Albades, capvespres i llocs.

Sempre furgant a la recerca d'allò que dona sentit a l'axioma personal de l'espai - temps : tant temps consumit en un espai tan menut però a l'hora tan fantàstic. Encara ara però em regala sorpreses i màgia.

Encalmades vesprades de tardor temperades en la solitud de l'alzinar madur, on el teu ebri cervell de vegades encara et fa dubtar de l'existència d'algun que altre esser fantàstic. Què sinó hauria de perdurar?
Que efímer i que buit  "per se" l'elemental i primari martiri dels dits emblanquinats, privat del que realment omple i embafa d'allò tan intangible.

Que distint hauria estat tot si aquest rocam no existís! Tan absurdament senzill com absurdament transcendental i profund!

Trenta anys de "Bastardo"

Un octubre d'ara fa trenta anys en John Redhead apareixia a Montserrat, vestia calçotets llargs i prenia te amb llet. Personatge sempre controvertit, i artista multimèdia,  ens deixava aquella tardor del 84 el seu petit llegat.
En una època on només s'havia assolit el 7a a Montserrat, en Redhead destacava no tan sols pel seu superior nivell sinó per l'ús de flotants, especialment d'alguns diminuts RP's que emprà com assegurances en algunes de les vies que obrí durant la seva breu estada. A la seva marxa els locals substituírem  per expansions els llocs on les peces flotants van ser col·locades . Quins campions !!!

1984 Jonh Redhead al "Bastardo" 7b+. Foto Toni Jimenez

Però si hi ha una via que està lligada a la visita d'en Jonh és sense cap dubte el "Bastardo".

Malgrat ell va encadenar la via en el que ells anomenaven "yoyoing" ( si queien començaven des del terra però amb la corda passada per l'assegurança ultima que havien "xapat"), aquell moment ha quedat en la retina i la memòria de tots els que visqueren aquell episodi de l'escalada de Montserrat. No tan sols per la via "per se", sinó també pel magnetisme inherent a ell.

Amb en Jonh al 2008.

Les fotos d'aquells dies testimonien la calidesa d'aquella tardor. Trenta anys més tard i més d'una vintena de l'última visita hi torno.
Tota la setmana ha estat més que benigna de temperatures. A la tarda i un cop a l'ombra, a última hora fins i tot s'hi respiraven moments d'aquells quasi màgics, només esgarrats per algun crit dels  turistes escampats pels voltants.

La situació em rememora moments viscuts en un clar "Flash-back". Gent i cordes en el mateix roc però tot en perfecta harmonia. Les baixades a buscar el pa al "Monas" jugades cada dia a la carta més alta, i l'apat únic d'una sola olla i diverses culleres em venen al cap. En Jaume sojornava cada dia sota la llastra de Trinitats compartint llar amb la resta de moradors eteris del lloc. Silencis perllongats per hores però no pas incòmodes anaven omplin jornades d'aquella "intensa" vida on el temps no tenia quasi bé cap importància.

Sota el Bastardo.

Per moments puc imaginar-me la perfecta solitud d'aquells vells estadants de Sta. Anna, només trencada per alguns ocasionals visitants àvids de tenir algun dels seus tresorets de fusta de boix.

L'atzar fa que just trenta anys després de la visita d'en John, torni al lloc. Per allò de tancar el cercle potser?

Bastardo octubre 2014

Bastardo octubre 2014


Bastardo octubre 2014

Però de tot plegat crec que podem fer-ne una lectura quan veiem els dos pams al voltant de la primera assegurança.

Primera assegurança del Bastardo

No sabem durant quan temps més escalarem a Montserrat, però si el que es veu és el resultat de trenta anys d'activitat, no puc imaginar-me el panorama d'aquí a un segle per exemple, malgrat que la vida de les expansions sigui cada cop més llarga. Podem dir que el conglomerat és etern, però també són perpètues les nafres que hi deixem. 

De la tebior d'aquell octubre vàrem passar passar a l'hivern més cru que recordo a la muntanya. Cap d'any ebri sota el Bastard tot trastejant aquell crani amunt i avall. Després la neu començà a caure la nit de reis d'aquell gener del 85, neu que el fred glaçaria per molts dies.

