lunes, 23 de septiembre de 2013

"Yes we can". Via "Pa siempre" a Ecos

Amb els temps un xic convulsos i decadents en relació a l'abús de les expansions per part d'alguns, us deixo una alenada d'aire fresc. La via "Pa siempre", oberta sense expansions i per baix en una mostra de que si es pot evolucionar i tenir com un dels principals objectius el respecte envers la roca i el medi.



La via s'inicia poc abans d'arribar a la font dels Aurons i acaba a prop de la cota 231 segons el plànol d'en Semir a 1160 metres d'altitud, i que l'han anomenat punta "Trini Climb".

Oberta aquest estiu per "Francis", "Canijo" i Mariajo. Bona feina!


domingo, 22 de septiembre de 2013

Teressians i teressianes (basat en un fet real)

22 de setembre de 2013
8:00 PM.
Bar la Roca
TM de Monistrol de Montserrat. Comarca del Bages.
Un grup d'uns 8 o 10 individus (homes dones i nens) ocupa unes taules a la terrassa. Converses de temàtica no gaire interessant en alta veu (programes de TV un xic "casposos" , locals freqüentats per gent VIP etc).
De sobte informan de la seva fita: la ferrada Teressina, des de on havien vist i fotografiat un animal extrany que semblava una cabra i que penjarien a la xarxa a veure que opinava la gent !!!!!!

Arribada l'hora de marxar, un dels components ens regala la imatge que mostrem.

Terrassa Bar la Roca
Una imatge val més que mil paraules.
Potser sóc molt radical, però sempre he sigut del parer que les vies ferrades, només generen que problemes de massificació, residus i rescats innecessaris, al estar a l'abast de persones insuficienment preparades desconeixedores del "sidral" que poden tenir. I situacions com aquestes donen fe d'aixó. 
Ara  entrariem en l'etern debat de perquè no ho pot fer tothom que vulgui? Però no hi ha resposta complaent per a tots.
Salut

viernes, 20 de septiembre de 2013

Crash pad vs matalàs reciclat... i altres

Desconec si el que veiem a les imatges és habitual a altres llocs on es fa boulder, peró ben aprop de casa he captat aquestes dues instantànies.



Sí, a Montserrat es fan disbarats molt més grossos a nivell mediambiental, no hi ha dubte, però que el col·lectiu col·labori amb visions tan "cutres" ho trobo lamentable. A més ens trobem en un moment que mediàticament sembla que  l'activitat de l'escalada és l'únic problema d'impacte sobre el medi que hi ha a Montserrat, i no ens convenen gens imatges com aquestes que les podrien donar com a falsament generalitzades en algun mitjà de comunicació.

I ja que hi estem posats, "rajarem" una mica de l'administració i l'estat lamentable en que tenen l'antiga "Colonia Puig" de la que són propietaris, i on en pocs dies hi han hagut dos incendis . Una patent mostra de la permanent i eterna desidia que el Patronat mostra per alló que està extramurs del Monestir.




Bé, com sempre és una simple i personal opinió i cadascú és ben lliure de fer i pensar el que li sembli millor.

He d'esmenar el què havia dit en referència  a la propietat d'aquest immoble. Segons m'han manifestat la Colònia encara està en mans de qui ho va comprar i no va poder reobrir el negoci, i tot i que l'administració ha fet oferta de compra, els propietaris no han acceptat. Prego disculpes per l'error.



lunes, 16 de septiembre de 2013

Un meteorit montserratí.

Ja prou extraordinària és la nostra muntanya, però encara ens sorprèn de tant en tant amb algun as a la màniga.
Un investigador anomenat Agustín Alcaraz manté la teoria que un meteorit va impactar on ara hi ha la grabera de Can Mimó, entre Vacarisses i Olesa al costat de la fisura "Crim i càstig" de la que parlavem en un altre post. Segons ens explica però el nostre investigador, el meteorit venia rebotat de Collbató, i després d'arrassar els plans de Sant Miquel i abans d'impactar a la cantera que esmentavem, deixà els seus vestigis de pas a les Paparres. Segons en Alcaraz la superficie arrugada de la roca gris de les Paparres és conseqüencia de les elevades temperatures. Tot plegat ben curiós i sí més no lleugerament argumentat.
Res que aquí tothom amb les seves cabories!

L'home ens explica en quatre videos la seva teoria que fa que vagi més enllà de la curiositat al coincidir amb llocs tan familiars com les Paparres o Montserrat, on en el video ens mostra les marques a la zona de Sant Miquel on suposadament hi han evidències de les agulles escapçades pel pas del seu meteorit.

