martes, 14 de mayo de 2013

El "Botó Vermell"




No puc negar-ho, darrerament les quantitats ingents de transeünts de tota mena per tots els racons de la muntanya em causen un gran enuig. Si, segurament sóc molt egoista i voldria embriagar-me d’aquella màgica solitud sempre que em vingués de gust.
 Moltes vegades en el punt àlgid de meu enfurismament m’agradaria tenir un "botó vermell" per enviar a d’hiperespai ( o potser fondre’ls?) a tots aquells que estronquen la presa de les meves dosis d’endorfines. Munts de cagarades amb els seus corresponents enllardats papers arreu, marques de pintura pels camins, personalitzades per cada grup o colla  a dos o tres metres de separació en camins on no hi ha cap trencall ! Potser el lector es preguntarà si un servidor no ha cagat a la muntanya. Doncs sí, però estic orgullós de poder dir que sempre he practicat allò de "el que caga en el campo se limpia con un canto" ( malauradament en català per completament la poca rima que té) amb la posterior muntanyeta de pedres o terra perquè altri no caigui en la trampa.
Senyalització al camí de les aigues amb motiu d'alguna marxa
Ah, i no cal parlar dels típics indrets on donem als difunts el darrer adéu. Ja posats també hi deixen la urna i fins i tot n'he vist una amb la funda de plàstic que la protegeix, i de colofó un ram de flors artificials per tal de fer una ofrena ben duradora. Hi ha dies que estaria prement el botó vermell sense descans.
Per sort no tenim tal artilugi, altrament ens aniquilaríem els uns als altres sense remei, suposo que així és la raça humana.
També però de tant en tant ens hem de prendre les coses en un to lúdic malgrat l'abast de la desgràcia. Tot passejant per les Magdalenes on l’últim cop que hi vaig passar només hi havien puntets de dos colors a peu de les vies de la Miranda, veig de lluny que hi han pintat (molt curosament això sí) els noms d’algunes vies amb els seus respectius graus.
M’hi acosto, llegeixo els rètols, i quan veig les graduacions no sabia si necessitava un curs d’actualització de noves tendències en el món de les graduacions, o si allò ho havia fet algú amb bona fe i poquets coneixements de tot plegat. Bé us deixo amb aquests curiosos graus de les vies de la Miranda de Sta Magdalena.







8 comentarios:

  1. estic amb tu Josep, no entenc aquesta maximització de l'afinament de la graduació i quan ho veig també em provoca certa gracia. Jo vaig apendre a escalar amb les ressenyes de l'Armand i despres dels numeros romans venia el 6a, el 6b i el 6c i tot i que ja existia el +/- ni abans ni ara el faig servir practicament. Suposo que deu ser l'evolució logica de l'escala francesa pero aquest afinament (l'ultim és "lu" maxim: 3c+/4a) no l'arribo a entendre, no perque no pugui existir, sinó perque veig un grau tan ampli que veig impossible de concretar tan.
    Potser ens haurem d'actualitzar o el tren ens passarà per sobre. O potser ja estem bé a la nostra cova i no necessitem res més...
    Per cert, suposo que en una via de III no hi havia xapes oi? és tal i com tinc entés un llarg d'aquesta dificultat a Montserrat...
    ens veiem company, que no pari

    ResponderEliminar
  2. Quan es va començar a utilitzar l'escala francesa a partir del 6a com bé dius, encara es feia servir el - ,però ben aviat va quedar fora de circulació. Curiosament mig grau amunt mig avall, tot el col·lectiu està d'acord amb una cosa tan subjectiva com la dificultat d'enfilar-se a la roca. D'aixó te n'adones quan un profà et pregunta que com se sap que allò és d'un grau determinat.
    Uf del tema bolts millor ni parlar-ne.
    Salut

    ResponderEliminar
  3. El mes greu de tot això es que qui fa tot aquest circ es mes gran que nosaltres i vol ensenyar als novells. ( oju peligru.)
    Segur que te mes xapes de les que et puguis imaginar.
    Sempre es poden apendre coses noves....... però aquestes ens agafen per sorpresa.

    Apa salut i confusió vertical.

    ResponderEliminar
  4. Suposo que el desconeixement absolut fa que et creguis les ensenyances de qualsevol "gurú" i secundis cagades de dimensions colossals com la que ens ocupa.
    Salut

    ResponderEliminar
  5. Curiós.

    Per la lletra i el tipus de graduació ja conec l'autor.

    NO és maldat, sinó una concepció estranya de la escalada.

