martes, 11 de diciembre de 2012

Els tallarols (Sylvia sp)


Els tallarols a Montserrat forman  el grup més nombrós d'ocells que pertanyen al mateix gènere: "Sylvia" .
Són ocells que malgrat el sentim habitualment amb el seu característic cant, no són fàcils de veure ja que es solen moure per entremig de la vegetació. Com a molt territorials que són, en època de zel qualsevol presència d'algun altre mascle en el territori, farà que el propietari el defensi de seguida.
Totes les espècies van ser fotografiades a la zona est (Serrat del Monjos, Bellasona, Collbató).

S'han pogut fotografiar a Montserrat sis espècies diferents de tallarols, però pot ser que n'hi hagi alguna altra espècie. Els veiem a continuació.
Les dues espècies residents tot l'any són el tallarol de casquet "Sylvia atricapilla" i el tallarol capnegre "Sylvia melanocephala".


Femella de tallarol de casquet
Mascle de tallarol de casquet

Mascle de tallarol capnegre


Femella de tallarol capnegre
Les dues espècies següents són poc habituals a la muntanya. El tallarol gros "Sylvia borin" que no és amant de zones àrides com aquesta, i el tallarol enmascarat "Sylvia hortensis" amb el seu característic anell negre al voltant de l'ull.

Tallarol gros

Tallarol enmascarat

La tallareta cuallarga "Sylvia undata" tot i ser un ocell resident tot l'any a Catalunya, el començarem a veure a Montserrat quan comença a notar-se la calor de la primavera. Marxa a terres més baixes acabada la reproducció.

Tallareta cuallarga
El tallarol de garriga "Sylvia cantillans" és un ocell migratori que cria a les nostres contrades. El començarem a veure entre abril i maig, i és molt abundant a totes les vessants de la muntanya. El bigoti blanc és distintiu d'aquesta espècie.

Tallarol de garriga

Femella de talarol de garriga





lunes, 10 de diciembre de 2012

Les Beceroles


El col·legi estava al capdamunt d’aquell dret carrer. Només amb set anys ja aprenies la diferència entre el bé i el mal, entre els àngels i els dimonis, Dos o tres cops per setmana, el mal personificat visitava la nostra classe.. Aquell bastard amb ulleres de pasta negres ens tenia terroritzats, i ell en gaudia. El recordo assegut al passadis central amb els “escollits” en fila india davant seu i cagats de por. Aquell talibà tenia una gran varietat de recursos per tenir sotmesos aquelles quaranta criatures, el seu poder punitiu era esfaraidor. Aquest cop però, la natura es va comportar amb saviesa.


Tagamanent 1979. Qualsevol roc és bo per enfilar-s'hi.


Sota el pati del darrera un descampat sovintejat per rates. Quan la pilota hi queia calia desgrimpar un mur de totxana amb uns forats estratègicament disposats i finalitzar amb un “ramonage” arbre-paret. El moviments havien d’ésser ràpids i l’anada i la tornada frenètics . Si eres sorprès pel “germà” de guàrdia, el càstig podia estar terrible i exemplaritzador per tal de dissuadir la resta d’alumnes.

  X. Perez, R. Bernal, J.Batlle, J. Figueras, J. Duran i I. Gancedo 1979-80
Segona meitat dels setanta. Els dissabtes a la tarda corrien sovint lents entre les parets d’aquell obsolet Centre d’immoral nom, o bé voltant sense rumb fix pels llavors encara permeables Zoo o Montjuic. Al parc de la Ciutadella un dels primers problemes de boulder urbà era resolt fruit de qualsevol d’aquells dies d’aborriment: la bavaresa del vell i estàtic mamut del parc de la Ciutadella.

J. Durán a Sant Llorenç de Munt 1979-80

 La veritat és que sempre m’havia preguntat a qui se li havia acudit bateijar un centre amb aquell nom. Les partides de futbolí es succeïen una darrera l’altra. Aquell vell estri era víctima de la nostra habilitat i el petit gruix dels nostres braços, els quals aixecaven aquell amagat gatell amb una velocitat indetectable per aquell pobre regent del bar, objectiu sovint de les nostres bretolades.
Els diumenges però, aquell agosarat home,treia a la muntanya  aquella colla de petits energúmens incontrolables, abillats amb els tradicionals roxetors i la bota gorda, tal com manaven els cànons. D’ença que recordo aquell sentiment d’ofec i enuig de la tornada cap a ciutat, tot prenent aquells gegantins vagons del Metro que encara posaven en servei els diumenges a la línia I.
La nostra frustració era d’unes dimensions col·lossals. No podíem esperar més per fer servir aquells quatre o cinc mosquetons de ferro i aquell “universal”que no se d’on collons varem treure.

