Das wunder von Katalonien

L'any 1993 una productora alemanya feia un documental de 45 minuts dedicat a la muntanya de Montserrat amb el títol que encapçala aquest post.
Al llarg de tres quarts d'hora es fa un recorregut pels recurrents aspectes monàstics i artístics de tot documental dedicat a Montserrat: comunitat benedictina, arquitectura, verge, escolania etc...
Interessant però d'aquest documental és que parla també de les "altres" comunitats que comparteixen l'àmbit montserratí: trobades ufològiques dels dies 11, recerques d'una porta a una altra dimensió dins de les coves del Salnitre, i com no de la comunitat escaladora i l'omnipresent P. Basili.
Us deixo el retall dels fragments on apareixen el P. Basili a la Sta. Creu i en Víctor Pirés, Marcel Millet, Salva González i jo mateix escalant al Cavall. Sí... el temps fa estralls.

Un bienni irrepetible?

Dies enrere fullejava aquella vella llibreta on anotava les vies que feia, malauradament sense la data.. .que ruc! Bé, com havia de pensar en un dia com avui trenta-cinc anys més tard.
Curioses anotacions fetes a posteriori complementaven les ratlles horitzontals que marcaven, suposo, algun ara ja llunyà i desdibuixat canvi llavors crucial: "desequilibri mental", "depuració", "retrobament".
El primer d'aquests encapçalaments serveix "d'incipit" d'una plana farcida d'aquelles inicials  entre parèntesi (S.I.) que tan familiars van ser aquells mesos tan convulsos emocionalment.

Com en Jordi apuntava, els anys 83-84 es va convertir en el bienni dels solos a Montserrat. Durant aquest espai de temps aquest estil va ser utilitzat per bastants dels habituals sobretot a Sant Benet, llavors centre capdavanter indiscutible de l'escalada esportiva.
Els darrers diàlegs a la xarxa sobre els diferents matisos que pot tenir un "solo integral", m'han fet recordar i "remugar" emocions i situacions viscudes, que no pretenen pas fer apologia, especialment perquè ara veig clarament que el rocam montserratí no és el més idoni per aquest estil. Segur que a tots se'ns han trencat un bon grapat de cantos

L'escalada a Montserrat es trobava en l'impàs de l'acceptació de l'escalada esportiva que trencava molts estereotips establerts i topava amb un frontal rebuig de la part més conservadora del col·lectiu, i de la no tant conservadora també. D'alguna manera suposo que aquestes escalades sense cordes eren  també reflex d'un revulsiu a tanta crítica i fins i tot menyspreu envers les noves tendències. Però aquest menyspreu es dirigia fins i tot a les escalades sense cordes que es feien amb una certa assiduïtat llavors, argumentant que era només una mostra del potencial físic i no tenia cap component psicològic.
Un popular escalador escrivia en una missiva al nº 14  la revista Extrem el següent: "...antecesores cuyas gestas ridiculizarian muchos hechos hoy admirados como desgrimpar la Momieta o hacer la via tal y cual sin cuerdas...Con todo esto quiero dar a entender que con el sofisticado material que corre y el estudiado entrenamiento al que algunos se someten, no lo considero una hazaña".
 Bé, el lector opinarà però crec que fa falta alguna cosa més que sofisticat material i entrenament per fer sense cordes vies com les que llavors es feien: la Gabinete ortopédico, la GAM i L'esperó Màgic de la Prenyada; pujada i baixada de la normal del Cavall; el Mur, la Capeta Noves i Cerdà Pokorsky de l'Elefant; Easy Rider i integral Soplamocos (reencuentros+easy rider) a la paret de l'Aeri; Pel davant, Badalona i Buriles rojos a la Panxa; del Frank, Quina i Ariadna a la Miranda de Sant Benet i un ventall de vies de totxo.

