sábado, 30 de noviembre de 2013

Dies de glòria.

Ara crec que baixaré i beuré fins que no pugui més,
    i espero que quan em faci vell, no m'assegui a qualsevol lloc pensant-t'hi,
            però segurament que ho faré.
    Sí, segurament m'asseuré, intentant recuperar una mica de glòria, perquè el temps s'esvaeix, 
  i no et deixa altra cosa que històries avorrides... dels dies de glòria.
                                                                                Bruce Springsting. "Glory days".

L'any del Bastard s'havia acabat. Les hores de "Supersumum" a l'esglesia d'Olesa fin i tot en plena nit hivernal, donaven els seus fruits en forma de 7b's com "castigo", "training" o "Krik krik krek". L'era de les malles de colors esclatava i sovint el "cassete" acompanyava les evolucions del personal en llocs tan concorreguts com el camí de la Sta Cova. L'espit reemplaçava al buril encara a l'espera de l'arribada del trepant.

 1985. Via "Training" al camping. 7b
1985. Eren temps de viatges estivals a les gorges del Verdon, tots a provar la "Papi on sight". No podia ser d'altra manera després d'haver estudiat amb detall l'archipopular poster d'en Güllich fent aquesta via. Disbauxa ibèrica entre l'ensopiment del gavatx. El lloctinent del camping somreia davant d'una ampolla plena i alguns pots de "nocilla" amb  farciment abastirien de "rissa tonta" aquella variopinta amalgama de gent. En Carlos Garcia ja voltava tot sol i lleuger per aquells darrers llargs de la fonda gorja mentre els present li clavaven la mirada posant els avantbraços en aquella barana verda.

1985. L'estètica planxa de la Krik Krik Krek 7b
Estiu de 1986, s'organitza la primera competició d'escalada del país a Panticosa "la compe dels 6" alguns l'havien anomenat. Eren sis participants, quin bon rotllo! Crec que tothom va guanyar alguna cosa. Tots ben jovenets eh?

Panticosa 1986. Pelón, Josep, Azucena, Feli i Salva.

D'aquí i amb aquell "Simca 1200" del Salva, varem sortir direcció a Arco i Bardonechia on es celebrava la segona competició i la primera on participava Edlinger. A Bardonechia es va consagrar amb aquell genoll que només ell NO va posar per sortir d'aquell sostre! Més tard i la final només ell va arribar a la cadena. Va quedar ben clar qui era llavors el "puto amo".

Prova de dificultat
Prova de velocitat


















Llevat en Salva que va impressionar a tothom en les proves de velocitat, tots el demés vàrem passar amb més pena que glòria, davant el dominí francès i algun altre personatge fora de sèrie com en Glowatz. La nostra poca disciplina però la vàrem pagar a Arco quan es van adelantar un dia les classificatòries.
Arco-Bardonechia 1986. Feli, Azucena Josep, Salva, Edu Burgada i Juan Aznar.
1987. La convenció a Montserrat i l'escampada de malles de l'amic Cristino de la marca Grifone, guia  els meus records per aquelles dates. Tots ben cofois de mostrar a la resta del món la muntanya amb articles com els que és van publicar a revistes com "Vertcal"  o "Montagnes Magazine". Quines paradoxes, llavors voliem que tothom conegués el lloc i hi vingués a escalar, i ara ens queixem de massificació!

Convenció al Macana amb les omnipresents malles de Grifone
Era Grifone


Els monstres francesos feien ràpidament aquelles vies que tants esforços havien costat per encadenar-les. Estàvem a anys llum dels paios aquells! Segurament la seva disciplina també ho estava, però he de dir que llavors em satisfeia força ser una mica carallot i que això molestés als demés. Recordo estimulant a principis del 80 d'una banda el poder-te cagar al damunt de l'escala tancada de Welzenbach i en qui ho defensaven, i d'altra banda el poder lluir una indumentària prou irreverent que no podies dur quan no eres a la muntanya.

Prol·lífic en compes, aquell mateix any es celebrava a la Riba una competició internacional on novament quedava palesa la hegemonia i superioritat del francesos i la poca experiència dels locals.

Classificatories la Riba 87.
Aquells dies però quan res era impossible i tots els cantos per petits que fossin semblaven prou bons per tibar-li, ja no són més que histories avorrides dels "dies de glòria"









martes, 26 de noviembre de 2013

GRAVITOCLÀSTIC o buscant la bossa de magnessi.

Prop de la carretera i sota la via del cremallera, un bloc que sembla eixit de mans d'un tallador de pedres precioses, descansa d'empeus.


Gravitoclàstic

Descansa com si esperés que l'encastador el prengues i l'encastés sobre algun noble metall ben polit per veure's reflexat en ell i gaudir d'un narcissista modus de les seves propies formes.


