Amb tanta bellesa de formes, colors i mides no resulta fàcil fer una tria.
Així com aquests darrers mesos han estat d'allò més eixut, la primavera i principis d'estiu van ser força plujosos i van propiciar una excel·lent floració, especialment en orquídies.
|
Ophrys catalaunica |
L'
Ophrys catalaunica sempre molt escassa com apunta Nuet, aquest any era abundantíssima sobretot per Sta Cecília. De la mateixa família i molt tímida és l'
Epipactis helleborine que habita en peus isolats sota la nord d'Agulles. Aquesta era prop de la Cadireta.
|
Epipactis helleborine |
Encara que conegut per tots, el marcolic
Lilium martagon mereix un lloc destacat d'entre totes les flors que podem trobar a Montserrat per la seva evident singular bellesa.
Lilium martagon
Com altres tants disbarats que van de la mà de l'home, la introducció d'espècies al·lòctones també té mostra a Montserrat. Al torrent de l'Illa al Bruc trobem una planta provinent de l'Himalaia! És la "
Impatiens balfourii" de flors inconfusibles. Aquesta espècie tampoc la consigna Nuet.
|
Impatiens balfourii |
|
Impatiens balfouri |
Espècies ben menudes però d'exquisides formes i colors, l'esperó del sembrat "Delphinium peregrinum" i "Polygala rupestris" amagada sovint sota el romaní
|
Delphinium peregrinum |
|
Polygala rupestris |
Dues més que no apareixen a l'obra de la flora de Montserrat d'en Nuet, la "Lippia nodiflora" i "Oenothera rosea". La primera es trobava ben a prop de la porta del refugi de Sta Cecília i oenothera rosea al torrent de l'Illa al Bruc
|
Lippia nodiflora |
|
Oenothera rosea |
I per acabar tres espècies molt escasses a la muntanya i difícils de veure.
"Erinus alpinus" es concentra a les canal ombrívoles del voltant de Sant Jeroni. La foto està presa a la canal del Moro. Les petites i gràcils flors de "
euphrasia stricta" estaven al costat de la carretera a l'inici del camí que mena als Degotalls. El "Teucrium pyrenaicum" tapissa un punt del camí que porta del revol de la Paella al coll de la Muleia.
|
Erinus alpinus |
|
Euphrasia stricta |
|
Teucrium pyrenaicum |
Com mola! Flors montserratines!!
ResponderEliminarTindré una nova distracció per les aproximacions
Salut!
Ei E.P. jo vaig començar a parar atenció a les plantes després de deu anys! a mi personalment m'ha omplert molt poder anar identificant-les mica en mica i disfrutar de la seva bellesa. Mica en mica ja aniré penjant coses que aquest any ha sigut boníssim.
EliminarEi gràcies per llegir-me.
Magnífic com sempre!
ResponderEliminarGràcies Jaume.
EliminarSalut
Quina preciositat de flors! M'encanten aquestes fotos.
ResponderEliminarGràcies novesflors. Si fas servir alguna foto cap problema.
EliminarÉs increïble alguna de les formes que prenen algunes d'elles!
Salut
Bon reportatge Josep
ResponderEliminarJ Coma
Merci Jordi. Ens veiem per aquí
ResponderEliminarSi que n'és de difícil, la tria. Jo hi afegiria el corniol, però no el vulgaris blau lilós -que també deixa'l anar si n'és de bonic-, sinó un des seus rars peus albins. Premi gros! -exclames- quan n'encertes un...
ResponderEliminarI, deixa-m'ho dir: recordo al Nuet, llavors un jove cepat i jo quasi un nen, al 72, durant dotze dies de Campament d'Alta Muntanya de CEC, als peus del Balaitús... De quan les muntanyes eren més altes i lliures, encara es vivien com un fet social i l'aproximació la feies al costat d'una rècula de matxos carregats amb tot el fato... Un món definitivament perdut...
Tinc al Nuet ben retratat dalt de la Gran Facha, el primer dels meus 3000, escoltant la missa culminal que, i qui li deia que no, ens va oferir Mossèn Zayas.
I, alerta amb el símbol: amb els Infiernos com a teló de fons.
En boca del Josep vaig escoltar per primera vegada paraules tan belles com silene o minuàrtia... Ja veus.
Sí que he trobat peus blancs de xicòria, viola alba o de senet de pobre, però mai n'he vist cap d'aquilegia v! En Nuet és un gran SAVI, però no té gaires ganes d'establir "feed-back". Una ll'astima.
ResponderEliminarQuantes coses que es van perdent. A la feina estem veient com tota la zona nord de l'Urgell s'està convertint al reg i la llar de les aus estepàries cada cop es va fent més menuda i es van roturant les illes d'alzinar que formen el mosaic tan característic de les serres de Bellmunt i Almenara, sempre en pro dels humans!
Minuartia, arenaria i cerastium o silene no són gèneres fàcils per mi. Sort en tinc de l'obra d'en Nuet que em limita molt el nombre de espècies dins el gènere.
Salut Girbén