Bastardo octubre 2014. Video Adri Zamora

                                                                         

El cas "Banesto" i altres afers audiovisuals

Tinc que dir que no sé si per mala sort o perquè sovint és així, les poques experiències viscudes amb productores audiovisuals han estat ben poc enriquidores amb alguna excepció. A tall d'exemple recordo una productora que feia un programa pilot per oferir a TV3 sobre obres civils desaparegudes. Es van posar en contacte amb mi perquè volien que aquesta primera gravació tractés sobre l'Aeri de Sant Jeroni. Jo en aquells moments tenia molt material i notícies al respecte, ja que feia poc temps que havia fet el llibre de l'Aeri. Tenia per exemple còpies de tots els plànols que hi havien a l'arxiu de FFCC relacionats amb l'Aeri, i també d'altres "intimitats" com el llibre on es deixava constancia dels fils trencats dels cables detectats durant les inspeccions anuals.

Llibre on s'apuntaven el fils trencats del cables.

 Tots aquests documents mai em van ser retornats.

Durant aquells anys el col·lectiu de l'escalada, encara relativament reduit, va viure també algun episodi relacionats amb el món audiovisual. Com a curiositat en un càsting per protagonitzar un anunci per la casa Marlboro on la remuneració eren 6000 euros meny impostos (que crec que eren uns 2400 euros per aquest concepte) un dels que s'hi va presentar, a la pregunta de si estaria disposat a tallar-se els cabells, responia que per aquest preu fins i tot les venes!

Situem-nos peró en el cas que ens ocupa. Any 92 , l'empresa "Espais i acrobàcies" , contracta sis escaladores i sis escaladors escollits per càsting per fer un spot publicitari per Banesto.

Es va llogar l'aeròdrom de la Seu d'Urgell durant tres dies, es va construir un enorme decorat situat en el susdit lloc i es van pagar les despeses de tot el personal que hi treballava.

El més curiós del cas va ser que mai va apareixer l'espot enlloc, o que un cop acabat el rodatge regalaven els grans vidres del decorat! Un munt de diners tot plegat per res.
L'any següent esclatava el cas Banesto.

A sota una imatge d'aquell episodi on vàrem repetir fins la sacietat els moviments en el mateix metre quadrat de decorat vestits de "21 botons" i amb sabates de mudar amb soles de goma cuita.

1992 Aeròdrom de la Seu d'Urgell

Una altra de les aventures audio-visuals dutes a terme a Montserrat, va ser el video titulat "El joc de roca" fet l'any 1987 durant l'apogeu de les malles de colors. Esponsoritzada per les cases Boreal, Faders i Grifone (com no) la cinta recull imatges de Montserrat, Sant Llorenç i el Verdon. . Les indumentàries irreverents marcaven la tendència llavors. Un periodiste francès de muntanya que va assistir a la convenció de Montserrat del 87 feia el seguent apunt al número 17 de la revista "Vertical":

Retall del nº 17 de la revista "Vertical"

Tot i que crec que la cinta ja ha corregut per la xarxa us deixo els vora vint minuts de la película "El joc de roca" dedicats a Montserrat, on destaca el "solo" d'en Salva a "la Gran orgia" del totxo del Paco (abans 7a+, ara 7b). Apareixen també imatges del "secretivo" a la "Judas Iscariote " i la "Mengele decapitele" i boulder al totxo del camí de Sant Miquel.

Diapos dins una capsa de cartró

D'aquella oblidada capsa de cartró, prenc aquelles "diapos" que mai havia acabat de mirat bé.

A en Toni com sempre li toca salvar-me i escanejar-les. Després amb el PS fins i tot algú poc destre com jo pot aconseguir un resultat vistós.

Un grapat d'instants capturats de tots aquells llargs estius cremats esgarrapant només uns pocs rocs. De vegades penso que una mica malbaratats, i en d'altres moments me'n sento ben cofoi.

Estiu 1987, 1ª ascensió via "Zimbabwe" 7b+ a la Calavera amb M. Millet a la R

L'any abans Montserrat cremava descobrint l'espectador silenciós que l'estiu següent hauria de gaudir de les vistes d'aquella superba línia sorgida dels traços blaus d'aquell imponent mur. Mur que restaria oblidat durant una dècada fins que en Kim el convertia en un gran sector.

