LA ICONOGRAFIA MONTSERRATINA EN LA CERÀMICA DELS SEGLES

XV,XVI i XVII

Per Josep Batlle (article publicat a la revista Dovella)

  

Fragment de ceràmica policroma amb l’ escut  de Montserrat, S.XVI

Malgrat que com bé sabem tots, la iconografía montserratina ha estat molt ben estudiada per molts autors, aquesta sempre ha girat al voltant de la figura de la Mare de Déu com a element central de la mateixa. En l’àmbit d’aquest treball podem observar curiosament que en cap cas trobem la “Moreneta” com a element decoratiu “per se”.

Tot buscant una lògica d’aquest fet, no és massa aventurat el pensar que la Verge resulta un element difícil de ejecutar d’una manera senzilla i a l’hora prou expícita per unes mans que no siguin molt expertes en l’art pictòric, que no és gaire verssemblant que així fos en entre els professionals terrissers o escudellers.

En canvi trobem com a elements iconogràfics montserratins bàsics en la decoració de la ceràmica: el perfil de la muntanya, la serra de bastidor i les creus dalt dels turons[1].  No cal remarcar la obvia la senzillesa d’execució d’aquests elements decoratius[2].

Ens fornirem durant aquest treball de peces provinents de diferents fons museístics aixi com de col·leccions particulars amb peces de procedència desconeguda i d’altres provinents de troballes de superficie especialment després d’aiguats importants als voltants del monestir, o de troballes casuals en fer obres al recinte del mateix.

Sembla bastant clar que es pot establir una primera classificació en dos grans grups.

Un grup on la temàtica montserratina tendría una funció decorativa amb elements ben executats artísticament, i unaltra grup amb representació molt esquematica i poc acurada dels elements iconogràfics que nomès tindrien un valor d’identitat.

Intentarem establir una datació de les diferents representacions de les icones montserratines, tot establint una relació històrica amb el monestir, i fent comparacions amb altres disciplines artístiques com la pintura o l’orfebreria .

Estudiarem d’una manera individual els diferents elements iconografics per poder tenir més arguments a l’hora d’establir les posibles cronologies.

Ens ocuparem primerament del segon grup del qual hem pogut veure una nombrosa representació.

Dels tres elements que apareixen representats en la ceràmica començarem parlant de les creus dalt dels turons. Creiem que aquest element és el que més a fons s’ha de tarctar, doncs pot donar punts de referencia en el temps bastant importants.

Com hem esmentat abans hem de diferenciar clarament entre les set creus que hi havien al llarg del camí de Collbató al Monestir [3], fetes per en Pere Moragues[4]que esdevindrien un classic dels grabats més antics de Montserrat, i les creus que hi havien col·locades prop de les tretze ermites de la muntanya, que com podrem veure, sembla que son més tardanes. Si bé les creus d’en Moragues son representades ja amb els primers grabats no succeeix el mateix amb les creus de dalt dels turons doncs resulta difícil saber el moment exacte de la seva aparició, que d’altra banda ben segur que devia esser gradual al llarg del segle XVI com intentarem demostrar.

Tot seguint els treballs dels prou coneguts Rosenbach i Luschner a l’impremta de Montserrat observarem que si bé en una xilografia del 1499 només apareix una creu a la part alta de la muntanya[5], en els grabats de Rosenbach de 1520 i 1524 [6], ja apareixen creus a la part alta de la muntanya a més a més de les d’en Moragues.

Unaltra testimoni grafic al que s’atorga bastante fidelitat son els dibuixos d’en Wyngaerde[7] fets l’any 1563, on també podem observar un bon grapat de creus dalt dels monòlits. De fet un dels seus dibuixos l’utilitzarem més endavant per datar alguna de les peces.

Grabat d'en Luschner a.1499

Grabat d'en Rossenbach a.1520

Dibuix d’en Wyngaerde a.1563

Dibuix d’en Wyngaerde a.1563

Hem revisat també els documents que ens van deixar els viatgers coetànis que van visitar les ermites, per veure si feien referencia a les creus que encara avui dia ens han deixat com a testimoni els forats de pal on anaven encastades[8].