1ª en Solo integral (a quatre mans) a l'Esperó màgic de la Prenyada, any 1983. (foto Toni Jimenez)

Però tornem al que realment em va fer escriure aquestes ratlles. Pot tenir matisos un "solo"? Crec que aquesta és verdaderament la pregunta. Jo crec que sí, i notables. Penso que de les diferents maneres que es pot afrontar una escalada en aquest estil: amb arnés o sense; a vista o assajat;  una via difícil però curta davant d'una més fàcil llarga; fer una via ja oberta o obrir-ne una... l'única cosa que tenen en comú és una eventual caiguda, on els aspectes anteriors no influiran en absolut.

I que podria fer que un matís pugui ser tan determinant per uns i de tan poc per altres?
Durant un "solo" no es pensa mai amb el factor "por", ni tan sols en moments on per exemple s'ha de replantejar un pas i retrocedir. És a dir que mai et planteges durant l'ascensió una possible caiguda ja que aquest fet desembocaria en una fatal crisi de pànic. El que ara em desconcerta és per quin mecanisme pots fer que hi hagi l'absència total de por, la qual fins i tot ara m'envaeix només d'imaginar certes situacions viscudes. Ara però, em sembla fascinant la capacitat de poder abstreure't de tot i gaudir realment amb una força bestial d'un solo, o d'una escalada on una caiguda seria fatal.
A partir d'aquest concepte, crec que com algun companys ja apuntava en els diàlegs del "Roques parets", el fet de dur o no arnés i algun element de fixació, implica un compromís molt diferent, .
En cap cas però, desmereix mai una ascensió en aquest estil per algun d'aquests factors, però per mi la diferència de fer un solo amb arnés o sense, o fer-lo a vista o assajat , és evident.

Bé, tot plegat només és una opinió.

430 llunes o l'Anarquia montserratina

Blocs de Santa Cecília.

Ja ho deies bé Joan allò de que canviem els homes i no pas les pedres. A voltes i veient algun pany de roca, sembla ben bé veure-hi abocada tota la nostra ira davant de la seva quasi bé immesurable longevitat que eclipsa la nostra efímera estada.

De que canviem els homes me'n donava fe aquella porta tancada a  pany i forrellat prop del Piteu ;  fa una mica més de vint anys enrere, al mateix lloc un cartell convidava a passar i deia així: "Passeu, a caseta pau i amor".

Ja no es refà amb pedretes blanques aquell reivindicatiu rètol a l'indret de plaça Catalunya, que ja s'ha convertit en un topònim com altre mentre el temps desdibuixa la seva gènesi.

 Al cor de Montserrat veig venir de lluny un "runner", m’aparto per falicitar-li el pas pel corriol, i quan passa per davant meu el miro als ulls i el saludo... ell me’l nega. Enfurismat l’increpo amb un "adéu" pujat de to; el tercer i encoleritzat adéu el fa reaccionar, i me’l torna tot estranyat! El mateix m'ha passat en arribar a un sector i veure com a alguns se’ls desencaixa el rostre quan els saludes i et miren pensant : i ara aquest paio que vol?

Corrues de gent s’enfilen per la Teressina i després (si no avisen a bombers perquè plou) faran un beure a la terrassa de qualsevol conegut bar amb l'arnés posat amb els seus corresponents mosquetons encara penjant. Com és que ningú els ha explicat que criden l’atenció lamentablement?

Mentrestant un individu amb un pot de pintura gris "mimetitza", sota tutela oficial, totes les marques no oficials de GR. Em pregunto el "cervell" que ha arribat a la conclusió que el conglomerat és només gris, i que amb un pot de pintura d'aquest color tot quedaria mimetitzat.

Que coi està passant? Per què la gent no es saluda en creuar-se per un corriol? Per què la gent es caga i es pixa al bell mig dels camins i hi deixa els papers penjant pels matolls com si de boles de Nadal es tractés? Per què les restes de "picnics" sencers queden on s'han fet? El que abans era esporàdic ara s'ha convertit en habitual, i fa realment fàstig passejar per camins com el dels "tres quarts", pels voltants de Can Massana o qualsevol altre lloc dels més transitats.

