Amb flaire a pólvora

Del Clot a la Sagrada Família. Molt sovint hi pujavem. Allà l'Albert o algun coetani seu ens explicava alguna "batalleta".  Mentrestant,  ell dibuixava alguna de les seves populars ressenyes tot assenyalant els merlets, sabines... a l'hora que gesticulant feia el pas clau amb aquella coneguda coreografia.
Amb en "Harry" , en Julio de tant en tant feiem de "cobradors del frac", o de "segurates" de fortuna durant les vacances de Nadal. Eren finals dels 70s i no era fàcil conseguir algun ferro o algun mosquetó, i sempre feiem un bescanvi per la feina feta.
Sempre els he guardat afecte a ell i a la Carmen, i d'any en any sempre els faig alguna visita.
L'any passat i en motiu de l'encàrrec de les cal·ligrafies del baldaquí de la Sagrada Família, vaig passar a fer la visita.
Com sempre mil viaranys diferents porten la nostra conversa a través, com no, del món montserratí; escalades, racons, en Basili...
No recordo com, però de sobte em pregunta si sabia d'on habien sortit els blocs que hi han davant de l'ermita de Sant Benet.
- Collons, doncs de la muntanya no?
Intuia però que m'anava a explicar una història que de ben segur desconeixia.
Amb les seves pauses en els moments adients tot mirant-te per sobre les seves ulleres, l'Albert m'explica la  història.

Albert Iglesias, Carmen Torres i Muntaña  a la finestra (foto col·lecció A. Iglesias)

Allà l'any 1960 en Muntaña feia el servei militar a Barcelona en un polvorí, i sembla ser que com a "divertimento" es va endur cap a Montserrat una carrega de pólvora d'una munició de gran calibre.

Al nostre personatge no se li va acudir res més que després de col·locar la pólvora i una llarga metxa a la llastra de l'agulla del Guarda i detonar-la.

Es veu que es va produir una explosió d'una magnitud que poc s'imaginaven i que va provocar el desprendiment dels blocs que encara estan davant de Sant Benet.

El tarrabastall es va sentir des de el Monestir on hi havia sempre presència de la "Benemérita". De fet em venen al cap esdeveniments, que de vegades no vull ni recordar, durant la castanyada del 84 amb els del "tricormio" com artistes convidats. Els protagonistes que corrien més que en un "encierro" dels S. Fermines, ja us els presentaré un altre dia.

El mateix dia van marxar de S. Benet pel camí de l'Arrel per no passar pel Monestir. 

Sant Benet amb els blocs despresos a la dreta

A l'endemà la guàrdia civil va pujar al refugi sense poder treure'n l'aigua clara del que va succeir
Diu l'Albert que la olor a pólvora va persistir durant molt temps al lloc on va ser col·locada.
Mai millor dit que a Montserrat cada roc, per petit que sigui, té la seva propia història.

Amb l'Albert Iglesias a la botiga. Febrer 2013

Un fòssil montserratí

Un cop més tibarem del bagul dels records. Malauradament si no és així, ara mateix els meus posts no anirien més enllà de notes informatives sobre vies per afectats amb la síndrome del "bloqueig físic-mental per bolt situat per sota els peus".

La qualitat de la imatge és molt dolenta, ja que està digitalitzada d'una cinta de video en bastant mal estat, però crec que paga la pena veure'l.

Sant Benet novembre 1984, era l'estiuet de Sant Martí, no sé perquè, però m'enrecordo d'aquest detall. Reportatge emès a TV3 dins el programa "tot esport" al gener de 1985. Pocs dies abans en "fetge petat" es trinxava un peu a la Panxa, i poca estona més tard qui subscriu aquest blog , s'esparracava dues vertebres en una fosca canal pel seu mal cap. En Basili em feia una imposició de mans i en Toni Jimenez i cia. feien aquell dia dos viatges amb aquella camilla de perxes que pesava un disbarat. He de fer justícia al P. Basili i dir com agnòstic, que sempre he tingut els meus dubtes si aquella imposició de mans va tenir el seu efecte.

Eren els primers anys de vida de l'escalada esportiva i abans de l'irrupció de les malles de colors!

Vies encara assegurades amb "burils" a distàncies respectables, reminiscència dels origens quan s'anava "de buril a buril". Mica en mica es van anar fer "rotpunkts" a totes les vies existents i s'alliberaren altres d'antigues.

Apareixen Alfons Valls, Pep Boixadós "Roso", Quildo Carreter, Josep Batlle, i crec que a la Mòmia hi ha en Joan Olivé dintre el grup que apareix.