Us deixo la part  4 i l'enllaç de la part 3 que són les més interessants però podeu trobar al youtube les dues primeres.




martes, 10 de septiembre de 2013

El mòbil va matar l'estrella de la roca


Les seva llarga cabellera negra es movia al mateix ritme que el seu cos  mentre ballava tot travessant la pedra. Estava tocada amb el do dels “gest”, ja d’ençà que va acaronar les primeres preses de resina.
El seu proporcionat cos i la seva simpatia feia sempre les delícies de tothom que podia gaudir dels seus petits recitals d’aquelles danses verticals.
Sovint al vespre, allà on la mística del so de les campanes i els sons més escatològics es reunien, els ritmes repetitius de Burning , Misty i d’altres, embolcallaven les evolucions dels presents en aquell marc tan psicodèlic.



L’ambient era carregat de testosterona, i ella en gaudia.
Li agradava prendre una dutxa i posar-se aquelles estripades i ajustades malles sense calcetes. Després tot enfonsant les mans en aquella gran i obsoleta bossa de magnesi, flotava per aquell esclat de colors tot acaronant lascivament els forats al seu pas. Inconscientment  donava eixida a la part més luxuriosa i obscena d’ella , exhibint la seva incontestable elasticitat per oferir als presents una clara visió dels racons més desitjats del seu cos. Li excitava saber que era observada i desitjada .Era posseïdora d’un erotisme encara  primari que fins i tot feia bullir la líbido del poc libidinós món de l’egoista fanàtic, desproveït anormalment de l’instint fornicador del mascle.

Tenia però una addicció; necessitava fer “solos”, quasi sempre  amb poca roba. Deia que només així podia experimentar aquella sensació, barreja del que semblava ser ingravidessa i plaer. Potser alló de la consciència kinestèssica, i la tenia enganxada com si d’un opiaci es tractés.



Una vegada més es trobava a peu de via amb poc material i enfilava amunt, sense dubtar, ignorant les conseqüències d’una errada, amb un control total i absolut sobre tot el que la envoltava.
De sobte aquell còdol que havia estat milions d’anys en aquell indret, cedeix sota les forces d’aquells delicats però ferms dits.
El fet de trobar-se només a trenta metres de terra obria una possibilitat de sortir-se’n, mirant primer al seu voltant d’una manera instintiva per veure alguna sortida a aquell que tal vegada seria el darrer vol. Deu metres més avall veu aquelles grans alzines on intentarà aferrar-se desesperadament. Mentrestant
l’efecte de la sensació de la dilatació del temps és fa ben palès al seu cervell. Es revolta com un gat per tal d’agafar aquelles branques que mai aturaran aquell viatge. Presa de la gravetat continua el seu camí, esperant ara ja aquell impacte que no acaba d’arribar. En un darrer esclat d’instint de supervivència, intenta com si d’un felí es tractés, caure dempeus. Els lligaments dels genolls es trenquen com si fossin de paper. Els seus fèmurs s’escapçen esquinçant la pell al malucs i eixint quasi be tots sencers.




Com es pot sentir tant dolor sense perdre la consciència?.
Cridava com no creia que es podia cridar, intentant donar sortida a tant esgarrifós patiment. Un cop i un altre prenia alè i xisclava de nou des d’aquell ja deformat bell cos fins que aquells estripats pulmons ja no es van poder inflar cap cop més.
Llavors algú s’acostà i sacsejà aquelles despulles tornant a provocar un horrorós dolor. Ella torna a cridar a l’hora que la criden pel seu nom i acaronen el seu rostre. Obre els ulls i es veu dintre aquell atrotinat cotxe amb inequívocs signes de l’eccés de la nit d’abans a “Lo Bar”. Les hivernals temperatures, la poca roba i el coma etílic havien estat a punt de fer estralls comparables als del seu malson.


A l’endemà amb el cos una mica atrotinat i amb secuel·les de la nit passada, decideix que no és un bon dia per a fer un “solo”. Millor anar a fer una via tranquil·leta.
Tenia encara molt viu i present aquell malson, va ser quelcom molt real i la va fer pensar; la va fer pensar molt.
La ressaca passava factura amb mal de cap i alguna que altra arcada. El patriarca “Cirera” com sempre espatarrat i amb la cadira del revés, li recorda l’embafada  de la nit d’abans. Mentrestant, el futur gendre  fa un cafè ben llarg i tot seguit ella marxa vers la paret.
A peu de via sonà el maleït mòbil. Ella el mira i... Ja trucaré desprès.
Va fer els dos primers llargs d’un cop, quasi bé cinquanta metres.
Un cop arribada a la repisa munta la reunió i s’aboca envers el seu company . El seu lleuger cos víctima de la gravetat inicia la seva cursa inexorable envers el terra. Ella no entén res. El temps es dilata com en el seu somni, i pot pensar i veure moltes coses. La imatge del "vuit" a mig fer allà dalt que s’allunya la fa comprendre. Aquella trucada del mòbil mentre es feia es nus l’ha traïda.
 Llavors com algú ja va dir, un cop sec... i després el silenci.

