jueves, 17 de octubre de 2013

Un forat al conglomerat

Potser és un bon moment per a reflexionar tots plegats, sobre el desgavell en el que ens trobem i camí del col·lapse. Des que els escaladors creiem tenir la potestat de foradar la roca sense cap escrúpol, s'han anat fent disbarats diversos. Avui l'augment exponencial de practicants i el controvertit trepant en mans de quatre eixelebrats han accelerat el procés.



Sentia dir a en Cerdà no fa gaire el punt d'inflexió marcat pel fet de portar el burilador al damunt. Suposo que el fet tenir "moralment" acceptada l'opció de col·locar un burí en lloc de la de baixar-se, ha anat desvirtuant vies obertes sense cap expansió com les arestes d'en Cerdà, normal de la Momieta o Navarro de la Cadireta.
Però és que encara avui dia trobem exemples colpidors com el que ens justifica amb un relat esfereïdor, com van haver de plantar un spit a la TIM de l'aeri davant d'un terrible perill. Segurament haurien d'haver contemplat la possibilitat de baixar, no? Potser ens hem oblidat que practiquem un esport que implica malgrat totes les precaucions, moments en que un error pot ser fatal.

Està clar que l'introducció de les expansions en l'escalada és un fet que va succeir arreu per tal de superar trams llavors considerats impossibles: Puigmal del Cavall a partir del nínxol ect. Molts anys més tard, els cantos picats fan acte de presència amb l'aparició de l'escalada esportiva. Dos fets molt llunyans en el temps però tan propers quan les expansions són de progressió, els populars Ae's. O no podem dir que és igual de nociu foradar la pedra per pujar amb estreps, que foradar la pedra per pujar en lliure? Ara mateix tinc molt clar que a vies com la "Sesion" o "l'Últim Ball" o la part de dalt de l'Arribabà mai s'hi haurien d'haver picat cantos. Llavors peró la nul·la visió de futur i la meva ànsia de pujar en lliure per aquells desploms anul·laven el poc seny que llavors tenia. I com aquests exemples en podriem posar molts més, però no tan sols de l'època de l'arribada de l'esportiva. O és que artificialades prou conegudes com l'Arcoiris , primeres tirades de la Antonio Machin o la part superior de l'AGP de l'Aeri entre d'altres, que són Ae's aporten alguna cosa més enllà de la feixuga feina de martell dels seus aperturistes? Hauria estat un pecat més gran picar cantos i pujar en lliure, o clavar graons i fer una escala de gat? Doncs penso que objectivament el disbarat por ser més o menys gran, però l'error és el mateix : foradar la pedra per sotmetre-la. Inexplicablement encara avui dia s'obren Ae's i es piquen cantos!
I que hem de dir de les ferrades, on el disbarat es multiplica i magnifica en forma de escales de gat o ponts de mico? Verdaderament demencial. No se a qui se li pot haver acudit muntar una via ferrada en un indret desplomat. Exemples com "el joc de les dames" il·lustrarien bé aquestes situacions grotesques.
Entenc que una via ferrada hauria d'esser un indret on majoritàriament progresses pels teus mitjans i la línia de vida és només un element d'assegurança peró en cap cas de progressió.

Tot plegat són exemples del jou imposat a la roca per satisfer els nostres desitjos, amb el resultat de ferros més o menys vells penjant de les parets. Tant fa si el forat és per posar-hi una expansió com per posar-hi els dits.

Qui té però llavors dret podríem dir "ètico-moral" a obrir una via? Tothom? És ètic obrir un V-Ae per un pany de paret que on d'altres obririen un 6a sense deixar-hi cap expansió, només perquè em ve de gust i és legal? . Crec que la resposta sembla prou òbvia!