He de dir que hi haurà segona part, tot i allò de que segones parts mai van ser bones

Els draps bruts millor rentar-los a casa

Avui llegia un post on un grimpaire ens explicava amb tot luxe de detalls, la seva estada en una comissaria dels "mossos d'esquadra". La seva visita a les dependències era per denunciar que algú havia tret els "bolts" de la primera tirada d'una via que ell mateix havia obert. Després de cercar la ressenya a la xarxa, veig que el llarg estava graduat de II/III. Entre els comentaris al post algú l'havia ja feta sense les assegurances sustretes, i un altre li pregunta que si està segur que la via era seva ja que sembla ser que hi havia material molt vell a la mateixa !!!!!!!!!!!!! ????????????????
 Però no fugim d'estudi. Com a ciutadà té tot el dret a posar en marxa tota la feixuga i lenta maquinària administrativa que al no haver "demandat", la causa serà arxivada com podem imaginar.
La reflexió però em suscita diverses preguntes:
Cal?
Ens beneficien actituds d'aquesta mena?
Estaran els agents de l'autoritat que suposadament han de patrullar per Montserrat del nostre costat,com suggereix el denunciant?
Doncs hauriem de començar per fer-nos la següent pregunta tot i que ens pot semblar ben esgarrifosa:

ÉS, EN BASE A LA NORMATIVA VIGENT, PERMÉS ESCALAR A MONTSERRAT?

Doncs pot ser instructiu fer un repàs de la normativa que està de la banda de l'escalador i la que no.

Començarem amb la creació al 1987 del "parc natural" i la "reseva natural". La creació d'aquestes figures contemplades a la llei 12/1985 del PEIN, impliquen la protecció de tot (rocam,fauna i flora) menys dels "escaladors", tot i que l'escalada es podria defensar com a ús tradicional a l'hora de fer un recurs.
A l'article 3e, llegim que l'organ gestor té la potestat de prohibir la circulació de persones en determinades zones del parc.

L'article 4d del PEIN (sorolls innecessaris que poden destorbar la fauna) és l'utilitzat com a instrument jurídic a l'hora d'aixecar denúncies per no respectar les zones regulades. Actualment el Serveis Juridics es basen en aquest precepte legal per imposar les sancions relacionades amb l'escalada a Montserrat. Les sancions variaran depenent quina espècie s'ha pogut afectar. Així doncs no serà el mateix afectar un falcó pelegri que una cuabarrada catalogada en perill d'extinció.


L'any següent, 1988,es redacta el "pla especial del parc natural de Montserrat", on novament l'escalada no apareix ni com a ús admès ni com a ús no permès.L'article 17 d'aquest pla especial contempla la creació de "reserves integrals" on només estan acceptats els usos científics o els dictats per l'òrgan gestor.
Aquells anys el col·lectiu era petit si ho comparem amb l'actualitat. A tall d'exemple podem dir que era improvable trobar-se algú escalant entre setmana. Innimaginable avui dia!
Resumint: l'impacte de l'escalada era imperceptible i no causava problemes.

D'altra banda hi ha el decret 148/1992 que regula les activitats esportives i fotogràfiques, on al seu article 6 ens diu que caldrà una autorització expressa per "escalar". Per sort aquest decret en la seva part sancionadora "penjava" d'una llei de protecció dels animals ja derogada, i en fer el nou decret legislatiu del 2008 sobre protecció d'animals, van oblidar-se'n. En resum: aquest decret no es pot aplicar per un error dels qui redacten les lleis i un simple recurs d'alçada farà desestimar qualsevol denúncia feta en base a aquest instrument legal.

Afagirem també l'acord de regulació de l'escalada a Montserrat (any 2008) on al seu article 7 ens diu que caldra autorització o comunicació per obrir vies noves depenent de la zona. Tot i que aquest acord no té rang de llei i per tant no es pot utilitzar per sancionar, la denuncia es faria atenen al PEIN i el fet d'incomplir la regulació podria ser, o no, un agravant, tot depenent de l'instructor. Direm també que la mateixa infracció pot ser sancionada a Barcelona i desestimada pels serveis jurídics de Lleida, inversemblant però cert.

Ara passarem a la normativa que defèn a l'escalador... Doncs no existeix de moment cap ni una!

També dir que mentre no hi hagi una llei (estatal,autonòmica o directiva europea d'obligat compliment) que digui com s'han d'obrir les vies d'escalada i la responsabilitat que hi tenen els qui les obren, ningú ens pot reclamar res. Les administracions públiques en canvi, si que tenen responsabilitat de les lesions que es puguin produir per deficiències en  els serveis que han de donar a la ciutadania. Només la jurisprudència (que un tribunal dictés sentència responsabilitzant els aperturistes de vies per danys a tercers) seria eina legal.
Resulta però bastant difícil que facin responsable a algú per una cosa que tu decideixes fer lliurament.
De fet aquest argument sovint és utilitzat per aficionats al taladro i a  l'abundància de bolts.