Si per bé que Münzer (1495) no en diu rè, i Barreiros (1542) fa referencia a les del camí de les bateries, Cock (1585) ja en destaca la presencia d’una a l’ermita de Sant Jeroni, i Bartolomé Joly (1603-1604) ens diu que n’hi han per tot arreu[9]

A partir d’aquest moment, les creus als cims ja son una constants tant en la pintura com en els gravats[10]. Aixi doncs podriem dir que durant la segona meitat de segle XVI les creus dels cims esdevenen un element popular i representatiu de la iconografía montserratina, malgrat d’existir-ne ja a principis de segle. Podriem conjecturar que en Rosenbach i en Luschner, que de ben segur vivien al monestir, ja tingueren coneixement de les primeres creus que existiren, pero hagues necessari un temps fins que aquest fet es convertis en vox populi.

Com a dada significativa, podriem dir que durant els abadiats d’en G. Cisneros (1493-1510), i P. de Burgos (1510-1536) es feu la reforma de la comunitat eremita, aixi com la restauració i la construcció dèrmites com la de S. Benet. Podriem pensar que tal vegada aquest es un punt d’inflexió a partir del qual proliferaren l’aparició de les esmentades creus[11], tot coincidint amb les noves edificacions

La serra de bastidor és l’únic element de la iconografía que romàn practicament invariable al llarg del periode de temps que ens ocupa i només s’observa l’inclusió del bàcul abacial a la seva part superior, en produccions ja del segle XVII.

En el que fa referencia al tercer element que es el perfil de la muntanya , el trobem fet de forma punxeguda en les produccions més primerenques, en d’altres posteriors desapareix i finalment es mostra amb el seu clàsic perfil arrodonit.

Desenvoluparem tot seguit les tipologies que hem pogut diferenciar del grup que probablement estaria  format per partides importants que encarregaria el monestir, i on figurarien els elements dels que hem parlat com a decoració.

Trobem el mateix tipus de producció associada a d’altres monestirs com el de Sant Feliu de Guixols, el de Pedralbes o el de les Clarises de Vic[12]. La necessitat d’un aixovar d’una magnitud extraordinaria al monestir no ens hauria d’extranyar, doncs hem de pensar que d’una banda la masiva afluencia de peregrins i fidels al monestir ja desde l’edat mitjana[13], i d’altra el fet que seguint la regla de Sant Benet donaven menjar i beure a tothom durant tres dies, feien necessaria una gran quantitat de vaixella.

Com a punt de partida per fixar una cronología pels tipus més antics, utilitzarem uns fragments trobats durant unes obres en una esllavissada d’un antic colector sota l’actual claustre que precedeix l’entrada a la basílica[14].

El conjunt de ceràmica que es va recollir estava format per fragments d’escudelles de Paterna, reflex de Manises, reflex amb blau, blau sobre coberta estannífera pobre[15].

Es prou evident que el conjunt demunt esmentat i la tipologia de les peces es fàcilment datable dins del segle XV per les produccions que hi trobem. Dins d’aquest conjunt també s’hi trobaven fragments de plats i escudelles de coberta estannífera pobre amb la muntanya i la serra amb blau cobalt com a decoració,i tots amb idèntica factura.

Encara però tenim unaltra dada que ens permet d’afinar molt durant els anys en que es fa formar aquest diposit. L’esllavissada estava just en la cantonada sudoest del gran terraplè que es va preparar on aniria edificada l’actual basílica.

Aquesta colosal obra va esser costejada pel rei Ferran II durant els anys 1489-1499, any en el qual es va desentendre de la mateixa restant aturada fins ben entrat el segle XVI[16]. Fins i tot aquest mur es pot apreciar perfectament en un conegut dibuix de l’any 1563 d’en Wyngaerde[17], esmentat  abans

detall del dibuix d'en Wingaerde, on s’aprècia perfectament el gran mur sufragat per Ferran II

La situació al darrera de l’antiga esglesia i altres dependencies ben segur que el feien un lloc idoni per llençar-hi les deixalles que també anirien omplint el mur.

Tornat a les creus dalt el turons com a element iconografic, podem dir que no n’hi trobem cap en aquest grup, corroborant aixi doncs la seva aparició en la decoració de la vaixella ben entrat  el segle XVI, a l’hora que esdeve un element recurrent en els gravats d l’època. Les decoracions de les vaixelles d’aquesta època es compondrien de dos muntanyes acabades en angle força agut, amb la serra al demunt d’una d’elles.