Una evident, esmolada i desplomada aresta amb un inici de canto menut, seguida de canto gentil, i una sortida amb un cert grau de compromís on la tentació de sortir de genolls és real, i cal un esforç per tal de guardar les formes i fer una sortida digna.

jueves, 14 de noviembre de 2013

Difícil de triar.

Amb tanta bellesa de formes, colors i mides no resulta fàcil fer una tria.
Així com aquests darrers mesos han estat d'allò més eixut, la primavera i principis d'estiu van ser força plujosos i van propiciar una excel·lent floració, especialment en orquídies.

Ophrys catalaunica
L'Ophrys catalaunica sempre molt escassa com apunta Nuet, aquest any era abundantíssima sobretot per Sta Cecília. De la mateixa família i molt tímida és l'Epipactis helleborine que habita en peus isolats sota  la nord d'Agulles. Aquesta era prop de la Cadireta.
Epipactis helleborine
Encara que conegut per tots, el marcolic Lilium martagon mereix un lloc destacat d'entre totes les flors que podem trobar a Montserrat per la seva evident singular bellesa.

                                       Lilium martagon




Com altres tants disbarats que van de la mà de l'home, la introducció d'espècies al·lòctones també té mostra a Montserrat. Al torrent de l'Illa al Bruc trobem una planta provinent de l'Himalaia! És la "Impatiens balfourii" de flors inconfusibles. Aquesta espècie tampoc la consigna Nuet.

    Impatiens balfourii

    Impatiens balfouri

                                                                                                                                                        Espècies ben menudes però d'exquisides formes i colors, l'esperó del sembrat "Delphinium peregrinum" i "Polygala rupestris" amagada sovint sota el romaní


 Delphinium peregrinum 
       Polygala rupestris
















                                                                                                                 








Dues més que no apareixen a l'obra de la flora de Montserrat d'en Nuet, la "Lippia nodiflora" i "Oenothera rosea". La primera es trobava ben a prop de la porta del refugi de Sta Cecília i oenothera rosea al torrent de l'Illa al Bruc

Lippia nodiflora

Oenothera rosea



















I per acabar tres espècies molt escasses a la muntanya i difícils de veure. "Erinus alpinus" es concentra a les canal ombrívoles del voltant de Sant Jeroni. La foto està presa a la canal del Moro. Les petites i gràcils flors de "euphrasia stricta" estaven al costat de la carretera a l'inici del camí que mena als Degotalls. El "Teucrium pyrenaicum" tapissa un punt del camí que porta del revol de la Paella al coll de la Muleia.


Erinus alpinus
Euphrasia stricta

                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                         
Teucrium pyrenaicum
                                                                                                                                                                                   

sábado, 9 de noviembre de 2013

Els efluvis de Cytherea.


El cos feixug i lent és ja un esvaït miratge d'aquella sensació d'ingravidesa corporal d'antuvi. Cossos enverinats d'aquelles anafrodisíaques endorfines, que tan aviat et  catapultaven al plaer més intens com t'enfonsaven al més profund pou amb l'ajut de tan subjectiu binomi!
Ments tancades i coreografies contínues sense sentit ni ritme amb mans i peus. Una eterna subjugació a tant ancestral i inherent instint.

Espernecs d'aquells records encara de tant en tant et fan suar les mans. Encara de vegades t'envaeix un desig contradictori però:  de creació i de destrucció davant tanta ignomínia. Ja se n'han fet prou de nyaps. No és fàcil ara conjuminar creativitat, solitud, recerca i descoberta d'una manera digna en aquest tan exhaurit  indret.

Aquells oblidats blocs netejats ja fa més d'una dècada i altra cop plens d'aritjols obren un camí. Em submergeixo en la recerca de cada petit esquitx  disseminat per la muntanya. Sempre amb aquell morbo de desvetllar si l'atzar i l'erosió i a voltes l'home, hauran creat una joia o alguna cosa estèril. Acostar-te, i tocar tots el seus racons, acaronar-los, prendre'ls amb força a voltes i d'altres delicadament es converteix ja en un automàtic i interioritzat ritual.

Els efluvis de Cytherea 6c

Aquell petit roc solitari apoiat damunt d'una pedra de clau de volta amagà per uns dies el seu natural i curiós camí de sinuós traçat: "Els efluvis de Cytherea".

Dos gegants amb arestes ben escairades, l'un al costat de l'altre; tenen un lligam que veus instintivament però fins després d'una tranquil·la mirada no t'adones de la seva unió en temps pretèrits



La quilla del vaixell. Els Swingers sit 6a

Com un dels vaixells clavats del mar d'Aral, i separat del seu bessó encara d'empeus, aquest allargassat bloc ens mostra una cara poc amable i molt "nyaposa" que contrasta amb l'antagonista del seu separat germà siamès amb complaents agafadors. Curiosament només comparteixen la verticalitat.