A la bústia de veu hi havia un missatge: Ei! fes-te el “bulin” que jo ahir em vaig deixar el vuit a mitjes i vaig tenir un ensurt.

miércoles, 4 de septiembre de 2013

Unes escasses i d'altres "úniques"

El gènere "Oxalis" el trobem representat a Montserrat per tres espècies diferents.
En tots els casos tot i que la podem trobar puntualment de forma abundant, no és un gènere molt extès en la zona. L'aspecte de les seves fulles és molt similar a les del conegut "trebol" del gènere "Trifolium", tot i pertànyer a famílies diferents.

L'espècie més vistosa és la "Oxalis articulata" de boniques flors morades amb un llarg peduncle. Abundant a la font de la Mare de Déu al Bruc de la parròquia.

Oxalis articulata
Amb peduncles molt més curts, flors de color blanc i per trobar-la a llocs més assoleiats, es caracteritza la "Oxalis debilis" , coneguda amb el nom popular de "Violins". Aquests peus eren a l'inici del Torrent de Sta Maria ,als replans d'un antic hort prop de la característica gran balma.

Oxalis debilis
El "pa de cucut" (Oxalis corniculata) és el més abundant segons el mapa de distribució d'en Nuet a la seva flora. Amb unes gràcils flors grogues comparteix hàbitat amb la primera espècie que hem vist.

Oxalis corniculata

Ara veurem un parell d'espècies "úniques" en la seva espècie, valgui la redundància. Les podem veure a plena llum del dia i no són gens tímides. Aquest esplèndid exemplar era al bell mig de les escales al camí dels 3/4, per poder-ne gaudir de tota la seva bellesa. De vegades la trobem tancada dins de la seva closca protectora.


La següent espècie és molt comuna a la muntanya, i la trobem a distintes formes i colors i quasi mai n'hi han dos d'iguals. Algunes fins i tot s'enfilen per les verticals parets en forma de punts equidistant i  s'especula si serveix perquè alguna espècie poc espavilada i enfiladissa no es perdi per les dretes parets. Diuen els entesos però que alguna altra espècie les col·loca al seu indret definitiu amb no se sap bé el perquè, ni amb quina finalitat. La que us mostrem té però quelcom d'inquietant i resta inmovil a l'Hort del Malany al peu d'Ecos.












domingo, 1 de septiembre de 2013

La generació que es va distreure amb els "Chiripitifláuticos". Acaronant el 7a. 1983-84

Els "chiripitifláuticos" omplien aquelles ensopides tardes davant de la caixa tonta "Normende" en blanc i negre i amb només la 1ª i l'UHF. Recordo com m'impactava veure en "Locomotoro" com apropava el nas al terra sense caure recte com un canó d'escopeta i després tornava a pujar. Provinents de classes treballadores i amb un poder adquisitiu més aviat justet, els diners pel bitllet de plaça Espanya a Monistrol eren suficient per escapar d'un entorn social encara amb molts prejudicis i pressions, i campar descaradament si calia tot impregnant-nos d'una certa mala reputació.
Bé, tot recordant entre d'altres episodis el de la castanyada del 84 amb corredisses i alguna breu estada a la caserna de la Guardia Civil a Monistrol , tal vegada no era infundada la mala imatge que els locals i l'Staff" del monestir tenien del col·lectiu.

Els "Chiripitifláuticos"
Entre d'altres fets destacables com el susdit de la castanyada del 84 dels que no en farem apologia, l'escalada canviava a mans dels nascuts durant el baby-boom dels 60's i que encara havien begut de les fonts clàssiques, influenciats sense dubte entre d'altres per l'espectacularitat d'imatges arribades de l'altra banda de l'Atlàntic. Quedaven ja més que obsolets aquells tan estimats clàssics com el "Hielo, nieve i roca" d'en Rebuffat.

