On el fred mossega

Encara ara miro amunt cada dia quan passo a la nit per sota l'arbre d'en Gibert i entro cap al poble. Si hi ha llum especulo sobre que hi estaran fent, o dels dies que fa que hi són. Dos hiverns sojornats en aquell cim no s'obliden facilment. Com algú va dir referint-se a la Còsmica : "qui no ha estat allà no sap el que allà hi habita".

El "loft" de Sant Jeroni. Novembre o desembre del 95

Era octubre del 1995 i tot fugint d'un dels intents de dur una vida reglada, em planto a Sant Jeroni. Havia començat el desmantellament de l'antiga estació del funicular de la "paret de l'aeri".

L'antic vestíbul de l'estació era un "loft" però sense WC i amb una dutxa que malgrat estar instal·lada , mai va tenir aigua. Durant dos hiverns vàrem haver de cagar pels voltants i rentar-nos a olles d'aigua calenta despullats a la porta del nostre "loft".

Onze anys abans, a l'agost del 84, hi varem passar tot el mes dormint en aquell indret, equipant el que després d'un quart de segle hauria d'acabar convertint-se en un petit abort batejat amb l'antropònim dels seus re-equipadors! Quina anacronia i poca imaginació. Cada matí i després d'esmorzar, carregats amb la nevera de camping i la música, arrencaven vol paret avall per aquella rampa exquitxada de pegats de greix per on sortia la darrera tirada de la AGP. Un cop esmerçat el dia col·locant burils, un petit recés a Sta Ceci i     a la nit altre cop canal amunt cap a l'estació. Poc sospitava que el futur em tornaria dur a aquells dos túnels de pedra.

Principis anys vint construint l'edifici on aniria la maquinària

L'octubre ens enganyava amb la seva tebior, amagant-nos la cruesa de l'hivern que s'acostava. Els plàcids dies que viviem s'haurien de convertir en el nostre petit infern, comandat per aquell sovint fosc individu.
Jornades interminables de feina en aquell cim, en unes condicions duríssimes.

Certament però, varem tenir sempre un àngel vetllant per nosaltres tenint en compte les coses que van passar i només la punta del polze esclafat d'en David com a conseqüència. Un helicopter estavellat, un transformador d'una tona caigut d'un helicopter en ple vol, una tanca tallada amb rotor de cua.

Helicopter estavellat . Hivern 96-97

Els torns d'entre deu i quinze dies seguits a dalt colpejaven la moral de tothom. De vegades una setmana sencera sense veure el sol i sempre envoltats d'aquella boira enganxosa que ho mullava tot, generaven situacions de verdadera tensió. Sempre esperant un núvol esquinçat per on passes un raig de sol, llavors després de dinar amb el got de cafè entre els dits ens col·locavem com llargandaixos en aquell racó a raser dels vents.

Cim de S. Jeroni. Hivern 95-96

Tinc encara molt present aquelles dues immenses rodes de ferro colat d'onze tones cada una. En veritat aquells dos monstres posats allà dalt amb ajut desconegut, van engendrar la curiositat que esdevindria el llibre de l'aeri. Varem esmicolar aquelles rodes amb penes i treballs ,a cops de mall amb tascons de ferro, fent bocins prou xics per moure'ls i llençar-los en aquell profund fosat que finalment es va omplir i va quedar segellat per sempre.

L'Antonio, el soldador, feia els apats mentre t'anava ensenyant les fotos dels seus sis fills, i gràcies a ell menjavem dignament. Dos anys més tard per fi podia publicar el llibre de l'aeri. L'Antonio però, ja no el va poder llegir.

Com no! , també ens vam fer la foto dels coixos.

Encara tinc molt clar aquell dia, de febrer crec, aixecant la paret on hi aniria el diposit de gasoil que anys més tard vessaria paret de l'aeri avall. Eren sobre les nou de la nit i el fred, atiat per un vent tallant era un turment.
Mentrestant, ell dintre de la glorieta de comandament ben calentó, posava la fusta al terra i nosaltres des de fora tot veient-lo el maleiam amb totes les forces. Varem arribar a un punt en que el morter es congelava instantàniament i no podies col·locar el següent "gero". Llavors aquella bèstia negra ens va deixar anar a sopar.

