miércoles, 13 de marzo de 2013

On el fred mossega

Encara ara miro amunt cada dia quan passo a la nit per sota l'arbre d'en Gibert i entro cap al poble. Si hi ha llum especulo sobre que hi estaran fent, o dels dies que fa que hi són. Dos hiverns sojornats en aquell cim no s'obliden facilment. Com algú va dir referint-se a la Còsmica : "qui no ha estat allà no sap el que allà hi habita".
El "loft" de Sant Jeroni. Novembre o desembre del 95

Era octubre del 1995 i tot fugint d'un dels intents de dur una vida reglada, em planto a Sant Jeroni. Havia començat el desmantellament de l'antiga estació del funicular de la "paret de l'aeri".

L'antic vestíbul de l'estació era un "loft" però sense WC i amb una dutxa que malgrat estar instal·lada , mai va tenir aigua. Durant dos hiverns vàrem haver de cagar pels voltants i rentar-nos a olles d'aigua calenta despullats a la porta del nostre "loft".

Onze anys abans, a l'agost del 84, hi varem passar tot el mes dormint en aquell indret, equipant el que després d'un quart de segle hauria d'acabar convertint-se en un petit abort batejat amb l'antropònim dels seus re-equipadors! Quina anacronia i poca imaginació. Cada matí i després d'esmorzar, carregats amb la nevera de camping i la música, arrencaven vol paret avall per aquella rampa exquitxada de pegats de greix per on sortia la darrera tirada de la AGP. Un cop esmerçat el dia col·locant burils, un petit recés a Sta Ceci i     a la nit altre cop canal amunt cap a l'estació. Poc sospitava que el futur em tornaria dur a aquells dos túnels de pedra.

Principis anys vint construint l'edifici on aniria la maquinària

L'octubre ens enganyava amb la seva tebior, amagant-nos la cruesa de l'hivern que s'acostava. Els plàcids dies que viviem s'haurien de convertir en el nostre petit infern, comandat per aquell sovint fosc individu.
Jornades interminables de feina en aquell cim, en unes condicions duríssimes.

Certament però, varem tenir sempre un àngel vetllant per nosaltres tenint en compte les coses que van passar i només la punta del polze esclafat d'en David com a conseqüència. Un helicopter estavellat, un transformador d'una tona caigut d'un helicopter en ple vol, una tanca tallada amb rotor de cua.

Helicopter estavellat . Hivern 96-97
Els torns d'entre deu i quinze dies seguits a dalt colpejaven la moral de tothom. De vegades una setmana sencera sense veure el sol i sempre envoltats d'aquella boira enganxosa que ho mullava tot, generaven situacions de verdadera tensió. Sempre esperant un núvol esquinçat per on passes un raig de sol, llavors després de dinar amb el got de cafè entre els dits ens col·locavem com llargandaixos en aquell racó a raser dels vents.

Cim de S. Jeroni. Hivern 95-96
Tinc encara molt present aquelles dues immenses rodes de ferro colat d'onze tones cada una. En veritat aquells dos monstres posats allà dalt amb ajut desconegut, van engendrar la curiositat que esdevindria el llibre de l'aeri. Varem esmicolar aquelles rodes amb penes i treballs ,a cops de mall amb tascons de ferro, fent bocins prou xics per moure'ls i llençar-los en aquell profund fosat que finalment es va omplir i va quedar segellat per sempre.

L'Antonio, el soldador, feia els apats mentre t'anava ensenyant les fotos dels seus sis fills, i gràcies a ell menjavem dignament. Dos anys més tard per fi podia publicar el llibre de l'aeri. L'Antonio però, ja no el va poder llegir.
Com no! , també ens vam fer la foto dels coixos.

Encara tinc molt clar aquell dia, de febrer crec, aixecant la paret on hi aniria el diposit de gasoil que anys més tard vessaria paret de l'aeri avall. Eren sobre les nou de la nit i el fred, atiat per un vent tallant era un turment.
Mentrestant, ell dintre de la glorieta de comandament ben calentó, posava la fusta al terra i nosaltres des de fora tot veient-lo el maleiam amb totes les forces. Varem arribar a un punt en que el morter es congelava instantàniament i no podies col·locar el següent "gero". Llavors aquella bèstia negra ens va deixar anar a sopar.

Treballs de càrrega amb l'helicopter
Tot el que anava succeint feia creixer cada cop més una tremenda curiositat per aquells homes que foren capaços de muntar una instal·lació de tal magnitud en aquest inòspit indret.
És difícil descriure el que vaig sentir el dia que vaig obrir aquell álbum de fotografies a l'arxiu dels  FGC. Tot va esdevindre clar. Molts detalls de com es va posar a lloc i es va fer funcionar aquella col·losal obra d'enginyeria. Vaig poder posar cara a aquells ficticis personatges que a principis del 20 barrinaren els quaranta metres de paret per on sortia la darrera tirada de l'AGP.  De fet les imatges d'aquest àlbum donen sentit a tota la resta d'informació purament documental sortida dels diferents arxius.