Cal destacar també el fet que en aquestes suposades primeres produccions, per representar les dents de la serra , s’ha utilitzat la tecnica del punxó emprada en la producció de rajola gòtica[18]. D’aquesta tipologia trobem plats i escudelles sense orelles.

Detall de la decoració d’una escudella on s’aprecien les marques del punxó.

Els plats d’aquest primer tipus tenen els típics trets de la ceràmica primerenca barcelonina, amb coberta estannífera molt pobre i transparent i reversos sense esmaltar.

També hem localitzat un plat que malgrat sembla pertanyer a aquest primer grup si tenim en compte la seva tipologia., només està decorat amb la serra, tret característic de produccions que com ja veurem son més tardanes

Aquest exemplar i d’altres que no es podrien adscriure ni al primer grup ni al seguent que veurem, presenten uns trets comúns com la representació ja a cops de pinzell de les dents de la serra , peró mantenint les formes del perfil de la muntanya. Alguns exemplars presenten tres muntanyes en lloc de les dues habituals fins ara. Les tipologies encara son les mateixes que les del grup anterior, i els reversos del plats continuen estant sense esmaltar. De moment encara no apareix cap creu.

Fragments de plat i escudella, amb les dents de la serra fetes
 a pinzell, pero encara amb les tipologies de peça del primer grup

                

A partir d’ara un dels elements canvia i apareix el tema de la creu. El perfilat de la muntanya es fa amb dues linies a diferencia dels tipus vists fins ara que ho feien només amb una. El perfil de la muntanya està representat amb dos cims, un d’ells suporta la serra i l’altra la creu. Com hem pogut veure abans la representació de les creus dels cims es generalitza en els grabats a partir del primer quart del segle XVI, cosa que ens fa pensar tot veient les tipologies de les peces, que al mateix temps haurien començat a apareixer a la vaixella. D’altra banda un exemplar del mateix tipus aparegut a la “Vinya Vella” d’Esparraguera, també ens fa pensar en la mateixa direcció, doncs l’abat P. de Burgos va comprar aquesta finca durant el seu abadiat [19], on ben segur utilitzaven la mateixa vaixella que al monestir.

Malgrat no hem pogut localitzar cap plat d’aquesta serie i si uns quants exemplars d’escudelles, sens dubte les produccions deurien anar aparellades, i els plats acompanyarien les escudelles.

Les escudelles en els casos que s’han conservat les orelles son tetralobulades, situant aquest grup dinsdel segle XVI.

fragments d'escudelles amb orelles tetralobulades, S. XVI

Escudella amb nansa tetralobul·lada.

Detall

        

El seguent tipus que presentem, creiem que guarda una analogia perfecta amb la ceràmica que va apareixer al monestir de Sant Feliu de Guixols, tant per la qüestió cronologica com cojuntural, doncs també es tracta d’una producció ceràmica per a us del Monestir[20]. Per la tipologia de les peces montserratines, podriem perfectament situar-les cronologicament coetanies de les de Sant Feliu, als voltants de 1600[21].

En aquestes sèries, la representació iconogràfica es simplifica i es redueix a la serra,  afegint però un element nou, el bàcul, situat en la part mitja superior i ocupant el lloc de la fusta amb el que es tensa la fulla en aquest tipus d’eina.En alguns casos la part central de la serra es dibuixa amb una franja ampla.

Aquestes peces ja presenten en el cas del plats, coberta estannifera als reversos malgrat que molt pobre, permetent veure el to rosat de l’argil·la

Ceràmica anàloga a la de S. Feliu de Guíxols

Ceràmica anàloga a la se S. Feliu de Guíxols

    

A partir d’aquest moment i amb el material que hem pogut localitzar, sembla que no hi hagi una continuitat de comandes per part del monestir de vaixelles d’aquest tipus, a diferencia del de S: Feliu on es troben produccions amb la llegenda “es del Convent de St. Faliu de Guixols” datades de 1635-1670. No volem dir amb això que la iconografia montserratina desaparegui de la vaixella, sino que no sembla que tornin a fer-se produccions com les que probablement els escudellers van fabricar pel monestir al menys desde el segle XV.