Navegant entre les restes del vaixell tombat Alidaina 7a

La proa esberlada per una neta fissura (Un món sense bolts)  si s'afegeix al final d'Alidàina es converteix en "Alidàina en un món sense bolts" 7b.

                                     
Un món sense bolts sit 6b

Cara nord i cara sud, sol i ombra, nyapa i canto. Un antagonisme que conforma un equilibri perfecte d'aquests dos blocs que en algun moment de la seva longeva vida formaven una sola pedra de conglomerat probablement en algun altre indret no llunyà.

La cara amable del siamès d'empeus.Bondage 6a
Com si d'un joc de nens amb regust  narcisista es tractés, cerco entre allò que abans no havia merescut més que una ràpida llambregada. Regals de pedra envoltats d'aritjols on satisfer aquesta extranya addicció d'una manera INNÒCUA, i on el breu pas del temps ho deixarà tot al seu lloc.

Més enllà de la dificultat "per se", d'altra part per raons òbvies, valguin aquestes ratlles per dignificar alguna cosa que va més enllà de la simple activitat en si, i que pot esdevenir profunda i enriquidora malgrat que el nostre cap ni tan sols arribi a eixir per sobre les capçades de les alzines. I valgui també com a clam i rebuig en contra de la banalització pública que fan alguns personatges de l'escalada,  que tenen com únic objectiu inflar la seva panxa cervesera al bar, i després explicar-ho a tothom fent-ne gala!



miércoles, 30 de octubre de 2013

I JA QUE PARLEM DE FORATS...

Terme municipal de Preixens a cavall entre noguera i Urgell. Un bloc solitari d'arenisca a tocar del canal d'Urgell entre Montclar i Mafet em crida l'atenció i sento aquell irrefrenable desig d'anar-hi.

El bloc


És clar, d'acostar-m'hi, tocar la pedra i agafar instintivament els cantos, quasi bé com si es tractés d'una cosa ancestral i inherent a l'home.
La roca que semblava bona de lluny, és poc compacta i molt esmicoladissa. Després de prendre el canto més proper i mirar on col·locar el peu, alço el cap per veure on anirien les següents mans. Llavors sorpresa!
Un seguit de cantos picats molt antics per l'erosió evident, solquen tot el pany del bloc!

Els forats picats

Forats picats en aquest recó de món, i ves a saber els anys que fa que estan fets. Una mica més amunt un pitó del tipus "Melilla" ens diu que realment els forats eren per pujar escalant assegurats per dalt.
No sabria dir de quina època podria estar fet el que veiem tenint en compte el pitó que hi ha, però en Fatjó en el seu llibre de la història de l'escalada a Montserrat, parla d'aquests pitons a la pàgina 135 i els situa als voltants de 1960.

El Melilla al capdamunt
Que va moure a un o a un grapat d'escaladors a foradar aquest bloc per pujar-hi en lliure?
Adelantats al seu temps? Hauria estat millor plantar uns quants remblons? 

Eternes preguntes sense resposta



jueves, 17 de octubre de 2013

Un forat al conglomerat

Potser és un bon moment per a reflexionar tots plegats, sobre el desgavell en el que ens trobem i camí del col·lapse. Des que els escaladors creiem tenir la potestat de foradar la roca sense cap escrúpol, s'han anat fent disbarats diversos. Avui l'augment exponencial de practicants i el controvertit trepant en mans de quatre eixelebrats han accelerat el procés.



Sentia dir a en Cerdà no fa gaire el punt d'inflexió marcat pel fet de portar el burilador al damunt. Suposo que el fet tenir "moralment" acceptada l'opció de col·locar un burí en lloc de la de baixar-se, ha anat desvirtuant vies obertes sense cap expansió com les arestes d'en Cerdà, normal de la Momieta o Navarro de la Cadireta.
Però és que encara avui dia trobem exemples colpidors com el que ens justifica amb un relat esfereïdor, com van haver de plantar un spit a la TIM de l'aeri davant d'un terrible perill. Segurament haurien d'haver contemplat la possibilitat de baixar, no? Potser ens hem oblidat que practiquem un esport que implica malgrat totes les precaucions, moments en que un error pot ser fatal.