Treballs de càrrega amb l'helicopter

Tot el que anava succeint feia creixer cada cop més una tremenda curiositat per aquells homes que foren capaços de muntar una instal·lació de tal magnitud en aquest inòspit indret.
És difícil descriure el que vaig sentir el dia que vaig obrir aquell álbum de fotografies a l'arxiu dels  FGC. Tot va esdevindre clar. Molts detalls de com es va posar a lloc i es va fer funcionar aquella col·losal obra d'enginyeria. Vaig poder posar cara a aquells ficticis personatges que a principis del 20 barrinaren els quaranta metres de paret per on sortia la darrera tirada de l'AGP.  De fet les imatges d'aquest àlbum donen sentit a tota la resta d'informació purament documental sortida dels diferents arxius.

Tota l'estructura del bastidor als tallers Damians de Barcelona

Trasllat dels cables amb cavalls des de el Port de Barcelona

La coneguda com "Roda Catalina"

Penjats barrinant 

Un dels dos volants d'onze tones.

Un matí diferent a Sant Jeroni. Hivern 95-96

Aquella majestuosa blada prop del pla dels Ocells, testimoni mut de les corrues amb feixuga càrrega que veia passar quan el temps no deixava volar l'helicopter, encara rep les meves visites igual que ho vaig fer aquells dos hiverns.

Portada Vanguardia any 1929

Quelcom inolvidable, aiguabarreig de molts distints sentiment, però que sempre torna al meu cap quan al vespre entro al poble i miro amunt per veure si hi ha algun llum encès allà dalt.

Un fòssil urbà.

-La mare que els va parir! Ja tornen a estar aquí els torracollons aquests que s'enfilen! Remuga un arquer.
Ara em poso al seu lloc i puc imaginar-me el cabreig que els agafava quan algú es posava dins del seu camp de visió a l'hora de tirar amb arc. De fet alguna vegada havien hagut situacions molt tenses.

Després de exhaurir els murs de la recta de l'estadi per fer boulder, es va iniciar la colonització de la Fuixarda i el castell. A la Fuixarda en Belego va obrir les dues primeres vies sobre el formigó projectat amb preses picades però era molt difícil poder escalar-hi ja que la presència de la policia municipal no solia donar temps a poder escalar. Al castell els problemes amb el col·lectiu d'arquers era constant i ara entenc que tenien la seva raó. Llavors allà pel 81 amb disset anys, fer emprenyar a qui no et deixava escalar era molt gratificant.

Bé, us deixo aquí l'altre reportatge d'escalada que es va oferir dintre del programa "Tot esport" i com a continuació del que es va fer a Sant Benet. Era l'any 1985. Com podreu veure  l"atrezzo" és d'època, des de les indumentàries als vehicles que corrien per plaça Espanya. Aquest cop la Mònica Serentill s'afegeix a l'espectacle. La imatge, com l'altre de Sant Benet, és molt deficient, però és el que hi ha.
Us deixo el fòssil.

En clau de "blau". L'abellera de mirall

Inversemblantment la natura vesteix de color blau alguns dels seus animalons i plantes, tot i que això no els fa passar inadvertits. Merla blava, mallarenga blava, blauet etc.
El color blau és molt més freqüent en el món vegetal, però en aquest cas s'uneix, la singular bellesa morfològica de les orquídies amb l'espectacularitat del seu color blau.

 "Ophrys speculum"

Es tracta de l'abellera de mirall "Ophrys speculum" , la més escassa d'aquest gènere a Catalunya.
La caracteritza la màcula gran i lluent de color blau metàlic en el làbel, que li dona la seva singularitat.
Autors com Arnold relacionan la presència d'aquesta planta amb l'himenòpter "Campsoscolia cilliata".
El mascle d'aquesta espècie poc habitual a la meitat nord de Catalunya, és l'encarregat de polinitzar aquesta espècie d'orquídia, és per aixó que Arnold relaciona la presencia d'ambdues espècies.

