guarda d'Agulles  va dur a terme la neteja de totes aquestes deixalles.

Em pregunto si tot plegat és "l’anarquia" de la que més d’un s’omple la boca quan renega de les tan estigmatitzades i poc populars regulacions que suposadament retallen les nostres llibertats. M’agradaria saber si qui preconitza la susdita anarquia a Montserrat, la vol també en l’àmbit de la seva vida quotidiana. Imagino si és així que no els molestarà que la gent es cagui o es pixi al portal de casa seva; ni que li pintin la façana de casa seva, la foradin sense pietat o que els vehicles circulin per les voreres o per l'esquerra. Em puc imaginar que pintoresc si tots ens poguéssim pintar la façana de casa del color que ens sortis dels pebrots: fúcsia amb rodones blanques o amb els colors de la samarreta del nostre equip de futbol preferit! 
La reflexió tal vegada seria si l’anarquia la volem només en casa aliena.

Malauradament penso que si volem preservar un lloc com pot ser Montserrat amb l'augment desmesurat  d'afluència de gent que ha patit els darrers anys, i que entra al parc per dur a terme diferents activitats, calen unes normes, ja que el gènere humà dissortadament no té prou seny per gestionar-se per si mateix, i si no ens foten garrotada no n'aprenem.

martes, 11 de noviembre de 2014

La vall dels mosquits

Si aquest any als blocs del camí de la font de les Guilleumes hi ha hagut un protagonista, han estat indiscutiblement els mosquits, que han fet alguna de les jornades realment angoixants degut a l'exèrcit de mosquits que hi havia.

Bloc del niu. Sibilatrix sit 6c+
Mica en mica es van resolent problemes descoberts i iniciats l'any passat, a l'hora que cada roc ens va descobrint nous camins que a primera vista no hauries imaginat.
Entre els vestigis dels treballs dels antics en forma de paret seca, els diferents blocs quasi bé sempre estan proveïts de les anivellades terrasses, llegat d'aquells antics camperols.

Roc del torrent. Aresta dos dits 6c

L'"Almeja". Provant  La última nit de la Lluerna sit 7b?
Us deixo la coreografia d'Alidaina a les Bessones. Una llarga travessa tècnica i lleugerament desplomada sobre cantell molt petit. Està marcada per un inici dur sobre cantells molt petits de mans i peus seguit d'una zona més generosa i un pas de "nyapa" en descens superada la meitat del recorregut.

                                                    
Després d'un inici de novembre generós, les boires, la humitat i l'ombra que deixa mullats els blocs, fan ja difícil l'escalada en aquesta zona fins a finals d'hivern.




jueves, 6 de noviembre de 2014

Animalons de ca la Montse (I)

Són els habitants quasi bé sempre silenciosos i muts davant de les nostres agressions a major o menor escala, els més perjudicats per l'impacte de l'esser humà, el qual de vegades obviem o ens sembla d'allò més minso. El col·lectiu usuari del medi (no sols escaladors) no està conscienciat de l'efecte de les nostres activitats sobre ells, i fins i tot a alguns no els preocupa ni els interessa.
Que veiem tots els anys ocells com el duc, la cuabarrada o el falcó pelegri, no vol dir que no haguem
contribuit al fracàs, potser, d'alguna de les seves postes.

Un discret amfibi que viu a Montserrat és el tòtil (alytes obstetricans) .Habita els voltants dels llocs amb aigua: pseudo-cascada de l'inici de les escales de Sant Benet, bassa de Sant Miquel, voltants de les ermites amb cisterna...
Per bé que potser mai l'hem vist, segur que l'hem sentit dies en concret al capvespre i muntant un gran guirigall acústic amb el seu característic cant semblant al del xot.


El trobem també de vegades atrapat a l¡interior de les cisternes.
Com a particularitat el mascle transporta els ous entre les potes del darrera durant un mes abans de dipositar-los a l'aigua.

Tòtil de la cisterna de Sant Jeroni.
Un altre dels habitants de la muntanya són les taràntules (Lycosa sp). Força comuns i estigmatitzades a l'hora donen nom a un conegut topònim de Montserrat.

Taràtula al seu cau prop de Can Massana.

Però per estigmatitzats els campions són els ofidis. Un cas paradoxal  però és el dels vidriols (Anguis fràgilis), que sovint s'associa a les serps quan realment és parent de les sargantanes. Es troben a llocs humits i s'alimenten sobretot de llimacs.

Mascle de vidriol amb els típics ocels blaus vist a l'inici de la canal del pou del gat
Parlant de serps val la pena esmentar una que va aparèixer un dia al roques, parets i agulles i que va ser fotografiada a la quarta reunió de l'aresta de la salamandra si no recordo malament. Es tracta d'una poc freqüent a Montserrat "serp llisa meridional" (Coronella girondica) que és totalment inofensiva.

Serp llisa meridional (Coronella girondica)
Ara bé si parlem de mida i d'agressivitat la serp verda (Malpolon monspessulanus) s'endú el primer premi.
Amb una mida que pot acostar-se als dos metres i un gruix d'uns canell és l'ofidi més gran d'Europa. Tot i tenir dents capaces d'inocular verí, els té molt atrassats i és molt difícil que en una mossegada defensiva ens inoculi el seu veri. Protagonista d'algunes històries d'avis de les "serps amb cabellera", provocades posiblement per restes de pell durant la muda a la part del cap, la veiem habitualment a zones baixes però se n'han vist a la creu dels escolans per exemple.

Exemplar de gran mida de serp verda fotografiada a Agramunt