lunes, 27 de octubre de 2014

Trenta anys de "Bastardo"


Un octubre d'ara fa trenta anys en John Redhead apareixia a Montserrat, vestia calçotets llargs i prenia te amb llet. Personatge sempre controvertit, i artista multimèdia,  ens deixava aquella tardor del 84 el seu petit llegat.
En una època on només s'havia assolit el 7a a Montserrat, en Redhead destacava no tan sols pel seu superior nivell sinó per l'ús de flotants, especialment d'alguns diminuts RP's que emprà com assegurances en algunes de les vies que obrí durant la seva breu estada. A la seva marxa els locals substituírem  per expansions els llocs on les peces flotants van ser col·locades . Quins campions !!!

1984 Jonh Redhead al "Bastardo" 7b+. Foto Toni Jimenez
Però si hi ha una via que està lligada a la visita d'en Jonh és sense cap dubte el "Bastardo".

Malgrat ell va encadenar la via en el que ells anomenaven "yoyoing" ( si queien començaven des del terra però amb la corda passada per l'assegurança ultima que havien "xapat"), aquell moment ha quedat en la retina i la memòria de tots els que visqueren aquell episodi de l'escalada de Montserrat. No tan sols per la via "per se", sinó també pel magnetisme inherent a ell.

Amb en Jonh al 2008.
Les fotos d'aquells dies testimonien la calidesa d'aquella tardor. Trenta anys més tard i més d'una vintena de l'última visita hi torno.
Tota la setmana ha estat més que benigna de temperatures. A la tarda i un cop a l'ombra, a última hora fins i tot s'hi respiraven moments d'aquells quasi màgics, només esgarrats per algun crit dels  turistes escampats pels voltants.
La situació em rememora moments viscuts en un clar "Flash-back". Gent i cordes en el mateix roc però tot en perfecta harmonia. Les baixades a buscar el pa al "Monas" jugades cada dia a la carta més alta, i l'apat únic d'una sola olla i diverses culleres em venen al cap. En Jaume sojornava cada dia sota la llastra de Trinitats compartint llar amb la resta de moradors eteris del lloc. Silencis perllongats per hores però no pas incòmodes anaven omplin jornades d'aquella "intensa" vida on el temps no tenia quasi bé cap importància.

Sota el Bastardo.
Per moments puc imaginar-me la perfecta solitud d'aquells vells estadants de Sta. Anna, només trencada per alguns ocasionals visitants àvids de tenir algun dels seus tresorets de fusta de boix.
L'atzar fa que just trenta anys després de la visita d'en John, torni al lloc. Per allò de tancar el cercle potser?

Bastardo octubre 2014

Bastardo octubre 2014


Bastardo octubre 2014
Però de tot plegat crec que podem fer-ne una lectura quan veiem els dos pams al voltant de la primera assegurança.

Primera assegurança del Bastardo

No sabem durant quan temps més escalarem a Montserrat, però si el que es veu és el resultat de trenta anys d'activitat, no puc imaginar-me el panorama d'aquí a un segle per exemple, malgrat que la vida de les expansions sigui cada cop més llarga. Podem dir que el conglomerat és etern, però també són perpètues les nafres que hi deixem. 

De la tebior d'aquell octubre vàrem passar passar a l'hivern més cru que recordo a la muntanya. Cap d'any ebri sota el Bastard tot trastejant aquell crani amunt i avall. Després la neu començà a caure la nit de reis d'aquell gener del 85, neu que el fred glaçaria per molts dies.



Bastardo octubre 2014. Video Adri Zamora




                                                                         







8 comentarios:

  1. Convé, i molt, aventurar-se a imaginar el futur montserratí. I encara més fer-ho incloent-hi el factor ferralla abandonada.
    Aquí és alliçonador veure l'estat exhaust del Sot del Bac. Panys de roca, a peu de terra, reblerts de dotzenes de burilades xafades.
    Rovell i més rovell estèril, testimoni de la fúria d'unes poques generacions de picapedrers.
    Si van passar un grapat d'anys abans no aprenguéssim el bon ús de les serres mecàniques, abans no controléssim els seus estralls,
    sembla que ara, de la mateixa manera, toca repensar els trepans.