 "Ophrys speculum"

Aquesta orquídia no la trobem a Montserrat, però no he pogut estar-me'n de mostrar una cosa tan perfecta i bella. Aquests peus van ser fotografiats al terme municipal d'Agramunt (Arnold ja cita el lloc) dintre de la ZEPA Serra Bellmunt-Almenara. Com bé sabem la zona és un pur secarral i curiosament el peus es concentren sota d'algunes alzines però a la banda on l'arbre projecta la seva ombra, tot cercant una mica de "frescor" en tan àrid terreny durant les hores més tòrrides.

 "Ophrys speculum"

Suposo que no cal dir gaire més, només mirar i gaudir d'una creació tan perfecte com efímera.

En el següent enllaç trobeu un dels molts documents que hi han a la xarxa.

l'abellera de mirall pdf

Curiosament tot i l'escassetat de moltes espècies d'orquídies, poques estan protegides. Aquesta no està contemplada en el decret de flora, ni en el PEIN dintre de cap espai natural de protecció especial.

decret flora protegida Catalunya

El manuscrit 53 o les hores de Munich-Montserrat

L'aprenent "Everwinus" practica la decoració "vigne blanche" fins que el mestre "Hildebertus" comenci a deixar-lo treballar sobre la vitela. Everwinus es farà uns farts de llimar el pergamí i moldre pigments fins que el mestre li permeti brandar el pinzell i la ploma d'oca sobre el noble suport. De ben segur passaran anys.

Hildebertus i l'aprenent Everwinus. s.XII

Després d'anys de trastejar amb plomes, pinzells i pergamins en sessions maratoianes estiu rere estiu a la Creu dels Escolans, redescobreixo en Simon Bening i la seva obra.

Montserrat, Creu dels Escolans 1994-2004

S. Bening fou el darrer gran miniador renaixentista amb una ingent producció dels més bells llibres d'hores de l'època, molts per encarrec de l'aristocràcia i la noblesa. A partir de l'implantació progressiva de  l'impremta s'extingeix l'art de la miniatura i amb ella cal·ligrafs i miniadors.
La meva fascinació per en Bening em porta a copiar varies de les seves obres, i fins i tot m'arribo a creure hàbil amb el pinzell tot comparant el seu desembre i el meu".  Que ilús per part meva!.
                                   

"Desembre" 15'2x10'2 cm. Simon Bening s.XVI.
Pigments en pols sobre vitela.
Victoria and Albert Museum.
 London .

Rèplica. Acuarel·la en tub sobre vitela.
Mateixes mides que original.

             

 



Cau a les meves mans "Illuminating the renaissance", un fastuós catàleg d'una exposició de miniatura renaixentista . Quasi sis-centes planes farcides d'extraordinàries reproduccions en color i colmades de coneixements a un preu de riure. Al menys una vintena de planes estan dedicades a l'obra d'en Bening, fascinant!
 Veig que un dels exemplars del cataleg s'anomena: " Munich-Montserrat Hours". Llegeixo i descobreixo que el manuscrit 53 de la Biblioteca de Montserrat és una obra d'en Bening. Tot seguit prenc  "scripta et documenta" del P. Alexandre Olivar, que tants anys feia que tenia a casa, i efectivament, el susdit llibre d'hores m'havia passat inadvertit.
No serà però tasca fàcil accedir a tal llibre i encara més amb la condició de no poder acreditar els teus coneixements amb títols acadèmics. Poso en marxa els pocs contactes que hi tinc dintre de la complexitat de la congregació  i consegueixo una cita amb el llibre i el seu "guardià", en Dom Damià Roure.
Arribat el dia i després de l'espera i de desitjar tant aquell moment... no vaig poder veure el ms.53. Aquella cita va acabar com "El rosari de l'Aurora", i posseit pel dimoniet "Titivillus" vaig muntar un numeret a la sala de consulta de la biblioteca de tan sacre indret. Em sortia foc pels queixals i no se quin munt de renegs van sortir de la meva boca. Em sentia discriminat per motiu del meu limitat nivell acadèmic.
He de dir que aquest cop el meu enuig i la claredat de les meves paraules manifestant la meva indignació, va produir un efecte positiu i finalment vaig poder veure (no tocar) el treball d'en Bening uns dies més tard.