Cim de la Torta 1981

No recordo com una corda de vint metres amb un nus al mig va arribar perillosament a les nostres mans. Surrealista, el cap de setmana aquell no podia anar bé.
 El primer contacte amb la roca provoca la primera caiguda al poc de arrancar. Un rodoló per aquell pendent, pèrdua momentània de consciència i un trau al cap. Sant Feliu de Codines potser, la veritat és que no sé on coi érem.
Les monges d’aquell convent, i suposo que en nom de Déu, neguen l’ajut als vailets. La revenja va ser instantània al més pur estil “punk”.

 Sant Llorenç de Munt 1979-80

L’endemà varem encarar un altre roc també en estil surrealista, ja que és la única manera que es pot escalar amb una corda amb un nus al mig.
Una estreta xemeneia duia el company al cim amb una “maleïda” assegurança que condemnava al segon de corda. El final, evident, un drama amb final feliç.

Uns immesurables desitjos d’escalar es barrejaven amb una por irracional a fer-ho de primer de corda. El tan cobejat permís patern no era mai aconseguit. Era necessari el furtivisme per sortir a escalar. No n’hi havia prou mirant la trilogia Pedraforca-Cavall-Agulles que tots teníem penjada a l’habitació.

Barri del Clot, “apeadero Aragon”, ben d’hora al matí. Un amb poc material que tenia ben amagat al fons de la motxila. L’altre entestat en lluir el casc en un intent de mostrar a la resta del món la seva condició de pela-roques.

  Sot de la Guilla 1981
Sot de Bac. No he acabat mai d’entendre el perquè, però era el lloc on havies de començar a escalar abans d’anar a Montserrat.
No sé si era per tot allò de l’escalada “acrobàtica”de Montserrat, que encara ara em pregunto qui collons s'ho va inventar! El cert és que llavors sovint s'utilitzaba aquests termes per referir-se a l'escalada a Montserrat. 

En “Juan” anava sempre al davant, era prim i àgil. El “Tigre” de veu greu, armat amb un gros bastó  i d’una envergadura considerable, l’assegurava naturalment a “esquena” amb total garantia. Aquell parell van adoptar aquella canalla per uns dies. Indubtablement un abans i un després de la “Germana gran” va existir. Aquella irracional por es va esvair completament. A partir de llavors, un vast món per conquerir s’obria al davant.
      

sábado, 8 de diciembre de 2012

Glopades de moments lúcids



La sense raó de no  saps ben be el què, l’alliberament temporal d’aquells lligams socials i familiars que llavors oprimien i ofegaven d’una manera tan extrema, et porten un cop més, molt lleuger d’equipatge a un altre peu de via.

Tal vegada el contacte amb el buit tan d’hora va fer estralls en aquell cervell que creia tenir-ho tot sota control. Hòstia, malgrat que ja no m’excito davant d’una bona imatge d’escalada, encara em suen les mans quan aquells moments tornen al meu cap.

alpinistes des aristes

Ara ja no puc entendre què fa no perdre el control en aquestes situacions.  Habilitats, o simplement el poc seny?

Allò era tan adictiu  com els opiacis. Cada cop en volies més.
Avui, el simple viatge prudent i amb seny d’alguns d’aquells episodis, et regira els budells tot imaginant l'absència del cordó que et dona vida.
Es innegable que aquestes situacions provoquen estats d’eufòria fruit de la química cerebral. La sensació de plaer aconseguida era extrema algunes vegades. Les paraules d'en John Gill sobre la "consciència Kinestèssica", encaixaven perfectament amb alguns d'aquells moments.   Jonh Gill .