De la mateixa manera penso que és necessari obrir vies per dalt. Però vies que en cap cas es puguin  obrir en tradicional i amb peces mòvils, on ja s'han assolit dificultats de 7b+!.
 Obrir vies no ha de ser una activitat de "producció" en la que s'ha convertit en algunes zones, on el mateix individu pot obrir varies vies en un dia! Penso que només s'haurien d'obrir vies que realment aportessin alguna cosa a l'escalada i a un mateix, una mica més enllà de la part lúdica.

En tot això hi ha també un reflex del canvi en el procés creatiu a l'hora d'obrir una via o un simple bloc: recerca, visualització etc. Com he dit abans de la creació s'ha passat a la producció en cadena. Lluny de cercar i trobar les vies que ja són a la roca i limitar-nos a assegurar-les, hem passat a creure'ns posseïdors d'un omnipotent "poder creador", i foradar la roca en línies rectes i creure que les vies han aparegut al nostre pas amb el trepant! El resultat final: zones monstruoses farcides de bolts on necessites GPS o xapes de colors per saber quina via fas.



 El fet d'obrir d'una via fins el més petit bloc, a part d'un vessant lúdic, hauria d'esser una eina per superar-te com a escalador a nivell físic i psíquic, i això implica que cada cop ha de ser més difícil superar el nous reptes que ens plantegem.
Al llarg dels darrers trenta any sembla que l'escalada esportiva només ha evolucionat en relació a les assegurances, que sense dubte són millor. El compromís en canvi ha desaparegut, i ens volen fer creure que escalar ha de ser tan segur com asseures al sofà, i tot té que estar sobre-equipat.

D'ença finals del segle XIX, curiosa i inexplicablement Montserrat ha atret molts homes amb la fixació de dominar la muntanya a base de tones de ferro. Així ho testimonien tant els primers projectes de mitjans de transport projectats però no realitzats per sort (un d'ells contemplava fer arribar un funicular a cim del gorro Frigi!) com en els duts a terme especialment a principis del segle passat: funiculars i cremalleres.
Cim de la Paret de l'aeri abans de fer-hi la instal·lació
L'Aeri de Sant Jeroni es un bon exemple d'aquesta "voràgine" de l'acer; caprici nascut de l'enginyer Ramon Soler (família benestant i benefactora del monestir) i que va plantar tones i tones de ferro al capdamunt d'aquell espadat vertical, a més de dinamitar els darrers quaranta metres obrint camí per l'entrada de les cabines a l'estació superior.

Bastidor als tallers Damians del carrer Urgell. Els volants dels extrems és l'únic que en queda al lloc.

Un dels dos volants d'11 tones de ferro colat format per dos peces unides per femelles..
Com a colofó, al 95 s'hi instal·la una antena de 14 tones de ferro i dos-mil cargols en un últim espernec de febre del ferro...esperem.

Antena paret de l'aeri. Muntatge maig 1996

Sí lectors, un conglomerat ple de forats serà el nostre llegat fins que la roca esdevingui bocins altra vegada i tot torni a començar.





22 comentarios:

  1. collons Josep! 100% d`acord! a Mi em pasa quelquom igual però en artifo:de jove també vaig picar forats per progresar i no saps com m`arrapenteixo! si tornés a nèixer,no obriria ni la meitat de les 37 vies que obert.i lo pitjor,es que he creat escola!,per que el meu succesor,si no porta una escarpeta per fer forats no puja de primer!....es desolador..què es podria fer per arreglar les destroçes fetes de juventut? Salut Josep!.

    ResponderEliminar
  2. Suposo que ja és evolucionar veure els errors que hem comès i reconeixe'ls, i no repetir-los clar. És l'únic que es pot fer. La llàstima és que no aprenem dels errors dels demés i malhauradament la historia es repeteix com tu dius.
    Salut Paca.