Quina humiliació tant fascinant! No podia creure el que veia. El que aquest home i d'altres del seu taller eren capaços de fer estava a anys llum de les "merdes" que jo pintava. Observava amb una lent les petites miniatures de 3x3 cm, i descobria tot un món a dintre que passava inadvertid a ull nu, no tenia paraules. Allò era 9a i jo feia com a molt 7a, un treball d'aprenent. Una gran lliçó d'humilitat. Després de tenir tan aprop aquest llibre d'hores, no he tornat a pintar mai més. Suposo que fruit d'una barreja d'anacronia, mancances insalvables i una incapacitat de crear la meva propia manera d'expresar-me.

Moltes vegades aparentment les coses que fem ens poden semblar ben fetes, però hem de mirar al voltant amb honestedat, jutjar-nos imparcialment, i fixar-nos en les màximes expressions d'allò que fem, intentar sempre millorar i no justificar les nostres incapacitats amb arguments "inargumentables".
Ara pensem amb la roca com si d'un llenç es tractés. La mateixa línia la podem "crear" de diferents maneres. Se m'acuden per exemple, en grau minvant de compromís i obviant opcions intermitges les següents:
En solitari integral a vista; Per sota amb peces mòbils; Per dalt amb peces fixes
Quin abisme les separa! tot i que de lluny no hi veurem cap diferència si no és que el sol delata alguna xapa. De vegades la diferència és talment com la del "Ecce homo" i l"Ecce mono" de Borja de la bona Cecília Gimenez.

Ecce homo                                Ecce mono

El mateix mal pot fer un pinzell en mans inexpertes com un taladro en la mateixa situació: "irreparable".
 Fins i tot la mateixa via oberta per dalt posarà de manifest si ho ha fet   en "Hildebertus" o l "Everwinus". Però com que aquí sóm tant "catxondos", fem samarretes amb el Crist de la Cecília o justifiquem el fet d'obrir vies farcides d'innecessari ferro amb principis ètico-morals com els següents (cito textual):
“Más vale la moral bajo tierra, que el cuerpo bajo ella”  com a molt V o V+ (fàcil) i Ae 1 
Sóc, actualment, un escalador de : “Panxa Cervesera” o “ de “Bar - Escalada – Bar” és a dir, practico el noble esport del “Baring”   i sobre tot SENSE XAPES, faria anys que estaria jugant a la petanca
Bé, sobra tot comentari.                                          

Petit tribut

De vegades em pregunto si tot plegat ha de tenir un sentit o si totes les coses que et van succeint han de compartir algun tipus de nexe comú, natural o bé induit.
Un escalador a peu de via, observant, mirant, intuint fins i tot com poden ser alguns moviments, o la part amagada de la presa. Un "thai" o un "kicker" abans de pujar al ring, emborratxat d'adrenalina i repetint els moviments que ha fet fins a la sacietat; a dalt del quadrilater mira fixament als ulls del contrincant mentre l'arbit els parla.
Amb corda o sense arrenca el vol. Ha valorat tots els riscos inherents a l'escalada i ha decidit assumir el risc.
La sort, o la mala sort, sempre juga, però no conta. Les assegurances son lluny i no pot caure, però vol enfrontar-s'hi i superar el repte.

