El mòbil va matar l'estrella de la roca

Les seva llarga cabellera negra es movia al mateix ritme que el seu cos  mentre ballava tot travessant la pedra. Estava tocada amb el do dels “gest”, ja d’ençà que va acaronar les primeres preses de resina.

El seu proporcionat cos i la seva simpatia feia sempre les delícies de tothom que podia gaudir dels seus petits recitals d’aquelles danses verticals.

Sovint al vespre, allà on la mística del so de les campanes i els sons més escatològics es reunien, els ritmes repetitius de Burning , Misty i d’altres, embolcallaven les evolucions dels presents en aquell marc tan psicodèlic.

L’ambient era carregat de testosterona, i ella en gaudia.

Li agradava prendre una dutxa i posar-se aquelles estripades i ajustades malles sense calcetes. Després tot enfonsant les mans en aquella gran i obsoleta bossa de magnesi, flotava per aquell esclat de colors tot acaronant lascivament els forats al seu pas. Inconscientment  donava eixida a la part més luxuriosa i obscena d’ella , exhibint la seva incontestable elasticitat per oferir als presents una clara visió dels racons més desitjats del seu cos. Li excitava saber que era observada i desitjada .Era posseïdora d’un erotisme encara  primari que fins i tot feia bullir la líbido del poc libidinós món de l’egoista fanàtic, desproveït anormalment de l’instint fornicador del mascle.

Tenia però una addicció; necessitava fer “solos”, quasi sempre  amb poca roba. Deia que només així podia experimentar aquella sensació, barreja del que semblava ser ingravidessa i plaer. Potser alló de la consciència kinestèssica, i la tenia enganxada com si d’un opiaci es tractés.

Una vegada més es trobava a peu de via amb poc material i enfilava amunt, sense dubtar, ignorant les conseqüències d’una errada, amb un control total i absolut sobre tot el que la envoltava.

De sobte aquell còdol que havia estat milions d’anys en aquell indret, cedeix sota les forces d’aquells delicats però ferms dits.

El fet de trobar-se només a trenta metres de terra obria una possibilitat de sortir-se’n, mirant primer al seu voltant d’una manera instintiva per veure alguna sortida a aquell que tal vegada seria el darrer vol. Deu metres més avall veu aquelles grans alzines on intentarà aferrar-se desesperadament. Mentrestant

l’efecte de la sensació de la dilatació del temps és fa ben palès al seu cervell. Es revolta com un gat per tal d’agafar aquelles branques que mai aturaran aquell viatge. Presa de la gravetat continua el seu camí, esperant ara ja aquell impacte que no acaba d’arribar. En un darrer esclat d’instint de supervivència, intenta com si d’un felí es tractés, caure dempeus. Els lligaments dels genolls es trenquen com si fossin de paper. Els seus fèmurs s’escapçen esquinçant la pell al malucs i eixint quasi be tots sencers.

Com es pot sentir tant dolor sense perdre la consciència?.

Cridava com no creia que es podia cridar, intentant donar sortida a tant esgarrifós patiment. Un cop i un altre prenia alè i xisclava de nou des d’aquell ja deformat bell cos fins que aquells estripats pulmons ja no es van poder inflar cap cop més.

Llavors algú s’acostà i sacsejà aquelles despulles tornant a provocar un horrorós dolor. Ella torna a cridar a l’hora que la criden pel seu nom i acaronen el seu rostre. Obre els ulls i es veu dintre aquell atrotinat cotxe amb inequívocs signes de l’eccés de la nit d’abans a “Lo Bar”. Les hivernals temperatures, la poca roba i el coma etílic havien estat a punt de fer estralls comparables als del seu malson.

A l’endemà amb el cos una mica atrotinat i amb secuel·les de la nit passada, decideix que no és un bon dia per a fer un “solo”. Millor anar a fer una via tranquil·leta.

Tenia encara molt viu i present aquell malson, va ser quelcom molt real i la va fer pensar; la va fer pensar molt.

La ressaca passava factura amb mal de cap i alguna que altra arcada. El patriarca “Cirera” com sempre espatarrat i amb la cadira del revés, li recorda l’embafada  de la nit d’abans. Mentrestant, el futur gendre  fa un cafè ben llarg i tot seguit ella marxa vers la paret.

A peu de via sonà el maleït mòbil. Ella el mira i... Ja trucaré desprès.

Va fer els dos primers llargs d’un cop, quasi bé cinquanta metres.

Un cop arribada a la repisa munta la reunió i s’aboca envers el seu company . El seu lleuger cos víctima de la gravetat inicia la seva cursa inexorable envers el terra. Ella no entén res. El temps es dilata com en el seu somni, i pot pensar i veure moltes coses. La imatge del "vuit" a mig fer allà dalt que s’allunya la fa comprendre. Aquella trucada del mòbil mentre es feia es nus l’ha traïda.

 Llavors com algú ja va dir, un cop sec... i després el silenci.

A la bústia de veu hi havia un missatge: Ei! fes-te el “bulin” que jo ahir em vaig deixar el vuit a mitjes i vaig tenir un ensurt.