Pot ser que una part d’aquest "massiu" nou col·lectiu que s'ha convertit en usuari de la muntanya, estigui desubicat lluny del seu habitual medi?. Reflecteixen algunes d’aquestes actituds, tal vegada, la vida urbanita on la individualitat està per sobre d’actituds de grup? És senzillament l’extrapolació del fet que a ciutat no saludo a tothom qui em creuo, el perquè no ho faig amb qui em creuo en un corriol?

El que abans es feia a través per exemple dels centres excursionistes o per tradició familiar, ara sovint es fa a través de la xarxa o els col·legues, obviant un aprenentatge i una cultura inherent de base que comportava unes bones praxis al medi. No vol dir això que abans no es fessin coses mal fetes però, i. d'exemples a Montserrat no en falten. On antigament hi havien els restaurants de Sant Joan i Sant Jeroni, es van abocar durant anys i sistemàticament les deixalles a la canal més propera. O al mateix refugi d'Agulles, on algun dels seus guardes llençava les deixalles a la canal, on van restar fins a l’últim gran aiguat quan van quedar escampades per tota la canal que puja des de Pallers. Una iniciativa popular promuguda `per en Pere Subirana i Xavier Garcia llavors guarda d'Agulles  va dur a terme la neteja de totes aquestes deixalles.

Em pregunto si tot plegat és "l’anarquia" de la que més d’un s’omple la boca quan renega de les tan estigmatitzades i poc populars regulacions que suposadament retallen les nostres llibertats. M’agradaria saber si qui preconitza la susdita anarquia a Montserrat, la vol també en l’àmbit de la seva vida quotidiana. Imagino si és així que no els molestarà que la gent es cagui o es pixi al portal de casa seva; ni que li pintin la façana de casa seva, la foradin sense pietat o que els vehicles circulin per les voreres o per l'esquerra. Em puc imaginar que pintoresc si tots ens poguéssim pintar la façana de casa del color que ens sortis dels pebrots: fúcsia amb rodones blanques o amb els colors de la samarreta del nostre equip de futbol preferit! 

La reflexió tal vegada seria si l’anarquia la volem només en casa aliena.

Malauradament penso que si volem preservar un lloc com pot ser Montserrat amb l'augment desmesurat  d'afluència de gent que ha patit els darrers anys, i que entra al parc per dur a terme diferents activitats, calen unes normes, ja que el gènere humà dissortadament no té prou seny per gestionar-se per si mateix, i si no ens foten garrotada no n'aprenem.

La vall dels mosquits

Si aquest any als blocs del camí de la font de les Guilleumes hi ha hagut un protagonista, han estat indiscutiblement els mosquits, que han fet alguna de les jornades realment angoixants degut a l'exèrcit de mosquits que hi havia.

Bloc del niu. Sibilatrix sit 6c+

Mica en mica es van resolent problemes descoberts i iniciats l'any passat, a l'hora que cada roc ens va descobrint nous camins que a primera vista no hauries imaginat.
Entre els vestigis dels treballs dels antics en forma de paret seca, els diferents blocs quasi bé sempre estan proveïts de les anivellades terrasses, llegat d'aquells antics camperols.

Roc del torrent. Aresta dos dits 6c

L'"Almeja". Provant  La última nit de la Lluerna sit 7b?

Us deixo la coreografia d'Alidaina a les Bessones. Una llarga travessa tècnica i lleugerament desplomada sobre cantell molt petit. Està marcada per un inici dur sobre cantells molt petits de mans i peus seguit d'una zona més generosa i un pas de "nyapa" en descens superada la meitat del recorregut.

                                                    

Després d'un inici de novembre generós, les boires, la humitat i l'ombra que deixa mullats els blocs, fan ja difícil l'escalada en aquesta zona fins a finals d'hivern.