Està clar que l'introducció de les expansions en l'escalada és un fet que va succeir arreu per tal de superar trams llavors considerats impossibles: Puigmal del Cavall a partir del nínxol ect. Molts anys més tard, els cantos picats fan acte de presència amb l'aparició de l'escalada esportiva. Dos fets molt llunyans en el temps però tan propers quan les expansions són de progressió, els populars Ae's. O no podem dir que és igual de nociu foradar la pedra per pujar amb estreps, que foradar la pedra per pujar en lliure? Ara mateix tinc molt clar que a vies com la "Sesion" o "l'Últim Ball" o la part de dalt de l'Arribabà mai s'hi haurien d'haver picat cantos. Llavors peró la nul·la visió de futur i la meva ànsia de pujar en lliure per aquells desploms anul·laven el poc seny que llavors tenia. I com aquests exemples en podriem posar molts més, però no tan sols de l'època de l'arribada de l'esportiva. O és que artificialades prou conegudes com l'Arcoiris , primeres tirades de la Antonio Machin o la part superior de l'AGP de l'Aeri entre d'altres, que són Ae's aporten alguna cosa més enllà de la feixuga feina de martell dels seus aperturistes? Hauria estat un pecat més gran picar cantos i pujar en lliure, o clavar graons i fer una escala de gat? Doncs penso que objectivament el disbarat por ser més o menys gran, però l'error és el mateix : foradar la pedra per sotmetre-la. Inexplicablement encara avui dia s'obren Ae's i es piquen cantos!
I que hem de dir de les ferrades, on el disbarat es multiplica i magnifica en forma de escales de gat o ponts de mico? Verdaderament demencial. No se a qui se li pot haver acudit muntar una via ferrada en un indret desplomat. Exemples com "el joc de les dames" il·lustrarien bé aquestes situacions grotesques.
Entenc que una via ferrada hauria d'esser un indret on majoritàriament progresses pels teus mitjans i la línia de vida és només un element d'assegurança peró en cap cas de progressió.

Tot plegat són exemples del jou imposat a la roca per satisfer els nostres desitjos, amb el resultat de ferros més o menys vells penjant de les parets. Tant fa si el forat és per posar-hi una expansió com per posar-hi els dits.

Qui té però llavors dret podríem dir "ètico-moral" a obrir una via? Tothom? És ètic obrir un V-Ae per un pany de paret que on d'altres obririen un 6a sense deixar-hi cap expansió, només perquè em ve de gust i és legal? . Crec que la resposta sembla prou òbvia!

De la mateixa manera penso que és necessari obrir vies per dalt. Però vies que en cap cas es puguin  obrir en tradicional i amb peces mòvils, on ja s'han assolit dificultats de 7b+!.
 Obrir vies no ha de ser una activitat de "producció" en la que s'ha convertit en algunes zones, on el mateix individu pot obrir varies vies en un dia! Penso que només s'haurien d'obrir vies que realment aportessin alguna cosa a l'escalada i a un mateix, una mica més enllà de la part lúdica.

En tot això hi ha també un reflex del canvi en el procés creatiu a l'hora d'obrir una via o un simple bloc: recerca, visualització etc. Com he dit abans de la creació s'ha passat a la producció en cadena. Lluny de cercar i trobar les vies que ja són a la roca i limitar-nos a assegurar-les, hem passat a creure'ns posseïdors d'un omnipotent "poder creador", i foradar la roca en línies rectes i creure que les vies han aparegut al nostre pas amb el trepant! El resultat final: zones monstruoses farcides de bolts on necessites GPS o xapes de colors per saber quina via fas.



 El fet d'obrir d'una via fins el més petit bloc, a part d'un vessant lúdic, hauria d'esser una eina per superar-te com a escalador a nivell físic i psíquic, i això implica que cada cop ha de ser més difícil superar el nous reptes que ens plantegem.
Al llarg dels darrers trenta any sembla que l'escalada esportiva només ha evolucionat en relació a les assegurances, que sense dubte són millor. El compromís en canvi ha desaparegut, i ens volen fer creure que escalar ha de ser tan segur com asseures al sofà, i tot té que estar sobre-equipat.

D'ença finals del segle XIX, curiosa i inexplicablement Montserrat ha atret molts homes amb la fixació de dominar la muntanya a base de tones de ferro. Així ho testimonien tant els primers projectes de mitjans de transport projectats però no realitzats per sort (un d'ells contemplava fer arribar un funicular a cim del gorro Frigi!) com en els duts a terme especialment a principis del segle passat: funiculars i cremalleres.
Cim de la Paret de l'aeri abans de fer-hi la instal·lació
L'Aeri de Sant Jeroni es un bon exemple d'aquesta "voràgine" de l'acer; caprici nascut de l'enginyer Ramon Soler (família benestant i benefactora del monestir) i que va plantar tones i tones de ferro al capdamunt d'aquell espadat vertical, a més de dinamitar els darrers quaranta metres obrint camí per l'entrada de les cabines a l'estació superior.