L’instint constant de superació inherent a l’esser humà ?, la set del protagonisme d’algun fet de caire èpic?, o el habitual a voltes mal costum  de voler sempre una mica més?. Ara tant se val.
Ja no queden detalls de llavors, tant sols un record global i la pèrdua de la lucidesa d’uns instants.

alpinistes des aristes

L’obsolet enginy d’en Soler, ja sols passejava de tant en tant amunt i avall sense la feixuga carrega del passatge. Ja ningú s’esgarrifava tot veient el lent pujar dels qui es movien pel que semblava un llis i inaccessible espill a ulls del profà.
Les dues caixes d'alumini penjaven una a cada cap del cable tractor com a muts testimonis d'oblidats vols de 40 metres amb final feliç.

De sobte... dubtes. Ara m’esgarrifo. Uns metres més amunt, desapareixen tots els fantasmes, iniciant un viatge clar, lúcid i estupefaent cap a la sortida.
Quin plaer tan viu, quina descarrega d’endorfines  solcar tan lleuger un mur així.

Esperó màgic

Potser no cal arriscar-se massa, o jugar-s'ho tot, però és segur que superar un desafiament que ningú t’ha imposat i que tries lliurament, provoca uns rius de plaer ben difícils d’explicar.
 La roca i una mica de polsim entre ella i tu, tot plegat en una solitud absoluta, com una bombolla en la que el cervell es realimenta de la mateixa química que causa el plaer. Un plaer viu i addictiu que pot anar massa lluny però.

No es pot sacrificar el “risc”  inherent a l’escalada, i tanmateix necessari al meu parer, per una seguretat imposada que ens han venut com necessària. No serà potser que realment es volen amagar les nostres mancances i les nostres pors, tot esgrimint com a bogeria o inconsciència allò que en realitat és virtuosisme?

No és pas apologia del risc. Sí en canvi una lloança als qui són capaços d’assumir elegantment riscos impensables per a la majoria  de nosaltres. C. Garcia, S. Gonzalez, A. Hubber, D. Potter, A. Honnold i d'altres ens fan entendre tot veient-los escalar, que es troben en una altra dimensió, inabastable per la majoria dels mortals i que va molt més enllà del potencial físic que es pot assolir mitjançant l'entrenament.

Hi ha només un grapat de bons escaladors, la resta objectivament, SÓM més o menys mediòcres.

viernes, 7 de diciembre de 2012

Colors efímers de Montserrat


Un modest intent de copsar els efímers colors i formes d'algunes de les flors de la muntanya.

Cargola "Erodium foetidum"
La cargola és una planta rupícola de la família de les genariàcies, i és troba protegida dins del parc natural.
Les característiques agulles identifiquen aquest gènere.

"Campanula persicifolia"
Bonica campaneta, abundant als vessants nord i est. Baixa fins prop Can Massana

Didalera groga "Digitalis lutea"
La didalera és una planta tóxica com la seva congénere, la didalera "digitalis purpurea" que no la trobem a Montserrat. El seus principis actius actuan sobre el cor.

Frare "orobanche gracilis"
Els frares són molt abundants, i es tracta d'una planta paràsita que viu sobre lleguminoses. En els seus primers estadis ens recorden als esparrecs.


"Aquilegia vulgaris"
Dues imatges d'aquesta peculiar flor, molt extesa per les vessants nord i est.

"Campanula speciosa ssp affinis"







Malgrat la seva abundància, la campaneta grossa "Campanula speciossa ssp affinis" es troba protegida dins l'ambit del parc.













Enganxamosques "ononis natrix"
Planta coberta d'una substàcia molt enganxosa, d'aquí el seu nom popular. Es una lleguminosa escampada arreu
Herba fetgera "Anemone hepatica"
Planta utilitzada com a remeiera, era utilitzada en malalties del fetge per la forma lobulada de les seves fulles, en similitud a aquest òrgan.

Conillets "Antirrhinum majus ssp majus"
Els conillets, és una planta que trobarem per tota lamuntanya i a qualsevol alçada.

Aritjol "Smilax aspera"
Qui no ha maleït aquesta planta enfiladissa? Planta forta i amb punxes que trobem dintre l'alzinar.

Amargot "Urospermum dalechampii" amb llogater


Amargot "Urospermum dalechampii"


 Humil però estètica planta de la família de les compostes. L'amargot el trobarem arreu per prats i vores de camins. Quasi sempre té coleópters al seu interior.