Animalons de ca la Montse (I)

Són els habitants quasi bé sempre silenciosos i muts davant de les nostres agressions a major o menor escala, els més perjudicats per l'impacte de l'esser humà, el qual de vegades obviem o ens sembla d'allò més minso. El col·lectiu usuari del medi (no sols escaladors) no està conscienciat de l'efecte de les nostres activitats sobre ells, i fins i tot a alguns no els preocupa ni els interessa.
Que veiem tots els anys ocells com el duc, la cuabarrada o el falcó pelegri, no vol dir que no haguem
contribuit al fracàs, potser, d'alguna de les seves postes.

Un discret amfibi que viu a Montserrat és el tòtil (alytes obstetricans) .Habita els voltants dels llocs amb aigua: pseudo-cascada de l'inici de les escales de Sant Benet, bassa de Sant Miquel, voltants de les ermites amb cisterna...
Per bé que potser mai l'hem vist, segur que l'hem sentit dies en concret al capvespre i muntant un gran guirigall acústic amb el seu característic cant semblant al del xot.

El trobem també de vegades atrapat a l¡interior de les cisternes.

Com a particularitat el mascle transporta els ous entre les potes del darrera durant un mes abans de dipositar-los a l'aigua.

Tòtil de la cisterna de Sant Jeroni.

Un altre dels habitants de la muntanya són les taràntules (Lycosa sp). Força comuns i estigmatitzades a l'hora donen nom a un conegut topònim de Montserrat.

Taràtula al seu cau prop de Can Massana.

Però per estigmatitzats els campions són els ofidis. Un cas paradoxal  però és el dels vidriols (Anguis fràgilis), que sovint s'associa a les serps quan realment és parent de les sargantanes. Es troben a llocs humits i s'alimenten sobretot de llimacs.

Mascle de vidriol amb els típics ocels blaus vist a l'inici de la canal del pou del gat

Parlant de serps val la pena esmentar una que va aparèixer un dia al roques, parets i agulles i que va ser fotografiada a la quarta reunió de l'aresta de la salamandra si no recordo malament. Es tracta d'una poc freqüent a Montserrat "serp llisa meridional" (Coronella girondica) que és totalment inofensiva.

Serp llisa meridional (Coronella girondica)

Ara bé si parlem de mida i d'agressivitat la serp verda (Malpolon monspessulanus) s'endú el primer premi.

Amb una mida que pot acostar-se als dos metres i un gruix d'uns canell és l'ofidi més gran d'Europa. Tot i tenir dents capaces d'inocular verí, els té molt atrassats i és molt difícil que en una mossegada defensiva ens inoculi el seu veri. Protagonista d'algunes històries d'avis de les "serps amb cabellera", provocades posiblement per restes de pell durant la muda a la part del cap, la veiem habitualment a zones baixes però se n'han vist a la creu dels escolans per exemple.

Exemplar de gran mida de serp verda fotografiada a Agramunt

Albades, capvespres i llocs.

Sempre furgant a la recerca d'allò que dona sentit a l'axioma personal de l'espai - temps : tant temps consumit en un espai tan menut però a l'hora tan fantàstic. Encara ara però em regala sorpreses i màgia.

Encalmades vesprades de tardor temperades en la solitud de l'alzinar madur, on el teu ebri cervell de vegades encara et fa dubtar de l'existència d'algun que altre esser fantàstic. Què sinó hauria de perdurar?
Que efímer i que buit  "per se" l'elemental i primari martiri dels dits emblanquinats, privat del que realment omple i embafa d'allò tan intangible.

Que distint hauria estat tot si aquest rocam no existís! Tan absurdament senzill com absurdament transcendental i profund!

