INVENCIBLES (bestreta d'un llarg projecte)

Sí... suposo que així ens sentíem llavors, invencibles i eterns sovint filtrejant amb els límits, aliens i immunes encara a les misèries humanes que el temps encara t'ha de mostrar. Nits tèbies d'estiu emboirades de fum, "54-46 és el meu número". Altres cançons ja ens insinuaven el prim fil que separa paraules tan antagòniques; carismes perniciosos i somriures maquiavèl·lics. El temps corria tan a poc a poc que fins i tot sovint desitjaves que anés més ràpid encara desconeixedors de la vàlua del mateix.

Hem passejat pels passadissos de les piràmides montserratines i hem imaginat trobar l'origen del brogit descrit en aquell llibre i els nou canons estimbats.

El temps però ens ha anat posant a tots al nostre lloc encara que encara algú s'entesta en negar-ho.
Hem tingut temps per a tot i fins i tot l'hem malbaratat.
Ara tot és ben diferent. Aquell mateix temps val molt més i ja no és infinit com llavors creies.
Sembla de vegades una lluita contrarellotge per apurar i esprémer cada dia com si no hi hagués demà.

En aquesta frenètica recerca hem voltat entre els esquitxos i vòmits de roca montserratina, intentant donar ànima i vida a cada fragment de pinyolenc expulsat del gran bloc eocènic.
Amagats recons on hem trobat el cap de pedra potser d'algun parent de la pantera rosa.

Ens hem enfilat a l'agulla més petita de totes i en tingut la sensació diferent de pujar dalt d'un roc sense fita al cim on sí més no tenim el dubte de ser o no els primers. Podem nomenar cada pedra, cada roc d'aquells que mai ens havien cridat l'atenció.

Ahir el so dels primers trons de l'any feien pensar en la vinent primavera, la calamarsa cobria el terra. Des de la balma del roc del Baldaquí, podia gaudir de la solitud i el silenci. Sentiments contradictoris passen pel meu cap davant del poder destructiu de l'home.

Calamarsa a la balma del Baldaquí i sortida amb compromís a la "set pecats set virtuts" del baldaquí.

En aquest mar de pedra vàrem també trobar el testicle d'Urà, el vàrem extirpar i llençar el buit. En aquest nou univers encara tot per descubrir i per donar vida i sentit a cada petit tros de pell caigut de la muntanya.

Pedres que semblen més un meteorit caigut del planeta vermell que un bocí de conglomerat. Passant tants anys pels seus peus guardaven amagades espectaculars línies solcades ja d'antuvi per algun mestre virtuós de mans blanques.

La pedra vermella "Virtuosos de mans blanques" 7a

Ara ja sí que quasi bé una vida ha passat, alguns ja l'han consumit de fet,  els cossos mig atrotinats ja no es guareixen com feien abans... però malgrat les clivelles del rostre i  cabells blancs, aquell nen immadur, irreflexiu i irresponsable que pensa que l'esgarrapar pedres i la seva llibertat està per damunt de tot, crec que roman fins el darrer dia.