Les curioses transliteracions del castellà d'aquella colla de suissos donaven nom a vies com la "Policieros secretivos" o la "Es a veder" (ya veremos)
 També ells van trobar les restes del veí de Sant Boi que jeia tranquil encara amb texans dins la solitària fondalada i que donaria nom al sector.

1987 "Cuenta atras"

Aliens al desastre succeït i que hauria de repetir-se vuit anys més tard, ens acostumem  a la vista del cadavèric paisatge cremat de part de la muntanya, indrets que ja mai més els tornarem a conèixer tal com eren abans del 86, curiosament alguns d'ells ja no recordo com eren..

Ara faig una mica de repàs i puc valorar més objectivament l'activitat d'aquells frenètics anys enverinats de fanatisme. I no tinc cap dubte de quins itineraris són els millors, de quins al menys llavors encara no s'haurien d'haver obert, i fins i tot dels que mai s'haurien d'haver obert. La pressa però va poder més que el seny.

També trobo dins la caixa de cartró un clar exemple d'una via que mai s'hauria d'haver equipat, és la "Ceguera temporal" sota la Quilla al camí de la Cova, una via lletja, il·lògica i amb un parell de cantos tallats.
Una clara imposició a la pedra d'una línia completament antinatural.

Ceguera temporal

Penso que totes les vies haurien de respondre primer a la visualització d'una línia, ja sigui per la seva geometria, color, estructura etc. En segon lloc que presenti les mínimes possibilitats de permetre l'escalada lliure (jo l'escalada només l'entenc en lliure), i ho dic amb tots els respectes envers l'escalada artificial. I podríem afegir que amb les possibilitats tècniques que hi ha avui dia, hauriem de començar a valorar sempre la possibilitat de l'ús de flotants, que és el que crec que ha de marcar l'evolució del que es va començar a fer fa ara tres dècades.

Marionetas del sistema

D'una estructura i estètica que recorda la Zimbabwe, la "Marionetas del sistema" crec que reflecteix un dels encerts de llavors. Algú però es va prendre la llicència de modificar la situació de les assegurances finals per iniciativa pròpia.

Suposo que massa sovint els que ens enfilem als rocs d'aquesta muntanya fem el que ens sembla sense parar gaire a rumiar-nos-ho.

MÀGIA D'ESTIU O LA RODA DE LES ESTACIONS

La roda de les estacions, com sempre inexorable, dóna pas a un altre estiu. Ara però, ja hem perdut aquell regust a no saps ben bé què que el bon temps duia. La percepció de lentitud de l'hivern i de l ràpid esvaïment de l'estiu ja s'ha transformat en quelcom diferent i equilibrat.

El forat del pany sit 6c

Algunes tonades però encara et duen molt temps enrere fent reviscolar sensacions de temps molt diferents, ni millor ni pitjors, només diferents. Aquell Peter Pan adormit però no pas mort, revifa amb el més subtil alè d'una tarda tèbia enmig de l'alzinar madur o d'una sempre escadussera vista a Montserrat d'aigua corrent.

La Nevera sit 7b

Sempre cercant la màgia d'aquests petits bocins amagats en llocs inversemblants i composant formes impossibles fins ara cobertes d'un vel que les havia fet passar desapercebudes a la meva mirada.

 Petit Paradís 7b

Viaranys que et duen on tu ets el soroll més poc integrat al medi i on el cargolet reclama la seva usurpada propietat. Heures que podrien haver sortit d'alguna de les històries d'en Joanne Kathleen, i salts d'aigua efímers quasi bé imaginaris van conformant aquell món secret paral·lel on fins i tot pots quedar-t'hi atrapat.

Però com cada vegada, la roda de les estacions seguirà girant i els ombrívols paradisos es convertiran en inferns glaçats que no rebran més que alguna llunyana mirada del corriol estant.

El ganivet d'Anaïs sit 7a

Hotel California sit 6a+

Carles a Petit paradís sit 7b+. Foto: Francisquillo

Monalisa 7b. Foto: Francisquillo

LLUM

Tal vegada ara més que mai caldria  un bon raig de llum sobre Montserrat ( o potser de foc?) tal i com va passar allà a mitjans del segle XVII. Pensava en el foc com a element que ho fes començar tot altra vegada de nou... una destrucció massiva dels qui hem pertorbat el medi i de tot el ferro i nylon amb el que hem anat engalanant la pell del rocam. Crec però que ho tornaríem a fer malament, ja que ens creiem amb un dret adquirit sobre la pedra i qui realment l'habita.