    Fa gracia que al darrer DESNIVEL la mateixa persona faci un alegat a l'escalada ROMANTICA en contra de la ESPORTIVA...

    ResponderEliminar
  6. No ho he llegit el que comentes però ho faré.
    Salut

    ResponderEliminar
  7. Buenas tardes!...soy el autor de esto que se comenta tan alegremente.Josep,tu me conoces desde hace muchos años.Gustavo Mañez(Kush).Las vías que comentais,o mejor dicho sus nombres a pie de via,son los que son,desde que se abrieron,alla por el 2002,la ultima,y antes las anteriores.Froto del reequipamiento de las Vias de La miranda de Sta.Magdalena,abiertas por Manel Sugranyes,y mias.Aprovecaando aquella ocasión se abrieron algunas mas,y que daron perfectamente identificadas con sus respectivos nombres.Estos nombres doraron 10 años,y se fueron borrando,como probablemente ocurrirá con estos a lo largo de los años.Esta bien poder identificar la via que interesa,cuando ves esta en la guía,y luego hay que buscarla en la pared.El tema de la graduavcion que yo sepa es algo absoluamente personal...y muy relativo.De igual manera que se distingue entre 7a,7b,7c+/8a...se puede distinguir(si uno se esfuerza ,claro)(y si a uno le da la gana hacerlo)(y si uno cree que alguien que este en su limite en un cuarto,le interesa saber hasta que punto es fácil o difícil para el esa via)el 4a(IV-)4b(IV)3c+/4a(IIIº+/4-)...No entiendo por que os sorprende tanto esto,ni el desmesurado interés que poneis en ello.Supongo que os aburris un poco...Ah...y a ver si leemos con mas atención...yo no he hecho ningún alegato de escalada romentica...lo único que ocurre es que no me gusta la denominación"deportiva"para la Escalada equipada,pues se presta a mucha confusión.La autentica deportiva es la Escalada de competición,en roca natural(cosa que ya casi no se ve,excepcion hecha del bloque)o en resina.La escalada equipada puede estar con los seguros a 2m,a 3m.a 4m.,a5m,a 7m.a 10m.por poner un ejemplo...toda esta será Escalada equipada...¿Cuál seria la deportiva???Como veis el tema va por la denominación,y también porque creo que la Escalada es un Arte.Y cada cual entiende el Arte a su manera.No creo que haya leyes en eso,y si las hubiera puede que no quisiera reconocerlas.Creo en la libertad de abrir vías,y reseñarlas,y reequiparlas según mis propios criterios(mis propias vías,claro...o las de otros con su permiso,por supuesto),creo en la libertad de señalizarlas...y de publicarlas o no según crea...Todo se puede hablar si os interesa,ya sabeis donde encontrarme.Salud!!!Un abrazo,Josep.

    ResponderEliminar
    Respuestas
    1. Hola Gustavo. Gracias por el tono utilizado a pesar de estar enojado.
      En cuanto al tema de la graduación, creo que todos tenemos claro lo que es un III, un IV o un IV+, desde hace mucho tiempo. Recordarás que el problema de la graduación eran las escalas cerradas. En el momento que este tabú desapareció, el grado ha ido evolucionando y de hecho no para de hacerlo desde entonces de una manera natural y consensuada.
      A mi humilde parecer, desmantelar una cosa aceptada, entendida y consensuada por todo el colectivo creo que solo puede crear confusión, y especialmente entre los noveles.
      Cuando hablas de leyes, ya lo hemos comentado en otro post, pero recordarte que estas en un parque natural (Espacio natural de protección especial) y aunque no se aplique, hay una normativa vigente que si un día se les ocurre aplicarla, te aseguro que vamos a tener problemas serios.
      De la libertad de señalizar como a uno le parezca las vias, seguramente también nos hablarian de ella los autores de los graffitis que aparecen en Montserrat estos últimos tiempos.
      Yo personalmente me arrepiento de haber pintado algunos nombres de vias asi como de cada uno de los cantos que piqué, y creo que seria grotesco hacerlo a estas alturas. Piensa que cada uno que hace su recorrido por la montaña, pinta su itinerario de su color preferido, haciendo marcas cada pocos metros en senderos que es imposible salir de los mismos por la espesa vegetación de los lados. Mausoleos, urnas, ofrendas con decenas de flores de plástico, paredes colapsadas de parabolts y montones de cenizas acaban de adornar el Montserrat de todos convertido en víctima de la libertad de cada uno.
      Esta es mi opinión con todo el respeto hacia cualquier opinión ajena.
      Un saludo Gustavo.

      Eliminar