Bastidor als tallers Damians del carrer Urgell. Els volants dels extrems és l'únic que en queda al lloc.

Un dels dos volants d'11 tones de ferro colat format per dos peces unides per femelles..
Com a colofó, al 95 s'hi instal·la una antena de 14 tones de ferro i dos-mil cargols en un últim espernec de febre del ferro...esperem.

Antena paret de l'aeri. Muntatge maig 1996

Sí lectors, un conglomerat ple de forats serà el nostre llegat fins que la roca esdevingui bocins altra vegada i tot torni a començar.





lunes, 23 de septiembre de 2013

"Yes we can". Via "Pa siempre" a Ecos

Amb els temps un xic convulsos i decadents en relació a l'abús de les expansions per part d'alguns, us deixo una alenada d'aire fresc. La via "Pa siempre", oberta sense expansions i per baix en una mostra de que si es pot evolucionar i tenir com un dels principals objectius el respecte envers la roca i el medi.



La via s'inicia poc abans d'arribar a la font dels Aurons i acaba a prop de la cota 231 segons el plànol d'en Semir a 1160 metres d'altitud, i que l'han anomenat punta "Trini Climb".

Oberta aquest estiu per "Francis", "Canijo" i Mariajo. Bona feina!


domingo, 22 de septiembre de 2013

Teressians i teressianes (basat en un fet real)

22 de setembre de 2013
8:00 PM.
Bar la Roca
TM de Monistrol de Montserrat. Comarca del Bages.
Un grup d'uns 8 o 10 individus (homes dones i nens) ocupa unes taules a la terrassa. Converses de temàtica no gaire interessant en alta veu (programes de TV un xic "casposos" , locals freqüentats per gent VIP etc).
De sobte informan de la seva fita: la ferrada Teressina, des de on havien vist i fotografiat un animal extrany que semblava una cabra i que penjarien a la xarxa a veure que opinava la gent !!!!!!

Arribada l'hora de marxar, un dels components ens regala la imatge que mostrem.

Terrassa Bar la Roca
Una imatge val més que mil paraules.
Potser sóc molt radical, però sempre he sigut del parer que les vies ferrades, només generen que problemes de massificació, residus i rescats innecessaris, al estar a l'abast de persones insuficienment preparades desconeixedores del "sidral" que poden tenir. I situacions com aquestes donen fe d'aixó. 
Ara  entrariem en l'etern debat de perquè no ho pot fer tothom que vulgui? Però no hi ha resposta complaent per a tots.
Salut

viernes, 20 de septiembre de 2013

Crash pad vs matalàs reciclat... i altres

Desconec si el que veiem a les imatges és habitual a altres llocs on es fa boulder, peró ben aprop de casa he captat aquestes dues instantànies.



Sí, a Montserrat es fan disbarats molt més grossos a nivell mediambiental, no hi ha dubte, però que el col·lectiu col·labori amb visions tan "cutres" ho trobo lamentable. A més ens trobem en un moment que mediàticament sembla que  l'activitat de l'escalada és l'únic problema d'impacte sobre el medi que hi ha a Montserrat, i no ens convenen gens imatges com aquestes que les podrien donar com a falsament generalitzades en algun mitjà de comunicació.

I ja que hi estem posats, "rajarem" una mica de l'administració i l'estat lamentable en que tenen l'antiga "Colonia Puig" de la que són propietaris, i on en pocs dies hi han hagut dos incendis . Una patent mostra de la permanent i eterna desidia que el Patronat mostra per alló que està extramurs del Monestir.




Bé, com sempre és una simple i personal opinió i cadascú és ben lliure de fer i pensar el que li sembli millor.

He d'esmenar el què havia dit en referència  a la propietat d'aquest immoble. Segons m'han manifestat la Colònia encara està en mans de qui ho va comprar i no va poder reobrir el negoci, i tot i que l'administració ha fet oferta de compra, els propietaris no han acceptat. Prego disculpes per l'error.



lunes, 16 de septiembre de 2013

Un meteorit montserratí.

Ja prou extraordinària és la nostra muntanya, però encara ens sorprèn de tant en tant amb algun as a la màniga.
Un investigador anomenat Agustín Alcaraz manté la teoria que un meteorit va impactar on ara hi ha la grabera de Can Mimó, entre Vacarisses i Olesa al costat de la fisura "Crim i càstig" de la que parlavem en un altre post. Segons ens explica però el nostre investigador, el meteorit venia rebotat de Collbató, i després d'arrassar els plans de Sant Miquel i abans d'impactar a la cantera que esmentavem, deixà els seus vestigis de pas a les Paparres. Segons en Alcaraz la superficie arrugada de la roca gris de les Paparres és conseqüencia de les elevades temperatures. Tot plegat ben curiós i sí més no lleugerament argumentat.
Res que aquí tothom amb les seves cabories!