Ve tot plegat a col·lació dels esdeveniments dels que ja vàrem parlar a la guia d'en Luís Alfonso de la cara sud, amb el títol de "Un expediente X". Com ja alguns deveu recordar es tractava d'uns fets ben documentats del segle XVII, on a través de diversos testimonis relaten una llum molt potent que es va veure des de Olesa estant envers Montserrat.

Aprofito per deixar-vos una imatge, dolenta però, del document original de l'arxiu parroquial d'Olesa, així com la transcripció complerta que resulta força interessant, cosa que per raons òbvies no es va poder fer a la guia d'en Luís Alfonso.

Document

transcripcció.

Alejandro Campos Ramirez, l'Hotel Colònia Puig i el futbolí.

Alexandre Campos Ramirez (Finisterre 1919, Zamora 2007)  inventor, poeta i editor, al novembre del 1936 amb diset anys, resulta ferit i queda colgat entre les runes durant un bombardeig a Madrid.

Alexandre Campos Ramirez 

Al iniciar-se la guerra civil, la Colònia Puig es declara Hospital de sang del bàndol republicà.

Després de passar per València, el nostre protagonista es traslladat a Montserrat com a ferit de guerra. En Alexandre però arriba amb una patent sota el braç: la del butbolí.

Tot i que a Anglaterra hi havia patents d'artilugis similars ja al segle XIX, en Campos està considerat el pare del futbolí tal i com el coneixem avui dia.

La criatura i el pare de la criatura

Aquí neix allò que tantes vegades haviem sentit de "vox populi" de que el futbolí s'havia inventat a la Colònia Puig. Sembla que amb l'ajut d'un fuster de Monistrol i utilitzant les barres dels tovallolers van construir un prototip amb el que hi jugaven.

Ara la Colonia Puig antic hotel de luxe, agonitza ja desposseida dels brillants temps d'antuvi, esperant ben segur la seva demolició.

Després de l'interessant comentari d'en Girbén en relació al video de YT on el nostre protagonista explica les vicissituts viscudes a la Colònia Puig, cal dir que quan va arribar a Montserrat no tenia la patent feta tal i com explicaven a la Vikipedia, sinó que ho va fer l'any 1937. 

Us deixem el vídeo on a partir del minut dotze en Alexandre Campos explica els detalls de la seva estada a Montserrat.

Un entre mil "el roc dels Borinots"

La recerca entre els bocins de conglomerat expulsats de la muntanya no deixa de donar-me grates sorpreses.
Després de més d'una quarantena de blocs nets, us volem avançar aquest singular roc amb una cara oest espectacular i atípica d'argila compactada i moviments sobre presa roma que creuen pel bell mig del mur vermell.
Amb una alçada respectable, és recomanable un bon coixí de "crashpads" tot i que els "crux" no estan a les sortides.

Linies 

La pedra està situada només a uns cinc metres de la carretera! sobre el Km 1'5 de la carretera que va de Collbató a Monistrol, i el vehicle es pot deixar molt a prop.

Malgrat és ideal per hivern i entretemps, a última hora de dies no molt calorosos s'hi pot passar una bona estona.

Base de la cara oest

Situació

Us deixo amb unes imatges del dia de les FA's.

Carles a "Pell Roja"

Carles a "Un Àngel de Pell Roja"

David a "Massa fred perquè volin els Àngels"

Añadir leyenda

No Pícnic

Durant els últims temps sempre m'hi fixo i m'ha fet reflexionar cada vegada que hi passava per davant. Allà on abans resava un rètol d'aquesta manera : " Passeu, a caseta pau i amor" i alguna cosa més que ara ja no recordo, ara després d'uns vint-i-cinc anys, està tot tancat a pany i forrellat, amb el popular cartell que tots hem vist de "gossos perillosos". Un recó ben segur farcit d'episodis foscos silenciats, i connivències d'aura divina.

