Glopades de moments lúcids

La sense raó de no  saps ben be el què, l’alliberament temporal d’aquells lligams socials i familiars que llavors oprimien i ofegaven d’una manera tan extrema, et porten un cop més, molt lleuger d’equipatge a un altre peu de via.

Tal vegada el contacte amb el buit tan d’hora va fer estralls en aquell cervell que creia tenir-ho tot sota control. Hòstia, malgrat que ja no m’excito davant d’una bona imatge d’escalada, encara em suen les mans quan aquells moments tornen al meu cap.

alpinistes des aristes

Ara ja no puc entendre què fa no perdre el control en aquestes situacions.  Habilitats, o simplement el poc seny?

Allò era tan adictiu  com els opiacis. Cada cop en volies més.

Avui, el simple viatge prudent i amb seny d’alguns d’aquells episodis, et regira els budells tot imaginant l'absència del cordó que et dona vida.

Es innegable que aquestes situacions provoquen estats d’eufòria fruit de la química cerebral. La sensació de plaer aconseguida era extrema algunes vegades. Les paraules d'en John Gill sobre la "consciència Kinestèssica", encaixaven perfectament amb alguns d'aquells moments.   Jonh Gill .

L’instint constant de superació inherent a l’esser humà ?, la set del protagonisme d’algun fet de caire èpic?, o el habitual a voltes mal costum  de voler sempre una mica més?. Ara tant se val.

Ja no queden detalls de llavors, tant sols un record global i la pèrdua de la lucidesa d’uns instants.

alpinistes des aristes

L’obsolet enginy d’en Soler, ja sols passejava de tant en tant amunt i avall sense la feixuga carrega del passatge. Ja ningú s’esgarrifava tot veient el lent pujar dels qui es movien pel que semblava un llis i inaccessible espill a ulls del profà.

Les dues caixes d'alumini penjaven una a cada cap del cable tractor com a muts testimonis d'oblidats vols de 40 metres amb final feliç.

De sobte... dubtes. Ara m’esgarrifo. Uns metres més amunt, desapareixen tots els fantasmes, iniciant un viatge clar, lúcid i estupefaent cap a la sortida.

Quin plaer tan viu, quina descarrega d’endorfines  solcar tan lleuger un mur així.

Esperó màgic

Potser no cal arriscar-se massa, o jugar-s'ho tot, però és segur que superar un desafiament que ningú t’ha imposat i que tries lliurament, provoca uns rius de plaer ben difícils d’explicar.

 La roca i una mica de polsim entre ella i tu, tot plegat en una solitud absoluta, com una bombolla en la que el cervell es realimenta de la mateixa química que causa el plaer. Un plaer viu i addictiu que pot anar massa lluny però.

No es pot sacrificar el “risc”  inherent a l’escalada, i tanmateix necessari al meu parer, per una seguretat imposada que ens han venut com necessària. No serà potser que realment es volen amagar les nostres mancances i les nostres pors, tot esgrimint com a bogeria o inconsciència allò que en realitat és virtuosisme?

No és pas apologia del risc. Sí en canvi una lloança als qui són capaços d’assumir elegantment riscos impensables per a la majoria  de nosaltres. C. Garcia, S. Gonzalez, A. Hubber, D. Potter, A. Honnold i d'altres ens fan entendre tot veient-los escalar, que es troben en una altra dimensió, inabastable per la majoria dels mortals i que va molt més enllà del potencial físic que es pot assolir mitjançant l'entrenament.

Hi ha només un grapat de bons escaladors, la resta objectivament, SÓM més o menys mediòcres.