Sona la campana, ha estudiat al seu adversari i es creu a la seva alçada. No pot fallar o les conseqüencies poden ser greus; no és cap joc. Però de la mateixa manera que  l'escalador, també ha decidit acceptar el desafiament.
Un arriba a la reunió i l'altre sent el darrer toc de campana. Ambdós han encarat riscos que han superat i res  pot comparar-se amb el que senten en aquests moments. Els qui hi han a peu de via criden i els que hi han al voltant del ring també en un frenetic crit encomanadís.
Quantes analogies, però una gran diferència...la roca no ens tornarà els cops que li poguem donar. Sempre juga amb desventatja. No ho aprofitem per donar-li mes cops del compte.

Valgui aquest fil conductor per retre tribut a un dels millor lluitadors de thai , kick i K1  de tots els temps : en Ramon Dekkers "The diamond". Nascut a Holanda, bressol dels millors lluitadors del món, va morir dimecres als 43 anys mentre anava amb bicicleta per Breda on vivia i tenia el seu gimnàs.

Retirat de la competició al 2006 va ser el primer occidental que va vencer els lluitadors tailandesos a principis dels 90, quan lluitava en la categoria de 64 kg, i la única manera que hi havia de guanyar a Thailàndia era deixant KO al "thai".
Home de breu dicurs i mirada penetrant i inquietant... "la turbina de l'infern".

Aquest és un dels millor videos del seus "highlights", imatges molt ben acompanyades amb la canço "till I colapse" d'Eminem.

Com algú ha dit a la xarxa : Eternal respect, Ramon Dekkers.

Amb flaire a pólvora

Del Clot a la Sagrada Família. Molt sovint hi pujavem. Allà l'Albert o algun coetani seu ens explicava alguna "batalleta".  Mentrestant,  ell dibuixava alguna de les seves populars ressenyes tot assenyalant els merlets, sabines... a l'hora que gesticulant feia el pas clau amb aquella coneguda coreografia.
Amb en "Harry" , en Julio de tant en tant feiem de "cobradors del frac", o de "segurates" de fortuna durant les vacances de Nadal. Eren finals dels 70s i no era fàcil conseguir algun ferro o algun mosquetó, i sempre feiem un bescanvi per la feina feta.
Sempre els he guardat afecte a ell i a la Carmen, i d'any en any sempre els faig alguna visita.
L'any passat i en motiu de l'encàrrec de les cal·ligrafies del baldaquí de la Sagrada Família, vaig passar a fer la visita.
Com sempre mil viaranys diferents porten la nostra conversa a través, com no, del món montserratí; escalades, racons, en Basili...
No recordo com, però de sobte em pregunta si sabia d'on habien sortit els blocs que hi han davant de l'ermita de Sant Benet.
- Collons, doncs de la muntanya no?
Intuia però que m'anava a explicar una història que de ben segur desconeixia.
Amb les seves pauses en els moments adients tot mirant-te per sobre les seves ulleres, l'Albert m'explica la  història.

Albert Iglesias, Carmen Torres i Muntaña  a la finestra (foto col·lecció A. Iglesias)

Allà l'any 1960 en Muntaña feia el servei militar a Barcelona en un polvorí, i sembla ser que com a "divertimento" es va endur cap a Montserrat una carrega de pólvora d'una munició de gran calibre.

Al nostre personatge no se li va acudir res més que després de col·locar la pólvora i una llarga metxa a la llastra de l'agulla del Guarda i detonar-la.

Es veu que es va produir una explosió d'una magnitud que poc s'imaginaven i que va provocar el desprendiment dels blocs que encara estan davant de Sant Benet.

El tarrabastall es va sentir des de el Monestir on hi havia sempre presència de la "Benemérita". De fet em venen al cap esdeveniments, que de vegades no vull ni recordar, durant la castanyada del 84 amb els del "tricormio" com artistes convidats. Els protagonistes que corrien més que en un "encierro" dels S. Fermines, ja us els presentaré un altre dia.

El mateix dia van marxar de S. Benet pel camí de l'Arrel per no passar pel Monestir. 

