viernes, 19 de septiembre de 2014

Diapos dins una capsa de cartró




D'aquella oblidada capsa de cartró, prenc aquelles "diapos" que mai havia acabat de mirat bé.
A en Toni com sempre li toca salvar-me i escanejar-les. Després amb el PS fins i tot algú poc destre com jo pot aconseguir un resultat vistós.
Un grapat d'instants capturats de tots aquells llargs estius cremats esgarrapant només uns pocs rocs. De vegades penso que una mica malbaratats, i en d'altres moments me'n sento ben cofoi.


Estiu 1987, 1ª ascensió via "Zimbabwe" 7b+ a la Calavera amb M. Millet a la R
L'any abans Montserrat cremava descobrint l'espectador silenciós que l'estiu següent hauria de gaudir de les vistes d'aquella superba línia sorgida dels traços blaus d'aquell imponent mur. Mur que restaria oblidat durant una dècada fins que en Kim el convertia en un gran sector.

Les curioses transliteracions del castellà d'aquella colla de suissos donaven nom a vies com la "Policieros secretivos" o la "Es a veder" (ya veremos)
 També ells van trobar les restes del veí de Sant Boi que jeia tranquil encara amb texans dins la solitària fondalada i que donaria nom al sector.

1987 "Cuenta atras"
Aliens al desastre succeït i que hauria de repetir-se vuit anys més tard, ens acostumem  a la vista del cadavèric paisatge cremat de part de la muntanya, indrets que ja mai més els tornarem a conèixer tal com eren abans del 86, curiosament alguns d'ells ja no recordo com eren..

Ara faig una mica de repàs i puc valorar més objectivament l'activitat d'aquells frenètics anys enverinats de fanatisme. I no tinc cap dubte de quins itineraris són els millors, de quins al menys llavors encara no s'haurien d'haver obert, i fins i tot dels que mai s'haurien d'haver obert. La pressa però va poder més que el seny.

També trobo dins la caixa de cartró un clar exemple d'una via que mai s'hauria d'haver equipat, és la "Ceguera temporal" sota la Quilla al camí de la Cova, una via lletja, il·lògica i amb un parell de cantos tallats.
Una clara imposició a la pedra d'una línia completament antinatural.

Ceguera temporal
Penso que totes les vies haurien de respondre primer a la visualització d'una línia, ja sigui per la seva geometria, color, estructura etc. En segon lloc que presenti les mínimes possibilitats de permetre l'escalada lliure (jo l'escalada només l'entenc en lliure), i ho dic amb tots els respectes envers l'escalada artificial. I podríem afegir que amb les possibilitats tècniques que hi ha avui dia, hauriem de començar a valorar sempre la possibilitat de l'ús de flotants, que és el que crec que ha de marcar l'evolució del que es va començar a fer fa ara tres dècades.


Marionetas del sistema
D'una estructura i estètica que recorda la Zimbabwe, la "Marionetas del sistema" crec que reflecteix un dels encerts de llavors. Algú però es va prendre la llicència de modificar la situació de les assegurances finals per iniciativa pròpia.

Suposo que massa sovint els que ens enfilem als rocs d'aquesta muntanya fem el que ens sembla sense parar gaire a rumiar-nos-ho.








5 comentarios:

  1. Osti Josep, no tens més caixes de cartró?, fotos impagables que formen part de la història...

    Sempre m'havia parat a mirar la "Ceguera Temporal" i pensava: com se'ls hi va acudir obrir allò?, ja, ja, ja... Potser aquesta línia és lletja i il·lògica, però està rodejada d'algunes joies. Llàstima de ser on són, massa gent!

    ResponderEliminar
  2. Una llàstima que encara no existís la fotografia digital!
    De tota manera llavors no erem conscients de l'importància d'una imatge sense la qual la memòria sovint s'esvaeix.
    Massa trànsit pel camí de la Cova encara que llavors no ens molestés gens.
    Salut Mohauw

    ResponderEliminar
  3. buf JOsep, jo encara ho tinc pitjor, entre la MANDRA i el COST que suposava fer fotos, i creient que això de la DIGITALITAT i l'abaratiment de la fotografia mai sera un fet SIMPEEMNT NO FEIA FOTOS.

    realment de vegades sento el rencor propi d'haver relegat exclussivament al RECORD moltes imatges que avui m'agradaria COMPARTIR i poder reveure més enllà de la boira de la memoria...

    EL PEDRANCANO és sens dubte un regal de la natura,,,quina sort poder estrenar-lo.

    Fa molts anys vam dedicar-hi una bona temporada...i sempre he cregut que de vegades les segones realitzacions, igual que nous mètodes, troben LA LINIA òptima.

    Aleshores ens vam adonar que LA VIA FACI era EL JOSEP DE LAS MARIONETAS ( entrar per JOSEP i sortir per la part més assequiblñe de MARIONETAS), i la txunga la MARIONETAS DEL JOSEP ( el bloc de marionetas i la part dificil del JOSEP), creuant al lloc on més s'apropen.

    Com sempre t'he dit, és facil MILLORAR o MATISAR, però no crec que us hagueu d'arrepentir realment de res, l'aprenentatge dels PIONERS, si és de bona fè, sempre suposoa un pas DEFINITIU i NECESSARI, i INSUBSTITUÏBLE pels qui venen darrera.

    El trist és quan, detectats errors i omissions, algú conscient les repeteix o bé o fan aquells qui no saben apendre del passat.

    De nou garcies per aquells dies i gracies per copartir-los!!!

    ResponderEliminar
    Respuestas
    1. Ei Tranki gràcies com sempre per visitar el blog i pels teus comentaris.
      Si que va ser una sort poder tocar abans que ningú els traços blaus del Pedráncano, el moment de descubrir si hi ha o no una línia factible és fascinant.. Jo també hi vaig esmerçar molts dies d'aquells estius.
      Tal i com dius errar sobre l'error és més que errar doblement, i mostra de que no aprenem res.
      També dir-te que em sap greu el tràngol que has hagut de patir. Mai trobo paraules adients per dir aquestes coses i per això no ho vaig fer al teu post. Salut i inspiració per somiar coses noves, que no és fàcil!

      Eliminar
  4. Gracies Josep, és difícil aceptar de vegades que el joc al qual juguem pot tenir costos tant tràgics...ës tot un joc de destins i causalitats que, de voler evitar-los simplement hauríem de nO JUGAR, i això per un alpinista és quasi impossible.

    I malgrat saber-ho, la perdua d'un amic en aquestes circumstàncies, i el fet de saber que la teva renuncia a temps igualment et va salvar la vida, et deixa un forat a l'estómac que trigarà a tapar-se sabentq ue SEMPRE hi ha un camí alternatiu i que en aquells moments cap dels dos va saber que era elq ue calia escollir per evitar el que va pasar...

    Diuen sempre que és TEMPS...llastima que, apart que el temps ens fa vells i que l'absència no puntua, en realitat és un temps dedicat a l'oblit, en realitat...

    Salut Josep, una abraçada!

    ResponderEliminar