Tota l'estructura del bastidor als tallers Damians de Barcelona

Trasllat dels cables amb cavalls des de el Port de Barcelona

La coneguda com "Roda Catalina"

Penjats barrinant 

Un dels dos volants d'onze tones.

Un matí diferent a Sant Jeroni. Hivern 95-96
Aquella majestuosa blada prop del pla dels Ocells, testimoni mut de les corrues amb feixuga càrrega que veia passar quan el temps no deixava volar l'helicopter, encara rep les meves visites igual que ho vaig fer aquells dos hiverns.

Portada Vanguardia any 1929
Quelcom inolvidable, aiguabarreig de molts distints sentiment, però que sempre torna al meu cap quan al vespre entro al poble i miro amunt per veure si hi ha algun llum encès allà dalt.






20 comentarios:

  1. Buff quins records.....
    No vem coincidir , pero jo ho vaig passar bastant mal.lament.
    Es la temporada que he passat mes dies sense cambiar-me de roba , ni rentar-me, clar.
    I que cabrón el Graña!!! com ens apretaba.... i com li fotia al wiski x la nit!
    Felicitats x el blog.
    Salut!

    ResponderEliminar
    Respuestas
    1. Quanta raó amb totes i cada una de les coses que dius!
      Gràcies per la visita al blog i espero també haver-te fet reviure algun bon record.
      Salut company

      Eliminar
  2. Són curiosos aquests casos de la vida -> "desforjant" els "ferros" que segurament van "forjar" part de la vida dels que els van muntar, van aconseguir "forjar" records inesborrables dels qui els vau desmuntar,el cicle del ferro!

    Bé, perdó per la paranoia, i al que anava, encara tenen el llibre a l'Ajuntament?

    ResponderEliminar
    Respuestas
    1. Molt bona la paranoia del ferro! Segur que l'enguinyer R. Soler no podia imaginar-se que en menys de cent anys el seu aeri desapareixeria. Tota l'estructura estava feta amb reblons de forja, del quals encara en tinc un, ja t'enviaré la foto.
      Del llibre només se'n va fer una tirada de 500 exemplars i ja fa anys que no n'hi han. Tinc intenció de fer-ne un PDF i passar-lo a qui el vulgui, ja que tot i ser en B/N ara no és bon moment per fer-ne una nova edició.
      Salut company

      Eliminar
    2. Jo, quan es van acabar les tirades impreses de la Guia d'Escalada al Maresme, com que el projecte partia sense afany de lucre, la vaig passar a PDF i li vaig afegir la llicència Creative Commons. Ara la distribueixo a través del blog i queden preservats els meus drets com a autor.

      És una bona idea!

      Eliminar
    3. Sembla molt interessant. Ja m'ho miraré i si tinc algun dubte ja t'envio un e-mail.
      Gràcies Mohawk

      Eliminar
  3. molt bo josep, segueixo amb delit tot el que publiques. Has entrat amb una dinamica com la del barça: sempre a millor.
    Pensa amb mi quan tinguis a punt el PDF del llibre que comentes. M'interessa moltissim.
    Tots hem tingut sentiments contradictoris quan hem sortit d'escalar de l'aeri: per una banda la nostra moral alpinistica ens feia renegar que la industrialització s'hagi apoderat d'aquest trosset de muntanya sagrada pero per altra banda, quan tocavem els primers ferros despres d'estar penjat tot el dia sentiem que ens haviem salvat, suposo que assimilant que arribavem a casa.
    Salut company i que no pari

    ResponderEliminar
    Respuestas
    1. Jo guardo molt bon record sobretot del Llorenç i la Juanita que van viure i treballar a la estació inferior fins que es va clausurar, crec que durant uns quaranta anys.
      Quan començava a escalar a la paret deixaven pujar de franc al meu pare perquè pogués fer fotos des de la cabina. Eren de Monistrol i amb els anys els esdeveniments ens van convertir en veins.
      Gràcies pels teus comentaris company, i ja et dic alguna cosa quan hagi fet el PDF
      Salut

      Eliminar
  4. Recordo que durant l'any que vaig passar en una obra a les afores de Madrid (on també fot una bona rasca) ben sovint ens repetíem:
    "L'obra és bruta i embruteix."

    No sé si al llibre (apunta'm al PDF) hi apareix la foto històrica del Kildo Carreté que acompanya el relat de l'Anglada sobre la seva primera... Si de cas te la passo per correu. Després de la vostra feinada ara és un punt de vista impossible.