Orella d'ós "Ramonda Myconi"
Coneguda planta que trobarem cobrint les parets dretes de les canals ombrívoles de les cares nord i est.
Creix sobre prims estrats de terra i le flor és d'un bonic color lilós.

Flor de belladona "atropa belladona"
Com quasi bé totes les plantes de la família de les solanàcies, la belladona és una planta molt tóxica.


Prunella grandiflora
Planta de la família de les labiades, que podem trobar per tota la muntanya en llocs ombrívols i humits.

Llengua de ca "cynoglossum creticum"
Planta de la família de les boraginàcies amb petites flor que van del color carmí al blau passant pels violetes.

Sarcocapnos enneaphylla
Planta amb menudes flors blanques que només trobarem en balmats. Aquesta estava prop S. Geroni.

Herba de Sant Robert "Geranium Robertanium"
L'herba de S, Robert la solem trobar formant catifes, i sovint les fulles són d'un característic color vermell.
En tocar les fulles fa un olor fort i poc agradable.



Fumària "fumaria capreolata"
Trobarem la fumària fins a mitja muntanya en ambients ruderals, vores de camins i conreus etc.

Almesquí "Narcissus assoanus"

L'almesquí és una de les primeres flor de l'any a florir. A finals de gener ja podem trobar-ne en llocs assoleiats terres baixes. Apareix des de cotes ben baixes fins als plans de cotes més altes. Aquest narcís te flors d'un intens groc que desprenen un agradable aroma.

Viola "viola sp"
Hi ha quatre espècies diferents de violes a Montserrat. No és fàcil però diferenciar-les.


Cerverina "Catananche caerulea"
Planta de la familia de les compostes d'unes atractives tonalitats blau-liloses. Abundant al vessant nord i est sobre sòls argilosos.

Estepa blanca "Cistus albidus"
L'estepa blanca és l'espècie més abundant del gènere de les cistàcies, escassa però al vessant nord.

Corner "Ameliancher ovalis"
Blanques flors del corner o mallenquera. Arbust molt abundant a Montserrat.

Maduixera "Fragaria vesca"
Escampada a les cares est i nord de la muntanya la maduixera ens regala amb el fruit silvestre més saborós que podem recollir a Montserrat.


Jonça "Aphyllantes monspeliensis"
Molt abundant. Forma mates farcides de flors blaves durant l'època de floració.


Lli "linum narbonense"

Marcet "Dipcadi serotinum"

jueves, 6 de diciembre de 2012

Clàssics de la bibliografia montserratina

A continuació veiem alguns coneguts llibres, i d'altres interessants pel seu contingut, de temàtica montserratina.



Primera edició (1858) del conegut "Tres dias en Montserrat", d'en Cornet i Mas, i gravat de l'antiga façana renaixentista de l'església 

Amb diverses edicions, el popular llibre en la línia de la època ens fa una descripció del monestir i ermites. En aquesta edició les imatges encara són en forma de gravats. Posteriorment ja van ser amb fotografies.

Separata del volum VI de l'Analecta Montserratensia  1925

Interessant separata on trobarem un extens treball de totes les excavacions fetes per en Josep Colomines Roca el primer quart de segle passat. Malhauradament tot aquest material tot i estar servat al monestir, mai s'ha exposat al públic. Amb aquestes restes també s'hi troben dos restes humanes, les trobades a Can Vallés al Bruc i les d'un cos ibèric trobat a la Cova Freda de Collbató.
Sorprén com en Colomines comenta que a la Cova Gran, les restes de ceràmica restaven a flor de terra després de milers d'anys.



En aquest llibre trobem reproduïts els dibuixos d'en Renart i Muntaña encarregats per en Fco. de Zamora.
En Zamora fa una descripció dels diferents pobles i ciutats que visita i al final del llibre s'hi afegeix un bloc de respostes del famós qüestionari.

Narracions montserratines d'en Carreras Candi 1911
En Carreras Candi, conegut historiador i polític català, dedica diferents obres a la muntanya.
"Narraciones Montserratinas" va de la llegendària a la història, tocant el tema dels castells de Montserrat al qual li va dedicar una obra monogràfica que guanyà els Jocs Florals de 1890.



Les Coves del Salnitre i el personatge del "Mansuet" a cavall de la llegendària i la història, ocupa unes quantes monografies dins de la bibliografia montserratina.