Trenta anys de "Bastardo"

Un octubre d'ara fa trenta anys en John Redhead apareixia a Montserrat, vestia calçotets llargs i prenia te amb llet. Personatge sempre controvertit, i artista multimèdia,  ens deixava aquella tardor del 84 el seu petit llegat.
En una època on només s'havia assolit el 7a a Montserrat, en Redhead destacava no tan sols pel seu superior nivell sinó per l'ús de flotants, especialment d'alguns diminuts RP's que emprà com assegurances en algunes de les vies que obrí durant la seva breu estada. A la seva marxa els locals substituírem  per expansions els llocs on les peces flotants van ser col·locades . Quins campions !!!

1984 Jonh Redhead al "Bastardo" 7b+. Foto Toni Jimenez

Però si hi ha una via que està lligada a la visita d'en Jonh és sense cap dubte el "Bastardo".

Malgrat ell va encadenar la via en el que ells anomenaven "yoyoing" ( si queien començaven des del terra però amb la corda passada per l'assegurança ultima que havien "xapat"), aquell moment ha quedat en la retina i la memòria de tots els que visqueren aquell episodi de l'escalada de Montserrat. No tan sols per la via "per se", sinó també pel magnetisme inherent a ell.

Amb en Jonh al 2008.

Les fotos d'aquells dies testimonien la calidesa d'aquella tardor. Trenta anys més tard i més d'una vintena de l'última visita hi torno.
Tota la setmana ha estat més que benigna de temperatures. A la tarda i un cop a l'ombra, a última hora fins i tot s'hi respiraven moments d'aquells quasi màgics, només esgarrats per algun crit dels  turistes escampats pels voltants.

La situació em rememora moments viscuts en un clar "Flash-back". Gent i cordes en el mateix roc però tot en perfecta harmonia. Les baixades a buscar el pa al "Monas" jugades cada dia a la carta més alta, i l'apat únic d'una sola olla i diverses culleres em venen al cap. En Jaume sojornava cada dia sota la llastra de Trinitats compartint llar amb la resta de moradors eteris del lloc. Silencis perllongats per hores però no pas incòmodes anaven omplin jornades d'aquella "intensa" vida on el temps no tenia quasi bé cap importància.

Sota el Bastardo.

Per moments puc imaginar-me la perfecta solitud d'aquells vells estadants de Sta. Anna, només trencada per alguns ocasionals visitants àvids de tenir algun dels seus tresorets de fusta de boix.

L'atzar fa que just trenta anys després de la visita d'en John, torni al lloc. Per allò de tancar el cercle potser?

Bastardo octubre 2014

Bastardo octubre 2014


Bastardo octubre 2014

Però de tot plegat crec que podem fer-ne una lectura quan veiem els dos pams al voltant de la primera assegurança.

Primera assegurança del Bastardo

No sabem durant quan temps més escalarem a Montserrat, però si el que es veu és el resultat de trenta anys d'activitat, no puc imaginar-me el panorama d'aquí a un segle per exemple, malgrat que la vida de les expansions sigui cada cop més llarga. Podem dir que el conglomerat és etern, però també són perpètues les nafres que hi deixem. 

De la tebior d'aquell octubre vàrem passar passar a l'hivern més cru que recordo a la muntanya. Cap d'any ebri sota el Bastard tot trastejant aquell crani amunt i avall. Després la neu començà a caure la nit de reis d'aquell gener del 85, neu que el fred glaçaria per molts dies.

Bastardo octubre 2014. Video Adri Zamora

                                                                         

El cas "Banesto" i altres afers audiovisuals

Tinc que dir que no sé si per mala sort o perquè sovint és així, les poques experiències viscudes amb productores audiovisuals han estat ben poc enriquidores amb alguna excepció. A tall d'exemple recordo una productora que feia un programa pilot per oferir a TV3 sobre obres civils desaparegudes. Es van posar en contacte amb mi perquè volien que aquesta primera gravació tractés sobre l'Aeri de Sant Jeroni. Jo en aquells moments tenia molt material i notícies al respecte, ja que feia poc temps que havia fet el llibre de l'Aeri. Tenia per exemple còpies de tots els plànols que hi havien a l'arxiu de FFCC relacionats amb l'Aeri, i també d'altres "intimitats" com el llibre on es deixava constancia dels fils trencats dels cables detectats durant les inspeccions anuals.