L'home ens explica en quatre videos la seva teoria que fa que vagi més enllà de la curiositat al coincidir amb llocs tan familiars com les Paparres o Montserrat, on en el video ens mostra les marques a la zona de Sant Miquel on suposadament hi han evidències de les agulles escapçades pel pas del seu meteorit.

Us deixo la part  4 i l'enllaç de la part 3 que són les més interessants però podeu trobar al youtube les dues primeres.




martes, 10 de septiembre de 2013

El mòbil va matar l'estrella de la roca


Les seva llarga cabellera negra es movia al mateix ritme que el seu cos  mentre ballava tot travessant la pedra. Estava tocada amb el do dels “gest”, ja d’ençà que va acaronar les primeres preses de resina.
El seu proporcionat cos i la seva simpatia feia sempre les delícies de tothom que podia gaudir dels seus petits recitals d’aquelles danses verticals.
Sovint al vespre, allà on la mística del so de les campanes i els sons més escatològics es reunien, els ritmes repetitius de Burning , Misty i d’altres, embolcallaven les evolucions dels presents en aquell marc tan psicodèlic.



L’ambient era carregat de testosterona, i ella en gaudia.
Li agradava prendre una dutxa i posar-se aquelles estripades i ajustades malles sense calcetes. Després tot enfonsant les mans en aquella gran i obsoleta bossa de magnesi, flotava per aquell esclat de colors tot acaronant lascivament els forats al seu pas. Inconscientment  donava eixida a la part més luxuriosa i obscena d’ella , exhibint la seva incontestable elasticitat per oferir als presents una clara visió dels racons més desitjats del seu cos. Li excitava saber que era observada i desitjada .Era posseïdora d’un erotisme encara  primari que fins i tot feia bullir la líbido del poc libidinós món de l’egoista fanàtic, desproveït anormalment de l’instint fornicador del mascle.

Tenia però una addicció; necessitava fer “solos”, quasi sempre  amb poca roba. Deia que només així podia experimentar aquella sensació, barreja del que semblava ser ingravidessa i plaer. Potser alló de la consciència kinestèssica, i la tenia enganxada com si d’un opiaci es tractés.



Una vegada més es trobava a peu de via amb poc material i enfilava amunt, sense dubtar, ignorant les conseqüències d’una errada, amb un control total i absolut sobre tot el que la envoltava.
De sobte aquell còdol que havia estat milions d’anys en aquell indret, cedeix sota les forces d’aquells delicats però ferms dits.
El fet de trobar-se només a trenta metres de terra obria una possibilitat de sortir-se’n, mirant primer al seu voltant d’una manera instintiva per veure alguna sortida a aquell que tal vegada seria el darrer vol. Deu metres més avall veu aquelles grans alzines on intentarà aferrar-se desesperadament. Mentrestant
l’efecte de la sensació de la dilatació del temps és fa ben palès al seu cervell. Es revolta com un gat per tal d’agafar aquelles branques que mai aturaran aquell viatge. Presa de la gravetat continua el seu camí, esperant ara ja aquell impacte que no acaba d’arribar. En un darrer esclat d’instint de supervivència, intenta com si d’un felí es tractés, caure dempeus. Els lligaments dels genolls es trenquen com si fossin de paper. Els seus fèmurs s’escapçen esquinçant la pell al malucs i eixint quasi be tots sencers.




Com es pot sentir tant dolor sense perdre la consciència?.
Cridava com no creia que es podia cridar, intentant donar sortida a tant esgarrifós patiment. Un cop i un altre prenia alè i xisclava de nou des d’aquell ja deformat bell cos fins que aquells estripats pulmons ja no es van poder inflar cap cop més.
Llavors algú s’acostà i sacsejà aquelles despulles tornant a provocar un horrorós dolor. Ella torna a cridar a l’hora que la criden pel seu nom i acaronen el seu rostre. Obre els ulls i es veu dintre aquell atrotinat cotxe amb inequívocs signes de l’eccés de la nit d’abans a “Lo Bar”. Les hivernals temperatures, la poca roba i el coma etílic havien estat a punt de fer estralls comparables als del seu malson.