Sant Benet amb els blocs despresos a la dreta

A l'endemà la guàrdia civil va pujar al refugi sense poder treure'n l'aigua clara del que va succeir
Diu l'Albert que la olor a pólvora va persistir durant molt temps al lloc on va ser col·locada.
Mai millor dit que a Montserrat cada roc, per petit que sigui, té la seva propia història.

Amb l'Albert Iglesias a la botiga. Febrer 2013

Un fòssil montserratí

Un cop més tibarem del bagul dels records. Malauradament si no és així, ara mateix els meus posts no anirien més enllà de notes informatives sobre vies per afectats amb la síndrome del "bloqueig físic-mental per bolt situat per sota els peus".

La qualitat de la imatge és molt dolenta, ja que està digitalitzada d'una cinta de video en bastant mal estat, però crec que paga la pena veure'l.

Sant Benet novembre 1984, era l'estiuet de Sant Martí, no sé perquè, però m'enrecordo d'aquest detall. Reportatge emès a TV3 dins el programa "tot esport" al gener de 1985. Pocs dies abans en "fetge petat" es trinxava un peu a la Panxa, i poca estona més tard qui subscriu aquest blog , s'esparracava dues vertebres en una fosca canal pel seu mal cap. En Basili em feia una imposició de mans i en Toni Jimenez i cia. feien aquell dia dos viatges amb aquella camilla de perxes que pesava un disbarat. He de fer justícia al P. Basili i dir com agnòstic, que sempre he tingut els meus dubtes si aquella imposició de mans va tenir el seu efecte.

Eren els primers anys de vida de l'escalada esportiva i abans de l'irrupció de les malles de colors!

Vies encara assegurades amb "burils" a distàncies respectables, reminiscència dels origens quan s'anava "de buril a buril". Mica en mica es van anar fer "rotpunkts" a totes les vies existents i s'alliberaren altres d'antigues.

Apareixen Alfons Valls, Pep Boixadós "Roso", Quildo Carreter, Josep Batlle, i crec que a la Mòmia hi ha en Joan Olivé dintre el grup que apareix.

He de dir que hi haurà segona part, tot i allò de que segones parts mai van ser bones

Els draps bruts millor rentar-los a casa

Avui llegia un post on un grimpaire ens explicava amb tot luxe de detalls, la seva estada en una comissaria dels "mossos d'esquadra". La seva visita a les dependències era per denunciar que algú havia tret els "bolts" de la primera tirada d'una via que ell mateix havia obert. Després de cercar la ressenya a la xarxa, veig que el llarg estava graduat de II/III. Entre els comentaris al post algú l'havia ja feta sense les assegurances sustretes, i un altre li pregunta que si està segur que la via era seva ja que sembla ser que hi havia material molt vell a la mateixa !!!!!!!!!!!!! ????????????????
 Però no fugim d'estudi. Com a ciutadà té tot el dret a posar en marxa tota la feixuga i lenta maquinària administrativa que al no haver "demandat", la causa serà arxivada com podem imaginar.
La reflexió però em suscita diverses preguntes:
Cal?
Ens beneficien actituds d'aquesta mena?
Estaran els agents de l'autoritat que suposadament han de patrullar per Montserrat del nostre costat,com suggereix el denunciant?
Doncs hauriem de començar per fer-nos la següent pregunta tot i que ens pot semblar ben esgarrifosa:

ÉS, EN BASE A LA NORMATIVA VIGENT, PERMÉS ESCALAR A MONTSERRAT?

Doncs pot ser instructiu fer un repàs de la normativa que està de la banda de l'escalador i la que no.

Començarem amb la creació al 1987 del "parc natural" i la "reseva natural". La creació d'aquestes figures contemplades a la llei 12/1985 del PEIN, impliquen la protecció de tot (rocam,fauna i flora) menys dels "escaladors", tot i que l'escalada es podria defensar com a ús tradicional a l'hora de fer un recurs.
A l'article 3e, llegim que l'organ gestor té la potestat de prohibir la circulació de persones en determinades zones del parc.