Per bé que el primer setè a Montserrat sobre el paper va ser el primer llarg de l'Atmosfera Chunga a la Momieta (avui dia 6c+) al setembre del 82, fins un any després i a mans del vingut del "Foro" Txavo Valés, no apreniem el significat del Rotpunkt i s'oblidava allò tan ambigu dels punts de repòs. Al setembre del 83 Txavo feia el primer rotpunkt a la popular Brown sugar.  Per aquells temps, aquell personatge tot brandant un llarg ganivet de cuina, tallava i llençava tot aquell "fi-fi" que es posava al seu abast en aquell vell eremitori, col·laborant al ferm establiment de les més pures normes de l'escalada lliure. En Gancedo sempre gastava mètodes expeditius.

Em ve al record la coïssor que va causar a alguns el 7è graduat al primer llarg de l'Atmósfera". Després de la tercera ascensió a càrrec del nostre amic Armand i en J. Olmo, ens va regalar al llibre de piades de Sant Benet un dels seus acurats dibuixos on deixava de v/v+ el primer llarg. Més tard publicaria a l'Extrem aquesta ressenya fent encara apologia del VI- i fins i tot del pas d'esqueneta!

 1ª ascensió "Atmosfera Chunga". Setembre 1982
Ressenya apareguda a la revista Extrem nº6

Més aprop del que podriem anomenar una addicció a la llibertat montserratina, que no pas un fanatisme de grau, tot el col·lectiu sojornava setmana rera setmana en algun dels epicentres de trobada : Sta Ceci, St. Benet, Camping o Agulles. El limitat poder adquisitiu de llavors al que al·ludiem abans, convertien Ca la Montse en un festival, sovint desenfrenat, a preu de bitllet de carrilet d'anada i tornada.


Camping Montserrat. Estiu del 83. Àfrica, Yose, Àlex Simón, M. Millet, Litos, Patata, T. Saélices, Paco i J. Batlle.
 Foto: Edu Viana
 Tot i que la prioritat ara no crec que fos l'escalada "per se", veient la foto em plau de recordar un fet protagonitzat per Ricardo Estrada "Patata" i que malgrat els trenta anys que han passat és digne de recordar, tenint en compte que encara estàvem molt lluny de pensar en entrenaments seriosos com subliminalment (o no) es desprèn de la foto.
No puc precisar si al 83 o al 84, en "Patata" solcava sense cordes la via "Easy Rider" de la paret de l'Aeri.
El segon llarg que part encara es feia en artificial s'encetava amb alguns passos de les populars i menudes pitonises de fisura. Sovint, fets d'aquells anys només quedaven en el fugaç record del reduït col·lectiu de llavors, a diferència del que passa avui que de ben segur ho veuríem a la xarxa el mateix dia.

En Txavo marxava però ens deixava un petit llegat sense rotpunkt que esdevindria el segon 7a peró el més popular de Sant Benet, "El número de la bestia", encadenat al gener del 85, un mes més tard que la "syncronisity" del Macana del desembre del 84. L'escassetat o podríem dir l'exclusivitat de vies de dificultat, convertien aquestes vies en inevitables icones i punts de trobada de tota la penya.

"Checo" al Número 7a, Yose i Victor a baix. 1984.
A redós del Càmping i a mans del carismàtic i visionari M. Millet, la via "Vais a morir" al "via Crucis" es converteix en el primer 7a de la zona i si la memòria no em traeix en el primer 7a de Montserrat encadenat a la primavera del 84. Us deixo un document de video escalant amb en "Patata" provant la "Vais a morir" al 83. Encara amb dues cordes, peus de gat Galibier , i dues bosses de magnesi una a cada banda, que durant un temps se'n preconitzava el model. La película va ser feta per en Edu Viana.


Coetanis als anteriors la "pastel de buitre" de la Momieta alliberada a l'abril del mateix 85 va ser un altre dels primers 7a, tot i que els intents de fer-la en lliure es remonten a principis del 84, moment de la instantànea que ve, encara usant dues cordes i arnés sencer "Simond". Moments després de la foto, una caiguda arrencava el buril que assegurava el tram aterrant a la rampa increïblement sense conseqüències.

Tercer llarg de "Pastel de buitre" 7a
A partir del 85 la cursa i l'evolució ja va ser imparable tant a nivell de dificultat com en relació al de nombre de vies i d'escaladors. Ara després de tres dècades potser la bèstia que vàrem crear s'ha convertit en un monstre de set caps que tal vegada  ja ha devorat massa pedra, per bé o per mal. O com amb tantes altres coses, és el preu de l'evolució que s'ha de pagar.