De tot plegat potser hauriem de triar i prioritzar la conservació de l'entorn (flora, fauna i gea) per sobre de les nostres aficions no exercint tanta pressió com la que estem fent els darrers anys. O bé lliurar-nos a l'anarquia total, però pensem que no serem només nosaltres, perquè ara tots volem deixar la nostra petjada, collar la nostra placa conmemorativa a la paret amb ciment cola o pintar el nostre "graffitti".

Graffitti fet  el 10 de gener de 2013 a Sta Anna

Graffitti fet  el 10 de gener de 2013 a Sta Anna

Potser paga la pena pensar-hi una mica, no fer gaire enrenou, treure una mica de pit i collons i fer llargs de II/III sense bolts; i si tenim draps bruts, rentar-los a casa i no fer-ne tanta propaganda, no sigui que en sortim escaldats.
Ah!, segur que qui va brandar el pot d'espray n'està orgullòs. No se que pot passar si tots els "graffiters" venen a Montserrat a deixar la seva signatura.  Per cert, les xapes i els parabolts són del mateix color que el "graffitti".

"Rasputin"

Tot els matins assoleiats, ell jeia a l'esplanada en un intent d'endur-se la tebior d'aquell valuós sol de tardor, tot barrinant qualsevol cosa molt llunyana i fora de l'abast de la resta dels mortals, i de ben segur als "marges de la ment" ( Margins of mind E7 6b). A l'hora, les campanes (The Bells the Bells E7 6b) colpejades pel ball del dur prepuci (Belldance E5 6b), silencien les misèries carnals dels enviats divins i els seus òrgans flageladors (Organ flagellator E4 5c), mentre pujen envers el "Temple de Venus" pel sacrifici de la inocència.

Un gran creador, un mag, i com a tal i per sort, des de la nostra simple condició, varem gaudir de la seva màgia sense intentar esbrinar el truc, com els nens. Aliens llavors, ara podem copçar la complexitat de la seva personalitat amb alguns textos i curts d'en Redhead.
 Estimat o odiat, però mai la indiferència com a resposta.

entrevista amb J. Redhead

"John Redhead is to climbing what Rasputin was to the Russian Royal Family"
Ken Wilson.

"This book gives me an erection that threatens to prise me off the rock"
Tim Emmet.

On the possibility of a reconciliation with Redhead, a man who was his hero... "No, we're enemies. He is my enemy now"
Johnny Dawes. Sunday observer. June 1996.


" Visions de l'infern o visions de futur? Els dimonis em troben a faltar tot volant pel demunt meu. Ells volaven per sobre, els "Dimonis del Bosco"... Aviat me n'adono que el "Més fosc" està just sobre meu. Ben segur "la poca fe", la cobdícia o una mentida els a convocat aquí. La natura no pot tolerar l'arrogància! Algú en algun lloc està esquerdant-la a la vista d'aquestes criatures. Oblidant-me, es van consolar treient la corda del mosquetó del meu únic lluent "bolt" que protegia el pas clau (la caiguda hauria estat letal), tot llençant el que quedava de mi al capdemunt del penyassegat.

Revelacions, foc de l'infern i maledicció, rabia, no estava preparat per morir.
Mai s'hauria d'haver col·locat el "bolt", però sembla que aquestes lliçons només s'aprenen verdaderament des de la propia experiència.

John Redhead. Fragments de " and one for the crow". P. 46. Demons of Bosch E7 6b.

El "SOUVENIR"

Una petita foto, quatre ratlles d’adolescent i aquella petita llibreta de la “Gilda” recuperada molts anys més tard. El foc però, tornà en cendres els sentiments expressats amb una mal feta “copperplate”, tot afalagant aquell inolvidable color. Ara seria un petit tresor.

Amfiteatre del grec: el jove guerrer guanya la fisura als seus adversaris, amb la corda al pit, com de vell antuvi i amb sabates de mudar. La doncella tota ufanosa i el guerrer ben cofoi.

R1 Via "souvenir "a la Gorra Marinera. 1ª Ascensió. Maig 1982

Indecisió i el dolor de l’espera amb el "souvenir" com a instrument de tortura. L’atzar del destí va voler que ni tan sols un petó de comiat pugui acompanyar el record d’aquelles mans sempre xopes. L'atzar de la “rifa” de la vida i la mort mai s’atura.

El pot de mini de plom i unes inexpertes mans esguerren aquell bocí de conglomerat amb aquelles indecents i innecessàries mal rotulades lletres. 

S’havien d’assumir els riscos . Cap dubte, cap indecisió. No podien produir-se errades en segons quines situacions. Anava així, tu triaves, ningú t’obligava. Tal vegada si el verí d’aquells moments hagués estat més addictiu que l’altre, les coses haurien anat per altres camins.