L'article 4d del PEIN (sorolls innecessaris que poden destorbar la fauna) és l'utilitzat com a instrument jurídic a l'hora d'aixecar denúncies per no respectar les zones regulades. Actualment el Serveis Juridics es basen en aquest precepte legal per imposar les sancions relacionades amb l'escalada a Montserrat. Les sancions variaran depenent quina espècie s'ha pogut afectar. Així doncs no serà el mateix afectar un falcó pelegri que una cuabarrada catalogada en perill d'extinció.


L'any següent, 1988,es redacta el "pla especial del parc natural de Montserrat", on novament l'escalada no apareix ni com a ús admès ni com a ús no permès.L'article 17 d'aquest pla especial contempla la creació de "reserves integrals" on només estan acceptats els usos científics o els dictats per l'òrgan gestor.
Aquells anys el col·lectiu era petit si ho comparem amb l'actualitat. A tall d'exemple podem dir que era improvable trobar-se algú escalant entre setmana. Innimaginable avui dia!
Resumint: l'impacte de l'escalada era imperceptible i no causava problemes.

D'altra banda hi ha el decret 148/1992 que regula les activitats esportives i fotogràfiques, on al seu article 6 ens diu que caldrà una autorització expressa per "escalar". Per sort aquest decret en la seva part sancionadora "penjava" d'una llei de protecció dels animals ja derogada, i en fer el nou decret legislatiu del 2008 sobre protecció d'animals, van oblidar-se'n. En resum: aquest decret no es pot aplicar per un error dels qui redacten les lleis i un simple recurs d'alçada farà desestimar qualsevol denúncia feta en base a aquest instrument legal.

Afagirem també l'acord de regulació de l'escalada a Montserrat (any 2008) on al seu article 7 ens diu que caldra autorització o comunicació per obrir vies noves depenent de la zona. Tot i que aquest acord no té rang de llei i per tant no es pot utilitzar per sancionar, la denuncia es faria atenen al PEIN i el fet d'incomplir la regulació podria ser, o no, un agravant, tot depenent de l'instructor. Direm també que la mateixa infracció pot ser sancionada a Barcelona i desestimada pels serveis jurídics de Lleida, inversemblant però cert.

Ara passarem a la normativa que defèn a l'escalador... Doncs no existeix de moment cap ni una!

També dir que mentre no hi hagi una llei (estatal,autonòmica o directiva europea d'obligat compliment) que digui com s'han d'obrir les vies d'escalada i la responsabilitat que hi tenen els qui les obren, ningú ens pot reclamar res. Les administracions públiques en canvi, si que tenen responsabilitat de les lesions que es puguin produir per deficiències en  els serveis que han de donar a la ciutadania. Només la jurisprudència (que un tribunal dictés sentència responsabilitzant els aperturistes de vies per danys a tercers) seria eina legal.
Resulta però bastant difícil que facin responsable a algú per una cosa que tu decideixes fer lliurament.
De fet aquest argument sovint és utilitzat per aficionats al taladro i a  l'abundància de bolts.

De tot plegat potser hauriem de triar i prioritzar la conservació de l'entorn (flora, fauna i gea) per sobre de les nostres aficions no exercint tanta pressió com la que estem fent els darrers anys. O bé lliurar-nos a l'anarquia total, però pensem que no serem només nosaltres, perquè ara tots volem deixar la nostra petjada, collar la nostra placa conmemorativa a la paret amb ciment cola o pintar el nostre "graffitti".

Graffitti fet  el 10 de gener de 2013 a Sta Anna

Graffitti fet  el 10 de gener de 2013 a Sta Anna

Potser paga la pena pensar-hi una mica, no fer gaire enrenou, treure una mica de pit i collons i fer llargs de II/III sense bolts; i si tenim draps bruts, rentar-los a casa i no fer-ne tanta propaganda, no sigui que en sortim escaldats.
Ah!, segur que qui va brandar el pot d'espray n'està orgullòs. No se que pot passar si tots els "graffiters" venen a Montserrat a deixar la seva signatura.  Per cert, les xapes i els parabolts són del mateix color que el "graffitti".