    ResponderEliminar
  3. Gracies per escriure ... jo volia fer alguna cosa semblant, pero arribo molt cansat al final del dia.... y el androi es una mica feixuc per escriure.comodament.... moltes gracies per dedicar-hi una estona... comparteixo al meu mur de flisbuk

    ResponderEliminar
    Respuestas
    1. Certament sovint és més difícil conjugar inspiració i temps per plasmarla que no pas altra cosa.
      Ens veiem per dalt Àngel

      Eliminar
  4. Bona reflexió Josep! I de pas t'envio una forta abraçada. :-)

    No ens coneixem Paca, pero si es cert que anaves amb una escarpeta per fer forats (imagino que per posar-hi coppers o gantxos), penso que el que tindries que fer es desmontar les vies que has obert amb aquest estil. Evidentment tindrás que deixar les reunions d'on rapelis, pero un gest així donarà credibilitat al teu arrepentiment. Per cert amb una barreja de ciment i pedretes de Montserrat pots tapar els foradets, si ho fas amb cura queda que ni es nota. I afegir que si aixó de l'escarpeta a fet escola, dons podries fer un o varis escrits conscienciant a la gent a no fer servir l'escarpeta.

    ResponderEliminar
    Respuestas
    1. Ei Àlex, merci per llegir-me Una abraçada per tu.
      Salut

      Eliminar
    2. NO,jo els forarts els feia amb l`espitador,el de l`escarpeta es unaltre.La teva idea de desequipar ja l`he pensada,però no ho tinc tant clar,es el reflex d`una época i malgrat lletja,es història.

      Eliminar
  5. Ostras!... Josep aqui hi han moltas horas i moltas cosas a dir. Un bon escrit, però vols dir que va en bona direcció?. En un mon tan gran, hauria d'haver lloc per tothom, tolerants, intolerants, valents, cobards, bona gent i gent de menys valor moral. Ara creus que es moment de justificar el pasat? quan picavem cantos no teniam cap m,ena de dubte que era per un objectiu... avançar i poder no haver-ho de fer algun dia! cosa que ja comença a pasar. Ara vols dir que val la pena posar en dubte accions com la "Sessió".. doncs no! igual que en aquell moment, ara val la pena ensenyar a las novas generacions com hem fins aquí. Pasos d'esqueneta, clavar fustes, pitons de ferro... burils, estreps, ploms totas las einas que haurian d'estar en un museu algun dia per veure com hem arribat tan lluny.
    A veure si fem un beure algun dia i podem fer una bona xerrada per ajustar diferents punts de vista. Una abvraçada

    ResponderEliminar
    Respuestas
    1. Ei Xavi. Merci per entrar al blog. Saps per què tinc molt clar que em penedeixo dels forats que vaig picar? Perquè ara estic segur que totes aquelles vies es farien sense els cantos picats, i llavors estava segur de tot el contrari. Si hagués buscat bé hauria trobat llocs amb la mateixa dificultat amb presa natural, però pels meus collons vaig voler que la via anés pel mig d'aquella panxa!

      Crec que hi ha lloc per tothom, però tinc clar que preservar la pedra està molt per sobre de qualsevol consideració moral, valor o tolerancia de l'escalador. Jo almenys ara ho tinc molt clar.
      Ei Salut Xavi, ens veiem

      Eliminar
  6. Collons Josep, lo que està fet, fet està! Lo greu seria que a dia d'avui encara piquéssim cantos. I el problema és que si que n'hi ha que no han evolucionat i continuen igual. En aquell moment els picats formaven part de l'evolució, m'atreviria a dir gairebé imprescindibles. Jo si hagués sabut el futur no m'hauria casat, ves... però sense el matrimoni no tindria les filles que tinc... m'entens?
    La qüestió es que vas trigar molt poc a veure que no calia picar, si no trobar la línia adequada... això és lo important. I també transmetre als companys que hi ha altres camins... sense error no hi ha evolució! Una abaraçada Rubio!