 A partir d’aquest moment i ja entrats en el segle XVII, tota la pisa que trobem decorada amb els elements típics montserratins, podriem dir que es tracta d’una vaixella molt més treballada i en cap cas equiparable als tipus que fins ara hauriem vist.

En els exemples que trobarem ara, es conjuguen tots els components de la iconografia, es a dir, la serra, la muntanya, les creus i el bàcul. Podem veure mostres del que acavem de dir en plats exposats a museus[22], o en d’altres provinents de distints indrets de la geografia catalana[23]. Aixo i el fet que no ens consten mostres de troballes de superficie com succeïa amb les series vistes fins ara, ens fa pensar que els emblemes montserratins passan a esser un element decoratiu més de la pisa decorada de l’època, que no vol dir que a Montserrat no s’en usessin, sino que compartirien la taula amb altres temes decoratius del moment, i per tant la quantitat de vaixella amb decoració montserratina seria molt menor.

                                   Museu de la ceràmica

     

Museu de Montserrat 

                                                                   

---

[1] Creiem que les creus que decoren la ceràmica fan alusió a les grans creus de fusta que existien prop de les ermites dalt dels turons, on encara son visibles els forats de pal on eren encastades i no pas a les creus del camí de les bateries les quals apareixen ben d’hora als grabats. Quan es tracta de pintura o grabats, es pot distinguir fàcilment si es tracta d’unes o altres creus.

[2] Això queda prou palès en els exemplars que correspondrien com ja explicarem , a produccions per encàrrec de gran volum, i on la funció decorativa no passa d’esser un element identificatiu .

[3] Aquestes creus varen ser fetes pel conegut escultor que treballava pel Monestir Pere Moragues, entre 1366 i 1372, i com ja esmenten autors com F.X. Altés en la seva introducció dels Annals de Montserrat (1258-1485), aquestes Creus conforman un dels primers tipus de la iconografía montserratina

[4] “Pere Moragues escultor i orfebre” A.M. Albareda, Homenatge a Antoni Rubió, Vol. 3

[5] Nigra Sum.Publicacions de l’Abadia de Montserrat 1995

[6] Analecta Montserratensia II, V.II,1918, p.146. Nigra Sum p.79

[7] Revista Catalana de geografia, nº2, abril 1986, V.1

[8] Aquests forats de pal son encara avui visibles per exemple als oratoris de Santa Caterina i de Sant Joan. S’ha de destacar que els llocs on eren situades pernetia veure-les de molt lluny, doncs eren sempre a les carenes o dalt els turons.

[9] Viajes de Extranjeros por España y Portugal. J. Garcia  Mercadal. Aguilar. Madrid 1959

[10] Nigra Sum,pp. 84, 94, 118, 120, 122, 124 etc.

[11] Historia de Montserrat. Dom. Anselm M. Albareda, 1931

[12] La vaixella blava catalana de 1570 a 1670, A. Telese Compte.

[13] Historia de Montserrat.  A. M. Albareda, p.103

[14] Aquestes obres es van fer l’any 1990 i malgrat llavors el nostre interes per la pisa era nul i els treballs de desenrunament no permetien entretindre-s’hi, varem recollir un von grapat de fragments que van esser entregats al P. Guiu Camps .

[15] Un cop classificats els fragments, el mateix pare Guiu ens en va informar de la seva cronología i procedencia.

[16] L’esglesia nova de Montserrat. F. X. Altés.

[17] Revista catalana de geografia nº2, abril 1986, V.1

[18] La vaixella catalana de 1570-1670. A. Telese Compte, p.35

[19] P. de Burgos va ser abat de Montserrat de 1510 a 1536. Historia de Montserrat, A. M. Albareda.

[20] La vaixella catalana de 1570-1670. A. Telese Compte

[21] Veure nota anterior.

[22] .La vaixella catalana de 1570-1670. Fig. 85 i 112

[23] Butlletí informatiu decerámica, nº 60 ,p.54.Plat amb l’orla de la salsitxa doble i amb tema central de Montserrat trobat a Àreu.