Llibre on s'apuntaven el fils trencats del cables.

 Tots aquests documents mai em van ser retornats.

Durant aquells anys el col·lectiu de l'escalada, encara relativament reduit, va viure també algun episodi relacionats amb el món audiovisual. Com a curiositat en un càsting per protagonitzar un anunci per la casa Marlboro on la remuneració eren 6000 euros meny impostos (que crec que eren uns 2400 euros per aquest concepte) un dels que s'hi va presentar, a la pregunta de si estaria disposat a tallar-se els cabells, responia que per aquest preu fins i tot les venes!

Situem-nos peró en el cas que ens ocupa. Any 92 , l'empresa "Espais i acrobàcies" , contracta sis escaladores i sis escaladors escollits per càsting per fer un spot publicitari per Banesto.

Es va llogar l'aeròdrom de la Seu d'Urgell durant tres dies, es va construir un enorme decorat situat en el susdit lloc i es van pagar les despeses de tot el personal que hi treballava.

El més curiós del cas va ser que mai va apareixer l'espot enlloc, o que un cop acabat el rodatge regalaven els grans vidres del decorat! Un munt de diners tot plegat per res.
L'any següent esclatava el cas Banesto.

A sota una imatge d'aquell episodi on vàrem repetir fins la sacietat els moviments en el mateix metre quadrat de decorat vestits de "21 botons" i amb sabates de mudar amb soles de goma cuita.

1992 Aeròdrom de la Seu d'Urgell

Una altra de les aventures audio-visuals dutes a terme a Montserrat, va ser el video titulat "El joc de roca" fet l'any 1987 durant l'apogeu de les malles de colors. Esponsoritzada per les cases Boreal, Faders i Grifone (com no) la cinta recull imatges de Montserrat, Sant Llorenç i el Verdon. . Les indumentàries irreverents marcaven la tendència llavors. Un periodiste francès de muntanya que va assistir a la convenció de Montserrat del 87 feia el seguent apunt al número 17 de la revista "Vertical":

Retall del nº 17 de la revista "Vertical"

Tot i que crec que la cinta ja ha corregut per la xarxa us deixo els vora vint minuts de la película "El joc de roca" dedicats a Montserrat, on destaca el "solo" d'en Salva a "la Gran orgia" del totxo del Paco (abans 7a+, ara 7b). Apareixen també imatges del "secretivo" a la "Judas Iscariote " i la "Mengele decapitele" i boulder al totxo del camí de Sant Miquel.

Diapos dins una capsa de cartró

D'aquella oblidada capsa de cartró, prenc aquelles "diapos" que mai havia acabat de mirat bé.

A en Toni com sempre li toca salvar-me i escanejar-les. Després amb el PS fins i tot algú poc destre com jo pot aconseguir un resultat vistós.

Un grapat d'instants capturats de tots aquells llargs estius cremats esgarrapant només uns pocs rocs. De vegades penso que una mica malbaratats, i en d'altres moments me'n sento ben cofoi.

Estiu 1987, 1ª ascensió via "Zimbabwe" 7b+ a la Calavera amb M. Millet a la R

L'any abans Montserrat cremava descobrint l'espectador silenciós que l'estiu següent hauria de gaudir de les vistes d'aquella superba línia sorgida dels traços blaus d'aquell imponent mur. Mur que restaria oblidat durant una dècada fins que en Kim el convertia en un gran sector.