    ResponderEliminar
    Respuestas
    1. Jo prefereixo no recordar algunes de les coses que es van fer allà dalt, no per gust sinó per obligació.
      Doncs deconeixia la foto i el relat, gràcies per compartir-ho. Les fotos més antigues de l'Anglada que havia vist, són les que recordo que hi havien a la fonda Xica que eren de l'Albert Iglésies. Quan la vitrina va pujar al bar "la Roca" de la plaça ja va pujar buit.
      És cert que l'aeri era espectacular, però te'n faries creus de les mancances de seguretat que tenia, d'altra part òbvies per la seva edat. Compta amb el PDF
      Salut

      Eliminar
  5. Buenas Rubio,
    me he hecho eco de tu blog y ya le he dado un repaso completo. así que, como ya sería hora de dejar un comentario, lo hago sobre este post. Porque me acuerdo de lo que me venía a la mente cuando subía a escalar en invierno mientras duraba aquella obra: "menuda agonía de trabajo, espero no tener que recurrir a algo así". Y es que, si no era el marrón enganchado en la parte superior de la Paret, era el viento que suele azotar allí arriba...o el simple hecho de permanecer allí.
    Sobre el libro de l'Aeri, ignoraba que estaba agotado. Me queda pendiente su lectura.
    Bueno, pues eso, enhorabuena por la calidad de los posts. No esperaba menos!
    Francisquillo

    ResponderEliminar
    Respuestas
    1. Hombre Francisquillo me alegra saber de ti. Gracias por seguir el blog y que los posts te gusten ya que aunque para mi es un placer escribir, el placer es mayor si a alguien le gusta. Mándame una dirección de correo y cuando tenga solucionado el PDF del libro te lo mando. Un abrazo y nos vemos algún día que pases por Monis.

      Eliminar
  6. Me apunto al reclamo del libro en Pdf, sería todo un placer poder leerlo.

    Un saludo

    ResponderEliminar
    Respuestas
    1. Cap problema, quan ho hagi fet te'l passo.
      Salut

      Eliminar
  7. Eiii Frnciskillo!!! Salut BOw!!!

    Reciordo treure el cap, sortint de una via, i veure , allà estès,l'HELICOPTER, solitari, amb el micròfon de la radio encara penjant i coses a dins!!!

    Vam estar una estona mirant pels voltants per veure si hi havia algú tirat....una mica KAFKIÀ tot plegat!!!

    NO vam trobar ningú per allà, ni a l'estació, i ho vam deixar estar...de vegdes ho explicava i semblava com si ho hagués somniat...ara veig la foto!!!!!!

    Com sempre GRACIES per aclarir tant moments oblidats.

    SOBRE LA VIA a l'aeri...ens hi vam despenjar quan hi havia els burils...quina por...i fins i tot algun cop havia comentat al Salva si podiem tornatr a pujar per allà ( per baix...ho voliem fer en artifo)...però veient la estranyesa de la situació ho vam deixar estar.

    Un cop "re-equipada", ens hi vam acostar, ara ja amb la certesa dels bolts i una resenya.
    Apart que els llargs estaven sense tocar, petant tot i graus incoherents, VA APAREIXER UNA TIRADA EXTRA ( no hi vam arribar), en una de les primeres repeticions. SENSE COMENTARIS.

    I felicitats per la visió...serà una via MOLT DURA i certament de les més extremes i llargues de la paret...VISIONARIS...

    ResponderEliminar
  8. En Boris i jo varem presenciar l'accident en directe mentre treballavem a la zona de l'antic restaurant. El quatre ocupants van sortir il·lèsos miraculosament!! Només algun d'ells va necessitar un xupito de wisky. Eren treballadors de telecomunicacions, ja que el centre ja estava en marxa i l'hivern 96-97 es van fer els treballs de desmantellament de les antigues antenes i construccions que hi havien al voltant de l'antic restaurant i cim de Sant Jeroni.
    Teniem tots els llargs provats i només el de després de plaça Catalunya encara no l'haviem encadenat ja que el grau estava per sobre de les nostres possibilitats en aquells temps. Suposo que en DT ha fet un nyap en la seva línia, jo ja no hi he tornat a passar. Mai he entès com un escalador de la seva categoria (d'això no en tingueu cap dubte)ha protagonitzat episodis que tots coneixem. Realment va ser una llàstima no haver fet la via en aquells moments.
    Salut Tranki

    ResponderEliminar
  9. Josep jo tinc 30 llibres de l' aeri, em va flipar tant que mels vaig quedar tots de la llibreria...diga'm Golum
    cap problema per compartirlos amb qui tu diguis

    ResponderEliminar
    Respuestas
    1. Doncs ets qui en té més! Quan tingui el PDF fet ja faré un post i en tot cas ja faré esment i si vols vendre alguns llibres que la gent es posi en contacte amb tu. La veritat és que la màgia d'un llibre "físic" no la té un PDF.
      Salut i gràcies

      Eliminar
  10. Impressionant relat. Precisament ahir vaig enfilar-mh'i al lloc i no em puc treure del cap tot el que allò era fa escasament 30 anys...y que poc en queda. M'encantaria trobar-ne literatura relacionada, em sembla apassionant.

    https://imageshack.us/scaled/large/254/dsc1434editar.jpg
    https://imageshack.us/scaled/large/27/dsc1439editar.jpg
    https://imageshack.us/scaled/large/705/dsc1443editar.jpg

    Salutacions!

    ResponderEliminar
  11. Ja tinc el llibre en un PDF. A veure com m'arreglo perquè la penya se'l pugui descarregar. No pateixis que ja faré un post quan ho tingui a punt. Salut i gràcies per llegir-me

    ResponderEliminar