A l’endemà amb el cos una mica atrotinat i amb secuel·les de la nit passada, decideix que no és un bon dia per a fer un “solo”. Millor anar a fer una via tranquil·leta.
Tenia encara molt viu i present aquell malson, va ser quelcom molt real i la va fer pensar; la va fer pensar molt.
La ressaca passava factura amb mal de cap i alguna que altra arcada. El patriarca “Cirera” com sempre espatarrat i amb la cadira del revés, li recorda l’embafada  de la nit d’abans. Mentrestant, el futur gendre  fa un cafè ben llarg i tot seguit ella marxa vers la paret.
A peu de via sonà el maleït mòbil. Ella el mira i... Ja trucaré desprès.
Va fer els dos primers llargs d’un cop, quasi bé cinquanta metres.
Un cop arribada a la repisa munta la reunió i s’aboca envers el seu company . El seu lleuger cos víctima de la gravetat inicia la seva cursa inexorable envers el terra. Ella no entén res. El temps es dilata com en el seu somni, i pot pensar i veure moltes coses. La imatge del "vuit" a mig fer allà dalt que s’allunya la fa comprendre. Aquella trucada del mòbil mentre es feia es nus l’ha traïda.
 Llavors com algú ja va dir, un cop sec... i després el silenci.

A la bústia de veu hi havia un missatge: Ei! fes-te el “bulin” que jo ahir em vaig deixar el vuit a mitjes i vaig tenir un ensurt.

miércoles, 4 de septiembre de 2013

Unes escasses i d'altres "úniques"

El gènere "Oxalis" el trobem representat a Montserrat per tres espècies diferents.
En tots els casos tot i que la podem trobar puntualment de forma abundant, no és un gènere molt extès en la zona. L'aspecte de les seves fulles és molt similar a les del conegut "trebol" del gènere "Trifolium", tot i pertànyer a famílies diferents.

L'espècie més vistosa és la "Oxalis articulata" de boniques flors morades amb un llarg peduncle. Abundant a la font de la Mare de Déu al Bruc de la parròquia.

Oxalis articulata
Amb peduncles molt més curts, flors de color blanc i per trobar-la a llocs més assoleiats, es caracteritza la "Oxalis debilis" , coneguda amb el nom popular de "Violins". Aquests peus eren a l'inici del Torrent de Sta Maria ,als replans d'un antic hort prop de la característica gran balma.

Oxalis debilis
El "pa de cucut" (Oxalis corniculata) és el més abundant segons el mapa de distribució d'en Nuet a la seva flora. Amb unes gràcils flors grogues comparteix hàbitat amb la primera espècie que hem vist.

Oxalis corniculata

Ara veurem un parell d'espècies "úniques" en la seva espècie, valgui la redundància. Les podem veure a plena llum del dia i no són gens tímides. Aquest esplèndid exemplar era al bell mig de les escales al camí dels 3/4, per poder-ne gaudir de tota la seva bellesa. De vegades la trobem tancada dins de la seva closca protectora.


La següent espècie és molt comuna a la muntanya, i la trobem a distintes formes i colors i quasi mai n'hi han dos d'iguals. Algunes fins i tot s'enfilen per les verticals parets en forma de punts equidistant i  s'especula si serveix perquè alguna espècie poc espavilada i enfiladissa no es perdi per les dretes parets. Diuen els entesos però que alguna altra espècie les col·loca al seu indret definitiu amb no se sap bé el perquè, ni amb quina finalitat. La que us mostrem té però quelcom d'inquietant i resta inmovil a l'Hort del Malany al peu d'Ecos.












domingo, 1 de septiembre de 2013

La generació que es va distreure amb els "Chiripitifláuticos". Acaronant el 7a. 1983-84

Els "chiripitifláuticos" omplien aquelles ensopides tardes davant de la caixa tonta "Normende" en blanc i negre i amb només la 1ª i l'UHF. Recordo com m'impactava veure en "Locomotoro" com apropava el nas al terra sense caure recte com un canó d'escopeta i després tornava a pujar. Provinents de classes treballadores i amb un poder adquisitiu més aviat justet, els diners pel bitllet de plaça Espanya a Monistrol eren suficient per escapar d'un entorn social encara amb molts prejudicis i pressions, i campar descaradament si calia tot impregnant-nos d'una certa mala reputació.
Bé, tot recordant entre d'altres episodis el de la castanyada del 84 amb corredisses i alguna breu estada a la caserna de la Guardia Civil a Monistrol , tal vegada no era infundada la mala imatge que els locals i l'Staff" del monestir tenien del col·lectiu.

Els "Chiripitifláuticos"
Entre d'altres fets destacables com el susdit de la castanyada del 84 dels que no en farem apologia, l'escalada canviava a mans dels nascuts durant el baby-boom dels 60's i que encara havien begut de les fonts clàssiques, influenciats sense dubte entre d'altres per l'espectacularitat d'imatges arribades de l'altra banda de l'Atlàntic. Quedaven ja més que obsolets aquells tan estimats clàssics com el "Hielo, nieve i roca" d'en Rebuffat.