    ResponderEliminar
    Respuestas
    1. Ei Joan. Collons al final ens trobem tots virtualment!
      Home, imprescindibles els picats potser no seria el mot més adient, no? Òstia has fet una bona barreja amb l'aventura de la vida!
      Mira l'any 84 ens vàrem trobar una colla amb motos de trial entre el totxo del Paco i el Bastardo. A part del "pollo" que es va muntar, llavors ni Montserrat era Parc natural ni hi havia normativa que prohibís fer-ho. Estic segur que ara se'n fan creus, si no tots la majoria de per o circulaven. A mi em passa una mica amb algunes de les coses de les que feiem.
      Vinga Joan molts records.

      Eliminar
  7. hem va fer ilusio veuret l'altre dia crec que les reflexions que fas son encertades la majoria del personal hem fet coses que actualment no feriem pero la vida com molt be tu saps es viu a vista no hi ha manual i ha vegades ni temps de reflexio una abraçada

    ResponderEliminar
  8. Si de fet tots ho veiem bastant igual. als menys així es respirava a Sta Ceci, tot i que no tothom assumeix les seves cagades, especialment gent que no hi era. Una abraçada. Ens veiem Joan

    ResponderEliminar
  9. Voldria fer unes puntualitzacions: El Cerda'´ com especifiques realment eren 2 germans Copio extracte pam a pam versio digital .
    CERDA I MENDIETA, Jaume i Joan. Aquests dos germans han
    fet una de les millors activitats muntanyenques per Montserrat.
    Tenen nnoltes vies obertes, especialment gairebé totes les ares
    tes Brucs, i han marcat una época amb Ilur depurada técnica
    d'escalada. Són nats a Barcelona, respectivament el 1932 i el
    1938
    Tambe per el altre part es indudable i lamentable que el sol fet de "colonitzar" unes parets tant sigui obert o equipar com una disciplina o altro sempre hi a un preu a pagar ecologicament parlant Nomes es nostre pas ya es arrosegadora la petjada que deixem i mes encara cuant li donem la maxima difusio
    Cordialment Jordi Coma

    ResponderEliminar
  10. Respuestas
    1. Gràcies per l'enllaç, i per la informació molt interessant dels teus posts.
      Moltes de les idees d'aquests post, ja les exposaves tu en el teu blog. Realment hi ha un sentiment generalitzat de rebuig, però ara ja és difícil lluitar contra un moviment tant massiu carent de la sensibilitat nostra.
      Salut

      Eliminar
  11. Este comentario ha sido eliminado por el autor.

    ResponderEliminar
  12. M'ha agradat molt la teva reflexió! Està bé topar de tant en tant amb persones que pensin amb l'escalada, més enllà dels graus i el tamany del bíceps.

    Salut!

    ResponderEliminar
  13. Tal vegada la "vorágine" dels temps que corren no ens deixen temps per pensar, i tractem l'espai on ens movem com una simple "cosa" i instrument pel nostre gaudi, i no com una cosa amb vida pròpia. Ara mateix sé que per mi l'escalada és important però secundari. Ara bé segur que amb trenta anys menys i uns biceps dels que tu esmentaves ho veuria d'altra manera ja, ja.
    Gràcies per llegir el blog.
    Salut

    ResponderEliminar
  14. Hola Josep,
    soc l'Alex Manubens, no se si em reconeixeras virtualment però havia estat a dalt al refu de Stbenet i molt per Monis. Jo fa un temps que nomès obro sense expansions i sino es pot em dedico a repetir. Trobo molt encertada la teva reflexió i molaria que d'altres escaladors de la teva generació arribessin ha entendre el missatge, sense veure un atac al seu ego i una imposició d'un estil. Nomès demanem que tothom escali el que li agrada pero respectan el medi i mirant una mica mes enllà dels seus noms i cognoms. Visca el trad!! Enhorabona per el Blog!

    ResponderEliminar
  15. Ei Àlex, com va?
    Crec que molts ens hem adonat pel camí que han d'anar les coses. De fet crec que només uns pocs, per ignorància uns o per interessos d'altres, es neguen a acceptar el que és tan evident. Espero que a la llarga el seny s'imposarà.
    Gràcies per visitar el blog Àlex.
    Salut

    ResponderEliminar