"Rasputin"

Tot els matins assoleiats, ell jeia a l'esplanada en un intent d'endur-se la tebior d'aquell valuós sol de tardor, tot barrinant qualsevol cosa molt llunyana i fora de l'abast de la resta dels mortals, i de ben segur als "marges de la ment" ( Margins of mind E7 6b). A l'hora, les campanes (The Bells the Bells E7 6b) colpejades pel ball del dur prepuci (Belldance E5 6b), silencien les misèries carnals dels enviats divins i els seus òrgans flageladors (Organ flagellator E4 5c), mentre pujen envers el "Temple de Venus" pel sacrifici de la inocència.

Un gran creador, un mag, i com a tal i per sort, des de la nostra simple condició, varem gaudir de la seva màgia sense intentar esbrinar el truc, com els nens. Aliens llavors, ara podem copçar la complexitat de la seva personalitat amb alguns textos i curts d'en Redhead.
 Estimat o odiat, però mai la indiferència com a resposta.

entrevista amb J. Redhead

"John Redhead is to climbing what Rasputin was to the Russian Royal Family"
Ken Wilson.

"This book gives me an erection that threatens to prise me off the rock"
Tim Emmet.

On the possibility of a reconciliation with Redhead, a man who was his hero... "No, we're enemies. He is my enemy now"
Johnny Dawes. Sunday observer. June 1996.


" Visions de l'infern o visions de futur? Els dimonis em troben a faltar tot volant pel demunt meu. Ells volaven per sobre, els "Dimonis del Bosco"... Aviat me n'adono que el "Més fosc" està just sobre meu. Ben segur "la poca fe", la cobdícia o una mentida els a convocat aquí. La natura no pot tolerar l'arrogància! Algú en algun lloc està esquerdant-la a la vista d'aquestes criatures. Oblidant-me, es van consolar treient la corda del mosquetó del meu únic lluent "bolt" que protegia el pas clau (la caiguda hauria estat letal), tot llençant el que quedava de mi al capdemunt del penyassegat.

Revelacions, foc de l'infern i maledicció, rabia, no estava preparat per morir.
Mai s'hauria d'haver col·locat el "bolt", però sembla que aquestes lliçons només s'aprenen verdaderament des de la propia experiència.

John Redhead. Fragments de " and one for the crow". P. 46. Demons of Bosch E7 6b.

El "SOUVENIR"

Una petita foto, quatre ratlles d’adolescent i aquella petita llibreta de la “Gilda” recuperada molts anys més tard. El foc però, tornà en cendres els sentiments expressats amb una mal feta “copperplate”, tot afalagant aquell inolvidable color. Ara seria un petit tresor.

Amfiteatre del grec: el jove guerrer guanya la fisura als seus adversaris, amb la corda al pit, com de vell antuvi i amb sabates de mudar. La doncella tota ufanosa i el guerrer ben cofoi.

R1 Via "souvenir "a la Gorra Marinera. 1ª Ascensió. Maig 1982

Indecisió i el dolor de l’espera amb el "souvenir" com a instrument de tortura. L’atzar del destí va voler que ni tan sols un petó de comiat pugui acompanyar el record d’aquelles mans sempre xopes. L'atzar de la “rifa” de la vida i la mort mai s’atura.

El pot de mini de plom i unes inexpertes mans esguerren aquell bocí de conglomerat amb aquelles indecents i innecessàries mal rotulades lletres. 

S’havien d’assumir els riscos . Cap dubte, cap indecisió. No podien produir-se errades en segons quines situacions. Anava així, tu triaves, ningú t’obligava. Tal vegada si el verí d’aquells moments hagués estat més addictiu que l’altre, les coses haurien anat per altres camins.