miércoles, 29 de octubre de 2014

Albades, capvespres i llocs.



Sempre furgant a la recerca d'allò que dona sentit a l'axioma personal de l'espai - temps : tant temps consumit en un espai tan menut però a l'hora tan fantàstic. Encara ara però em regala sorpreses i màgia.

Encalmades vesprades de tardor temperades en la solitud de l'alzinar madur, on el teu ebri cervell de vegades encara et fa dubtar de l'existència d'algun que altre esser fantàstic. Què sinó hauria de perdurar?
Que efímer i que buit  "per se" l'elemental i primari martiri dels dits emblanquinats, privat del que realment omple i embafa d'allò tan intangible.

Que distint hauria estat tot si aquest rocam no existís! Tan absurdament senzill com absurdament transcendental i profund!



















lunes, 27 de octubre de 2014

Trenta anys de "Bastardo"


Un octubre d'ara fa trenta anys en John Redhead apareixia a Montserrat, vestia calçotets llargs i prenia te amb llet. Personatge sempre controvertit, i artista multimèdia,  ens deixava aquella tardor del 84 el seu petit llegat.
En una època on només s'havia assolit el 7a a Montserrat, en Redhead destacava no tan sols pel seu superior nivell sinó per l'ús de flotants, especialment d'alguns diminuts RP's que emprà com assegurances en algunes de les vies que obrí durant la seva breu estada. A la seva marxa els locals substituírem  per expansions els llocs on les peces flotants van ser col·locades . Quins campions !!!

1984 Jonh Redhead al "Bastardo" 7b+. Foto Toni Jimenez
Però si hi ha una via que està lligada a la visita d'en Jonh és sense cap dubte el "Bastardo".

Malgrat ell va encadenar la via en el que ells anomenaven "yoyoing" ( si queien començaven des del terra però amb la corda passada per l'assegurança ultima que havien "xapat"), aquell moment ha quedat en la retina i la memòria de tots els que visqueren aquell episodi de l'escalada de Montserrat. No tan sols per la via "per se", sinó també pel magnetisme inherent a ell.

Amb en Jonh al 2008.
Les fotos d'aquells dies testimonien la calidesa d'aquella tardor. Trenta anys més tard i més d'una vintena de l'última visita hi torno.
Tota la setmana ha estat més que benigna de temperatures. A la tarda i un cop a l'ombra, a última hora fins i tot s'hi respiraven moments d'aquells quasi màgics, només esgarrats per algun crit dels  turistes escampats pels voltants.
La situació em rememora moments viscuts en un clar "Flash-back". Gent i cordes en el mateix roc però tot en perfecta harmonia. Les baixades a buscar el pa al "Monas" jugades cada dia a la carta més alta, i l'apat únic d'una sola olla i diverses culleres em venen al cap. En Jaume sojornava cada dia sota la llastra de Trinitats compartint llar amb la resta de moradors eteris del lloc. Silencis perllongats per hores però no pas incòmodes anaven omplin jornades d'aquella "intensa" vida on el temps no tenia quasi bé cap importància.

Sota el Bastardo.
Per moments puc imaginar-me la perfecta solitud d'aquells vells estadants de Sta. Anna, només trencada per alguns ocasionals visitants àvids de tenir algun dels seus tresorets de fusta de boix.
L'atzar fa que just trenta anys després de la visita d'en John, torni al lloc. Per allò de tancar el cercle potser?

Bastardo octubre 2014

Bastardo octubre 2014


Bastardo octubre 2014
Però de tot plegat crec que podem fer-ne una lectura quan veiem els dos pams al voltant de la primera assegurança.

Primera assegurança del Bastardo

No sabem durant quan temps més escalarem a Montserrat, però si el que es veu és el resultat de trenta anys d'activitat, no puc imaginar-me el panorama d'aquí a un segle per exemple, malgrat que la vida de les expansions sigui cada cop més llarga. Podem dir que el conglomerat és etern, però també són perpètues les nafres que hi deixem. 

De la tebior d'aquell octubre vàrem passar passar a l'hivern més cru que recordo a la muntanya. Cap d'any ebri sota el Bastard tot trastejant aquell crani amunt i avall. Després la neu començà a caure la nit de reis d'aquell gener del 85, neu que el fred glaçaria per molts dies.



Bastardo octubre 2014. Video Adri Zamora




                                                                         







martes, 14 de octubre de 2014

El cas "Banesto" i altres afers audiovisuals

Tinc que dir que no sé si per mala sort o perquè sovint és així, les poques experiències viscudes amb productores audiovisuals han estat ben poc enriquidores amb alguna excepció. A tall d'exemple recordo una productora que feia un programa pilot per oferir a TV3 sobre obres civils desaparegudes. Es van posar en contacte amb mi perquè volien que aquesta primera gravació tractés sobre l'Aeri de Sant Jeroni. Jo en aquells moments tenia molt material i notícies al respecte, ja que feia poc temps que havia fet el llibre de l'Aeri. Tenia per exemple còpies de tots els plànols que hi havien a l'arxiu de FFCC relacionats amb l'Aeri, i també d'altres "intimitats" com el llibre on es deixava constancia dels fils trencats dels cables detectats durant les inspeccions anuals.

Llibre on s'apuntaven el fils trencats del cables.

 Tots aquests documents mai em van ser retornats.

Durant aquells anys el col·lectiu de l'escalada, encara relativament reduit, va viure també algun episodi relacionats amb el món audiovisual. Com a curiositat en un càsting per protagonitzar un anunci per la casa Marlboro on la remuneració eren 6000 euros meny impostos (que crec que eren uns 2400 euros per aquest concepte) un dels que s'hi va presentar, a la pregunta de si estaria disposat a tallar-se els cabells, responia que per aquest preu fins i tot les venes!

Situem-nos peró en el cas que ens ocupa. Any 92 , l'empresa "Espais i acrobàcies" , contracta sis escaladores i sis escaladors escollits per càsting per fer un spot publicitari per Banesto.

Es va llogar l'aeròdrom de la Seu d'Urgell durant tres dies, es va construir un enorme decorat situat en el susdit lloc i es van pagar les despeses de tot el personal que hi treballava.

El més curiós del cas va ser que mai va apareixer l'espot enlloc, o que un cop acabat el rodatge regalaven els grans vidres del decorat! Un munt de diners tot plegat per res.
L'any següent esclatava el cas Banesto.

A sota una imatge d'aquell episodi on vàrem repetir fins la sacietat els moviments en el mateix metre quadrat de decorat vestits de "21 botons" i amb sabates de mudar amb soles de goma cuita.


1992 Aeròdrom de la Seu d'Urgell

Una altra de les aventures audio-visuals dutes a terme a Montserrat, va ser el video titulat "El joc de roca" fet l'any 1987 durant l'apogeu de les malles de colors. Esponsoritzada per les cases Boreal, Faders i Grifone (com no) la cinta recull imatges de Montserrat, Sant Llorenç i el Verdon. . Les indumentàries irreverents marcaven la tendència llavors. Un periodiste francès de muntanya que va assistir a la convenció de Montserrat del 87 feia el seguent apunt al número 17 de la revista "Vertical":

Retall del nº 17 de la revista "Vertical"

Tot i que crec que la cinta ja ha corregut per la xarxa us deixo els vora vint minuts de la película "El joc de roca" dedicats a Montserrat, on destaca el "solo" d'en Salva a "la Gran orgia" del totxo del Paco (abans 7a+, ara 7b). Apareixen també imatges del "secretivo" a la "Judas Iscariote " i la "Mengele decapitele" i boulder al totxo del camí de Sant Miquel.