    ResponderEliminar
    Respuestas
    1. Fins que la majoria no ens adonem de la gran diferència entre la roca sense foradar i un rocam nafrat per tot arreu no farem un pas endavant. És tan evident que cal racionalitzar (no eliminar) l'us del trepant que clama al cel.
      Salut Girbén

      Eliminar
  2. Gran post Josep, tinc un bon record del Bastardo, en una tarda que ara fa 13 anys i va ser magica, una tarda complerta, no se si es la pedra aquell entorn en mig de la vall, pero l'has descrit com es. Al John Redhead no fa gaire el vaig veure en una entrevista de una pel.licula d'escalada a anglaterra.

    Quina epoca, felicitats per el post. Sublim

    ResponderEliminar
  3. Gràcies Ferran pel teu comentari. Paradoxalment en Jonh tot i que ja fa anys que es dedica sobretot a pintar, sempre està present quan es parla d'escalada a Anglaterra, ja que el seu llegat és encara vigent i compromès després de tants anys.
    Salut.

    ResponderEliminar
  4. Toni Jiménez
    Buenos recuerdos.... como dato curioso , dire era el cumpleaños de jonh creo cumplia 38.. y alli mismo nos bebimos una botella de cava, durante muchos años cuando pasabamos a pie de via Jm.Alsina y yo nos gustaba remenar y encontrar la chapa de la botella y con mirada de complicidad nos reiamos... una abraçada Josepeeeeee

    ResponderEliminar
  5. Gracias por compartir tus recuerdos Toni. Fue una época muy intensa que estoy convencido que ninguno de los que la vivimos la olvide.
    Un abrazo Toni.

    ResponderEliminar
  6. Josep, en aix`po de TANCAR CERCLES aquesta via és com una mena de anell magic que ens atrau. Vaig tenir amb ella una mena d'amistat estranya d'aquestes que tinc jo, de tants i tants anys fins que al final, em veig capaç de pujar en estil "minimalista".

    FLIPO COM HI PUJES! ( jo uso el mono amb Esquerra però m'hi quedo i creuo)...vas FLÚTAN!!! Em dóna la sensació que per molt temps que passi l'art no es perd tant com dius..hahahah

    En definitiva...la BASTARDO ha estat per molts com una mena de repte magic derivat de la visita d'aquell "mesies" que (us) va deixar alucinats. Aleshores nosaltres erem les petites guineus que voltavem els festivals dels lleons, a veure què recollíem...
    Just abans del solo també la vaig fer sense els picats ( veien a locals que la van "alliberar") i quasi tenia la mateixa dificultat!!!

    PER CERT, la POKER DE ASES és decididament molt més compromesa i per mi més dura...apart de tenir una coreografia menys definida el pas és més alt i aleatori...també tinc un record fotogràfic al cervell fruit de una foto teva a la primera guía del Toni.

    Feliç de veure't escalant...

    ResponderEliminar
    Respuestas
    1. Ei Tranki gràcies pel teu comentari i afalag! Sí, no sé perquè però el Bastardo té quelcom especial. Vaig parlar amb en John aquesta setmana passada i em va dir que passarà aviat per aquí i que vol repetir-la si està prou en forma. La veritat és que mai he tornat a veure en cap escalador el "do" que ell tenia, més enllà de la dificultat "per se".
      Tinc que tornar a provar la "poker" a veure que em sembla, però certament en aquell moment em va semblar més difícil que el bastardo.
      Estic aprofitant una revifada i tot i que no tinc encara les sensacions d'abans, noto coses bones!!! Ara però el plantejament és : fins que duri. Per cert sense els picats té que tenir un tram d'allò més dur.
      Ei gràcies com sempre Tranki.
      Salut

      Eliminar