Per bé que el primer setè a Montserrat sobre el paper va ser el primer llarg de l'Atmosfera Chunga a la Momieta (avui dia 6c+) al setembre del 82, fins un any després i a mans del vingut del "Foro" Txavo Valés, no apreniem el significat del Rotpunkt i s'oblidava allò tan ambigu dels punts de repòs. Al setembre del 83 Txavo feia el primer rotpunkt a la popular Brown sugar.  Per aquells temps, aquell personatge tot brandant un llarg ganivet de cuina, tallava i llençava tot aquell "fi-fi" que es posava al seu abast en aquell vell eremitori, col·laborant al ferm establiment de les més pures normes de l'escalada lliure. En Gancedo sempre gastava mètodes expeditius.

Em ve al record la coïssor que va causar a alguns el 7è graduat al primer llarg de l'Atmósfera". Després de la tercera ascensió a càrrec del nostre amic Armand i en J. Olmo, ens va regalar al llibre de piades de Sant Benet un dels seus acurats dibuixos on deixava de v/v+ el primer llarg. Més tard publicaria a l'Extrem aquesta ressenya fent encara apologia del VI- i fins i tot del pas d'esqueneta!

 1ª ascensió "Atmosfera Chunga". Setembre 1982
Ressenya apareguda a la revista Extrem nº6

Més aprop del que podriem anomenar una addicció a la llibertat montserratina, que no pas un fanatisme de grau, tot el col·lectiu sojornava setmana rera setmana en algun dels epicentres de trobada : Sta Ceci, St. Benet, Camping o Agulles. El limitat poder adquisitiu de llavors al que al·ludiem abans, convertien Ca la Montse en un festival, sovint desenfrenat, a preu de bitllet de carrilet d'anada i tornada.


Camping Montserrat. Estiu del 83. Àfrica, Yose, Àlex Simón, M. Millet, Litos, Patata, T. Saélices, Paco i J. Batlle.
 Foto: Edu Viana
 Tot i que la prioritat ara no crec que fos l'escalada "per se", veient la foto em plau de recordar un fet protagonitzat per Ricardo Estrada "Patata" i que malgrat els trenta anys que han passat és digne de recordar, tenint en compte que encara estàvem molt lluny de pensar en entrenaments seriosos com subliminalment (o no) es desprèn de la foto.
No puc precisar si al 83 o al 84, en "Patata" solcava sense cordes la via "Easy Rider" de la paret de l'Aeri.
El segon llarg que part encara es feia en artificial s'encetava amb alguns passos de les populars i menudes pitonises de fisura. Sovint, fets d'aquells anys només quedaven en el fugaç record del reduït col·lectiu de llavors, a diferència del que passa avui que de ben segur ho veuríem a la xarxa el mateix dia.

En Txavo marxava però ens deixava un petit llegat sense rotpunkt que esdevindria el segon 7a peró el més popular de Sant Benet, "El número de la bestia", encadenat al gener del 85, un mes més tard que la "syncronisity" del Macana del desembre del 84. L'escassetat o podríem dir l'exclusivitat de vies de dificultat, convertien aquestes vies en inevitables icones i punts de trobada de tota la penya.

"Checo" al Número 7a, Yose i Victor a baix. 1984.
A redós del Càmping i a mans del carismàtic i visionari M. Millet, la via "Vais a morir" al "via Crucis" es converteix en el primer 7a de la zona i si la memòria no em traeix en el primer 7a de Montserrat encadenat a la primavera del 84. Us deixo un document de video escalant amb en "Patata" provant la "Vais a morir" al 83. Encara amb dues cordes, peus de gat Galibier , i dues bosses de magnesi una a cada banda, que durant un temps se'n preconitzava el model. La película va ser feta per en Edu Viana.

video

Coetanis als anteriors la "pastel de buitre" de la Momieta alliberada a l'abril del mateix 85 va ser un altre dels primers 7a, tot i que els intents de fer-la en lliure es remonten a principis del 84, moment de la instantànea que ve, encara usant dues cordes i arnés sencer "Simond". Moments després de la foto, una caiguda arrencava el buril que assegurava el tram aterrant a la rampa increïblement sense conseqüències.

Tercer llarg de "Pastel de buitre" 7a
A partir del 85 la cursa i l'evolució ja va ser imparable tant a nivell de dificultat com en relació al de nombre de vies i d'escaladors. Ara després de tres dècades potser la bèstia que vàrem crear s'ha convertit en un monstre de set caps que tal vegada  ja ha devorat massa pedra, per bé o per mal. O com amb tantes altres coses, és el preu de l'evolució que s'ha de pagar.