Les curioses transliteracions del castellà d'aquella colla de suissos donaven nom a vies com la "Policieros secretivos" o la "Es a veder" (ya veremos)
 També ells van trobar les restes del veí de Sant Boi que jeia tranquil encara amb texans dins la solitària fondalada i que donaria nom al sector.

1987 "Cuenta atras"

Aliens al desastre succeït i que hauria de repetir-se vuit anys més tard, ens acostumem  a la vista del cadavèric paisatge cremat de part de la muntanya, indrets que ja mai més els tornarem a conèixer tal com eren abans del 86, curiosament alguns d'ells ja no recordo com eren..

Ara faig una mica de repàs i puc valorar més objectivament l'activitat d'aquells frenètics anys enverinats de fanatisme. I no tinc cap dubte de quins itineraris són els millors, de quins al menys llavors encara no s'haurien d'haver obert, i fins i tot dels que mai s'haurien d'haver obert. La pressa però va poder més que el seny.

També trobo dins la caixa de cartró un clar exemple d'una via que mai s'hauria d'haver equipat, és la "Ceguera temporal" sota la Quilla al camí de la Cova, una via lletja, il·lògica i amb un parell de cantos tallats.
Una clara imposició a la pedra d'una línia completament antinatural.

Ceguera temporal

Penso que totes les vies haurien de respondre primer a la visualització d'una línia, ja sigui per la seva geometria, color, estructura etc. En segon lloc que presenti les mínimes possibilitats de permetre l'escalada lliure (jo l'escalada només l'entenc en lliure), i ho dic amb tots els respectes envers l'escalada artificial. I podríem afegir que amb les possibilitats tècniques que hi ha avui dia, hauriem de començar a valorar sempre la possibilitat de l'ús de flotants, que és el que crec que ha de marcar l'evolució del que es va començar a fer fa ara tres dècades.

Marionetas del sistema

D'una estructura i estètica que recorda la Zimbabwe, la "Marionetas del sistema" crec que reflecteix un dels encerts de llavors. Algú però es va prendre la llicència de modificar la situació de les assegurances finals per iniciativa pròpia.

Suposo que massa sovint els que ens enfilem als rocs d'aquesta muntanya fem el que ens sembla sense parar gaire a rumiar-nos-ho.

MÀGIA D'ESTIU O LA RODA DE LES ESTACIONS

La roda de les estacions, com sempre inexorable, dóna pas a un altre estiu. Ara però, ja hem perdut aquell regust a no saps ben bé què que el bon temps duia. La percepció de lentitud de l'hivern i de l ràpid esvaïment de l'estiu ja s'ha transformat en quelcom diferent i equilibrat.

El forat del pany sit 6c

Algunes tonades però encara et duen molt temps enrere fent reviscolar sensacions de temps molt diferents, ni millor ni pitjors, només diferents. Aquell Peter Pan adormit però no pas mort, revifa amb el més subtil alè d'una tarda tèbia enmig de l'alzinar madur o d'una sempre escadussera vista a Montserrat d'aigua corrent.

La Nevera sit 7b

Sempre cercant la màgia d'aquests petits bocins amagats en llocs inversemblants i composant formes impossibles fins ara cobertes d'un vel que les havia fet passar desapercebudes a la meva mirada.

 Petit Paradís 7b

Viaranys que et duen on tu ets el soroll més poc integrat al medi i on el cargolet reclama la seva usurpada propietat. Heures que podrien haver sortit d'alguna de les històries d'en Joanne Kathleen, i salts d'aigua efímers quasi bé imaginaris van conformant aquell món secret paral·lel on fins i tot pots quedar-t'hi atrapat.

Però com cada vegada, la roda de les estacions seguirà girant i els ombrívols paradisos es convertiran en inferns glaçats que no rebran més que alguna llunyana mirada del corriol estant.

El ganivet d'Anaïs sit 7a

Hotel California sit 6a+

Carles a Petit paradís sit 7b+. Foto: Francisquillo

Monalisa 7b. Foto: Francisquillo