Ja al 1325 el prior Gallard de Balaguer, demanà al rei Jaume II d'Aragó poder muntar botigues i establiments per tal que els romeus poguessin comprar queviures. Era intenció del prior no haver de proveir als romeus de menjar i veure tal i com era de costum des de temps antics (Annals de Montserrat 1258-1485, pp. 163-164; i també "Història de Montserrat" d'Anselm Albareda, 1ª edició,1931, p.167).
Com a dada curiosa si més no, al segle XIV en un dia feiner a mitja nit podiem trobar més d'un centener de persones vetllant la Moreneta a l'església ("Història de Montserrat" d'Anselm Albareda, 1ª edició,1931, p.168).
El rei respongué amb una negativa a la petició del prior i ordenava que se seguís avituallant als romeus tal i com es venia fent de costum.

Però a sant de que ve tot aquest serial? L'altra dia em sobtà el rètol que us mostro a continuació.

"NO PÍCNIC" així informa aquest cartell a la plaça que precedeix l'entrada de la basílica.

Prou sabem que ja no es dona cap tipus d'avituallament als romeus, però resulta pintoresc (per dir-ho d'alguna manera) que un cop a Montserrat no es puguin menjar un entrepà allà on els plau..

INVENCIBLES (bestreta d'un llarg projecte)

Sí... suposo que així ens sentíem llavors, invencibles i eterns sovint filtrejant amb els límits, aliens i immunes encara a les misèries humanes que el temps encara t'ha de mostrar. Nits tèbies d'estiu emboirades de fum, "54-46 és el meu número". Altres cançons ja ens insinuaven el prim fil que separa paraules tan antagòniques; carismes perniciosos i somriures maquiavèl·lics. El temps corria tan a poc a poc que fins i tot sovint desitjaves que anés més ràpid encara desconeixedors de la vàlua del mateix.

Hem passejat pels passadissos de les piràmides montserratines i hem imaginat trobar l'origen del brogit descrit en aquell llibre i els nou canons estimbats.

El temps però ens ha anat posant a tots al nostre lloc encara que encara algú s'entesta en negar-ho.
Hem tingut temps per a tot i fins i tot l'hem malbaratat.
Ara tot és ben diferent. Aquell mateix temps val molt més i ja no és infinit com llavors creies.
Sembla de vegades una lluita contrarellotge per apurar i esprémer cada dia com si no hi hagués demà.

En aquesta frenètica recerca hem voltat entre els esquitxos i vòmits de roca montserratina, intentant donar ànima i vida a cada fragment de pinyolenc expulsat del gran bloc eocènic.
Amagats recons on hem trobat el cap de pedra potser d'algun parent de la pantera rosa.

Ens hem enfilat a l'agulla més petita de totes i en tingut la sensació diferent de pujar dalt d'un roc sense fita al cim on sí més no tenim el dubte de ser o no els primers. Podem nomenar cada pedra, cada roc d'aquells que mai ens havien cridat l'atenció.

Ahir el so dels primers trons de l'any feien pensar en la vinent primavera, la calamarsa cobria el terra. Des de la balma del roc del Baldaquí, podia gaudir de la solitud i el silenci. Sentiments contradictoris passen pel meu cap davant del poder destructiu de l'home.

Calamarsa a la balma del Baldaquí i sortida amb compromís a la "set pecats set virtuts" del baldaquí.

En aquest mar de pedra vàrem també trobar el testicle d'Urà, el vàrem extirpar i llençar el buit. En aquest nou univers encara tot per descubrir i per donar vida i sentit a cada petit tros de pell caigut de la muntanya.

Pedres que semblen més un meteorit caigut del planeta vermell que un bocí de conglomerat. Passant tants anys pels seus peus guardaven amagades espectaculars línies solcades ja d'antuvi per algun mestre virtuós de mans blanques.

La pedra vermella "Virtuosos de mans blanques" 7a

Ara ja sí que quasi bé una vida ha passat, alguns ja l'han consumit de fet,  els cossos mig atrotinats ja no es guareixen com feien abans... però malgrat les clivelles del rostre i  cabells blancs, aquell nen immadur, irreflexiu i irresponsable que pensa que l'esgarrapar pedres i la seva llibertat està per damunt de tot, crec que roman fins el darrer dia.